Accions

Caos

De Wikisofia

del grec χάος, caos, fondalada, abisme. Relacionat amb el verb χαίνω, obrir la boca, obrir-se la terra, obrir-se una ferida) Adquireix un sentit peculiar com a terme mític-religiós, on s'oposa a ordre.

Actualment, aquest terme es relaciona també amb nous desenvolupaments científics interdisciplinaris que s'agrupen en la ciència del caos.

En els mites i cosmogonies primitives, com la Teogonia d'Hesíode –en la qual s'afirma que «en el principi era el caos–, s'usa aquest terme per a descriure un estat del món anterior a tota organització, expressant així un estat d'indistinció de la matèria, fosc i informe, i per a expressar el punt de partida o àmbit inicial que fa possible l'aparició de tota determinació i ordre. En aquest sentit es contraposa a ordre (que en grec és ϰόσμος, cosmos).

_____Posidó_____

En la Teogonia d'Hesíode, on apareix com aquest estat d'indistinció i confusió del que sorgeix tot l'univers, s'afirma que el Caos, la Terra (Gaia) i el Cel (Ouranós) són les tres divinitats primordials origen de tot, però «abans de tots els éssers estava el Caos, després la Terra d'ample si» (Teogonia, V,116). Així, la Terra, que suposa ja un principi d'ordenació i d'estabilitat, va sorgir del Caos preexistent a ella. Hesíode narra de manera mítica l'origen de la Terra i del Cel a partir dels seus ancestres: Èreb i la Nit, que deriven del Caos originari. La posterior aparició d'entitats potencialment destructores i desordenadores (els Titans i Tifó), posa en perill l'ordre inicial que serà restablert per Zeus, que per aquesta raó serà entronitzat com a legislador i monarca del cosmos. Aquesta narració mítica està fortament inspirada pel poema babilònic del segon mil·lenni aC conegut com l'Enuma elish, lligat als ritus de renovació del poder per part dels monarques dels regnes i imperis basats en les anomenades «ideologies reals». Aquests monarques, que eren alhora mags, summes sacerdots i legisladors de la societat, però també dels cels (ja que eren considerats déus), havien de mostrar el seu poder i renovar-lo periòdicament mitjançant uns ritus. Però en la cosmogonia d'Hesíode, que no pertany a una societat regida per tals monarques-déus, l'ordenació del món es concep a partir de realitats físiques, encara antropomòrfiques, amb poders divins. Amb el pas del mite al logos, és a dir, amb l'aparició de la filosofia i les primeres cosmologies dels milesis, aquestes divinitats se substitueixen per elements materials eterns, i en les quals el Caos apareix simplement com l'estat d'absència d'ordre entre els elements, desposseït ja de les connotacions terribles que té en el pensament mitològic. No obstant això, com en aquest últim, el Caos és la condició de possibilitat de tota determinació, generalment sota la forma de l'oposició entre parells de contraris (sec-humit, fred-calent...).

Plató, que utilitza freqüentment el llenguatge de tipus mitològic per a expressar-se al·legòricament o metafòrica, afirma que el Caos és la condició de possibilitat de l'ordre que li imposa el demiürg: «Com el déu volia que totes les coses fossin bones i no hi hagués en tant que sigui possible res dolent, va prendre tot el que és visible, que es movia sense repòs de manera caòtica i desordenada, i ho va conduir del caos a l'ordre». (Timeu, 30a).

Per a Nietzsche, designa l'estat de manca de finalitat del ser que, d'aquesta manera, és pura plasticitat.

Heidegger, per la seva part, interpretant la poesia de Hölderlin considera el Caos com el pròpiament sagrat. (veg. text).

, ,