Accions

Idealisme

De Wikisofia

La revisió el 13:22, 4 juny 2018 per Jaumeortola (discussió | contribucions) (bot: - ser, això és, + ser, és a dir,)

 (del grec ἰδέα, idea,forma, imatge mental, idea)

En general, característica dels sistemes metafísics que sostenen que la realitat és mental o s'explica millor com idea, o que el ser és idea. S'oposa al realisme i al materialisme i, en principi, a les diverses formes d'empirisme. Leibniz aplica el terme al platonisme quan afirma que la veritable realitat està en les idees. Kant distingeix l'idealisme empíric, que posa en dubte (Descartes) o nega (Berkeley) l'existència de coses exteriors (veg. text), de l'idealisme transcendental o formal: el seu. El primer dels idealistes moderns, en el sentit de la definició genèrica donada, és Berkeley, amb la seva afirmació sobre la inexistència de la matèria, o immaterialisme, i el seu fenomenisme. El solipsisme és una forma d'idealisme derivada del fenomenisme de Berkeley, en afirmar que no existeix res més que el jo, o un mateix i les seves idees.

El gran desenvolupament modern de l'idealisme és el que correspon a l'anomenat «idealisme alemany», que té els seus inicis a la fi del s. XVIII. Es parla d'un manifest programàtic de l'idealisme, que es va escriure cap a 1795, publicat en 1917, per Franz Rosenzweig, amb el títol de El més antic sistema programàtic de l'idealisme alemany, i que en principi es va atribuir a Hölderlin, Schelling i Hegel, després a deixebles de Fichte i finalment al mateix Hegel. Aquest manifest expressa el desig –de clar influx romàntic– de trobar un sistema de pensar que elimini la distinció entre subjecte i objecte, i entre jo i món, distinció que es viu com una contradicció. Johan Gottlieb Fichte és el primer a desenvolupar un sistema, que rep el nom d'«idealisme subjectiu», i que s'inspira en una reinterpretació de Kant amb clars influxos romàntics. El jo transcendental de Kant es converteix en un «jo pràctic», o productor, un subjecte actiu, autodeterminat i absolutament lliure; d'ell sorgeix, per desenvolupament dialèctic, el no-jo, o el món.

La filosofia de Schelling, que rep el nom d'«idealisme objectiu», en referència al sistema de Fichte, que li influeix de forma notable, i el de filosofia de la identitat, per la profunda ressonància spinoziana, sosté una identitat donada per endavant entre naturalesa i esperit, entre el subjectiu i l'objectiu; la realitat és raó, i a això tot anomena absolut.

Hegel adopta aquesta última perspectiva i dóna a l'absolut el nom d'Idea sotmesa a l'esdevenir dialèctic de realitzar-se o exterioritzar-se com naturalesa, i de nou com a idea o raó, conscient de si mateixa, o esperit. L'esperit és el que ha de ser, és a dir, reflexió i coneixement de si mateix i per això, després d'expressar-se com esperit subjectiu i esperit objectiu arriba a ser esperit absolut o total comprensió de tot en si mateix, en forma d'intuïció, com art, en forma de representació, com religió, en forma de concepte, com a filosofia.

L'idealisme del s. XIX s'enfronta al positivisme naixent, al que intenta superar. Des d'Alemanya, on el gir que dóna Marx a l'idealisme de Hegel i a la seva dialèctica –aprofitant la identitat total entre idea i naturalesa– no permet la seva supervivència, l'idealisme es trasllada a altres països. A França són idealistes O. Hamelin (1856-1907) i L. Brunschvicg; a Itàlia, B. Croce i G. Gentile; a Anglaterra, F.H. Bradley, B. Bosanquet i I.J. McTaggart (1866-1925). A Espanya, l'idealisme alemany arriba de la mà de K. Ch. Friedrich Krause, convertint-se en el krausisme, barreja d'idealisme, panteisme i misticisme, però que tindrà el mèrit d'influir en l'aparició, en 1876, de la «Institució Lliure d'Ensenyament», de Francisco Giner de los Ríos.