Accions

Recurs

Text de Peter Marcuse

De Wikisofia

 EL LLENGUATGE DE LA GLOBALITZACIÓ

Peter Marcuse

El llenguatge de la globalització es mereix una atenció especial. Per començar, la paraula "globalització" és en si un terme buit de concepte i precisió en el seu ús quotidià: és un simple catàleg de tot el que pugui sonar a novetat, diguem des de 1970, ja siguin els avanços en la tecnologia de la informació, l’ús generalitzat del transport, l’especulació financera, el creixent fluix internacional del capital, la disneyficació de la cultura, el comerç massiu, l’escalfament global, l’enginyeria genètica, el poder de les empreses multinacionals, la nova divisió i mobilitat internacional del treball, la minva del poder dels estats nació o el postmodernisme o post Fordisme.

El tema va més enllà del mer ús indegut de les paraules: intel·lectualment, l’ambigüitat en la utilització del terme entela qualsevol intent de distingir la causa de l’efecte, a l’hora d’analitzar el que s’està fent, per què s’està fent, qui ho està fent, a qui s’està fent, i les seves conseqüències.

Políticament, el mistificat i ambigu ús del terme permet la seva conversió en quelcom amb vida pròpia, convertint-ho en una força, un fetitxe amb una existència independent, aliena a la voluntat dels éssers humans, irresistible i inexorable.

La falta de precisió en el seu ús també menyscaba altres elements del debat de la globalització, amb conseqüències tant analítiques com polítiques. Permetin-me exposar algunes d’aquestes àrees problemàtiques i suggerir algunes importants distincions.

En primer lloc, i a propòsit del concepte de la globalització en si, vaga reiterar en aquestes pàgines que la globalització no és cap novetat, sinó una particular sort de capitalisme, una expansió de les relacions capitalistes tant en extensió (geogràfica) com en calat (penetrant cada cop en més aspectes de la vida humana).

Però hi ha dos aspectes dispars en el desenvolupament de les relacions capitalistes des de 1970 que sovint es fiquen en el mateix sac sota la rúbrica de la globalització, quan resulta crucial, tant per a l’anàlisi com per a l’estratègia política, dissociar els avanços tecnològics de la concentració global del poder econòmic, i, al mateix temps, estudiar el mode en què la seva conjunció ha transformat les relacions de classe.

El vincle entre els avanços tecnològics i la concentració del poder econòmic no és quelcom irremissible. La computerització, l’agilització de les comunicacions, mercè als avanços en la tecnologia de la informació, la capacitat d’exercir i irradiar el control des d’un centre als cinc continents, la creixent rapidesa i eficàcia del transport (tant de persones com de béns), les facilitats de flexibilitat de la producció, i l’automatització de les tasques rutinàries són de facto essencials per a l’augment substancial de la concentració del poder econòmic del qual avui som testimoni.

Però els dits avanços tecnològics es podrien utilitzar de diversos altres modes (encara que és possible que, de crear-se per a altres fins, és possible que donessin resultats ben distints). Els avanços en la tecnologia podrien traduir-se que la mateixa quantitat de béns útils i serveis es poguessin produir amb un menor esforç o que, amb el mateix esforç, es pogués produir més.

En qualsevol dels casos, tots sortiríem guanyant, ja que o bé treballaríem menys, o bé tindríem més. Aquest no és el mode en què discorren les coses, i no precisament perquè la tecnologia no es presti a altres fins, sinó perquè està governada i ben lligada per aquells que detenen el poder per incrementar i concentrar el seu poder.

S’ha utilitzat per capgirar l’equilibri del poder entre les classes. Aquest és el fet a què s’ha de prestar atenció i no a la tecnologia en si. La discriminació entre la globalització de la tecnologia i la globalització del poder és crítica, no sols analíticament sinó políticament també, a l’hora de plantejar la qüestió de quines altres possibilitats podrien sorgir de la seva efectiva separació.

Hauríem de parlar de l’actual combinació de la globalització de la tecnologia i la globalització del poder com l’autèntica globalització. Els detractors de les oneroses conseqüències de la vertadera globalització, tant des de la perspectiva de l’esquerra com des de la liberal, discrepen quant al mode de respondre a ella.

El lema de Seattle respecte a l’Organització Mundial del Comerç (OMC) - "Rectificat o Repudiat" - i el suggeriment equivalent a Washington, a l’abril, respecte al Fons Monetari Internacional (FMI) i el Banc Mundial - "Retallar-lo o Enfonsar-lo" - i les qüestions pertinents de si desitgem asseure’ns en una taula de negociacions, o en alguna altra taula distinta, o en cap taula en absolut, demostren l’ambivalència regnant quant als objectius.

Els temes són realment complexos. Però la plena conscienciació que una globalització alternativa és, si més no, concebible hagués de constituir una part important del debat sobre els objectius; parlar de la vertadera globalització actual pot contribuir a l’obertura d’una gamma de possibilitats més àmplia.

De la mateixa manera, les freqüents referències al reduït o dissipat poder dels estats nació per controlar la globalització mereix certa claredat conceptual i lingüística. El mite de la incapacitat de l’estat per a l’actuació mediatitzar l’anàlisi intel·ligent del que actualment succeeix.

La importància de l’actuació de l’estat en el funcionament del sistema capitalista del món industrialitzat va en augment, no en declivi, a mesura que el sistema es va propagant universalment. Si els estats no controlen el moviment del capital i els béns, no és perquè no puguin fer-ho sinó perquè no els convé - és una abdicació del poder de l’estat i no l’absència de tal poder.

La mateixa importància que els interessos comercials internacionals concedeixen a l’OMC, als acords sobre aranzels, a la imposició estatal dels drets contractuals i a la protecció dels interessos sobre la propietat intel·lectual, demostren la continuïtat, quant no la creixent importància, de l’estat nació.

És més, un important factor de fetitxització sovint s’apodera de la mateixa utilització del terme "estat", amb una determinada inclinació política. Podria denominar-se "la fal·làcia de l’estat homogeni" i apareix en formulacions tals com les que al·ludeixen a l'"estat competitiu" (o, en el meu propi camp, la constant crida a la "competitivitat entre les ciutats") o entre els beneficis, o al perjudici dels "estats" del Nord o del Sud.

Els estats i les ciutats estan internament dividits; cosa que és bona per a un grup, classe o altres interessos implicats en un estat o ciutat poden tenir influències diverses en els altres. Els governs tenen, de fet, un cert grau d’autonomia i, en aquest delimitat sentit, es pot parlar dels estats o les ciutats com a actors amb els seus respectius interessos, més concretament, els dels seus dirigents polítics i la seva burocràcia - o més generalment, els del règim vigent; però és més cert encara que els governs responen a múltiples interessos i que els interessos particulars normalment predominen en el programa d’actuació de la majoria d’ells.

El discurs de l'"interès nacional" sovint serveix per vetllar molt determinats interessos; parlar dels estats com si representessin a tota la ciutadania només enterboleix la realitat.

En aquest sentit, parlar de la supremacia d’EE.UU. en la política internacional, encara que important en cert sentit, requereix una clara distinció entre aquells que s’alternen en la política dels EE.UU. i aquells que es veuen exclosos de la seva formació.

El mateix afecta, com quedava palès en els debats de Seattle, a altres països en què els ciutadans dels països del Sud mostraven el seu rotund rebuig a les postures adoptades pels seus governs. Si aquesta disparitat entre un estat i els seus ciutadans és transcendental en el que concerneix l’actuació política i oficial de l’estat, ho és encara mes pel que fa a la representació econòmica.

Aquells que representen als estats en les negociacions econòmiques multilaterals no estan representant cap conjunt homogeni d’interessos econòmics nacionals; l’homogeneïtat pot considerar-se més aviat una característica dels interessos contemplats a la taula de negociacions, és a dir, grups empresarials i interessos financers que, encara que difereixin basant-se en el sector, són molt semblants en la seva natura de classe.

La divisió primordial no es dóna entre els estats, sinó entre les classes; l’homogeneïtat no es dóna dins els estats, sinó dins les classes. Altres expressions del llenguatge en el debat de la globalització, malgrat provenir dels seus proponents, normalment s’introdueixen en l’argot de mà dels mateixos crítics i encobreix la realitat del que està ocorrent.

El "capital humà", per exemple, és un tortuós revoltim de significats: parlar d'"aptituds laborals", ho posa en el seu degut context. La "governabilitat" és un eufemisme per al menyscabament del govern i haguera de considerar-se com a tal.

La "inversió" pot significar l’expansió de la capacitat productiva o, simplement, la mera especulació. Els mercats "lliures", igual que l’educació pública, no estan exempts de costos; el terme real és el de "mercats privats", que serveixen per limitar, més que per expandir, la majoria dels conceptes de la llibertat humana.

La "reforma", només faltaria, significa la privatització en el seu ús mediàtic. La indiscriminada utilització del terme "serveis del productor", desposseeix al terme "productor" de tot el seu significat social.

El material imprès no hagués de ser catalogat com un "servei del productor", atès que els impressors són treballadors que manegen màquines, no "proveïdors de serveis", i tampoc els corredors de bossa haguessin de ser denominats productors, si és que volem que el terme conservi algun sentit real.

Aquestes no són meres qüestions terminològiques. Encara no s’ha aconseguit el consens entre els diversos grups que intenten fer front als mals derivats de l’autèntica globalització. Els objectius més modestos simplement inviten a la participació i a la transparència, les perspectives més marcadament liberals pretenen la reestructuració del sistema de les institucions globals i la regulació; la perspectiva radical abraça ambdues propostes per a l’eliminació total de les institucions globals o aconseguir la seva substitució per un sistema de relacions econòmiques i polítiques completament diferent, tant dins els estats nació com entre els estats.

El debat després de Seattle no s’ha unificat entorn d’unes determinades reivindicacions pragmàtiques en l’àmbit nacional, tals com l’exigència al Congrés dels EE.UU., als representants comercials dels EE.UU, a la seva delegació a l’ONU, o als representants dels seus organismes i agències internacionals. Un gran nombre de col·lectius i multitud de ciutadans es baten amb la complexitat dels problemes a l’hora de formular els objectius, les plataformes, i les demandes d’actuació específiques.

Les demandes coincidents amb una determinada perspectiva no tenen per què divergir d’un altre tipus de perspectives; ambdós tipus d’objectius i les discrepàncies existents entre ells, a més de l’estratègia i les tàctiques, requereixen una major reconsideració i aclariment.

Aquesta falta de claredat en el llenguatge pot propiciar la formació de coalicions, a curt termini, però les aliances sòlides i estables es basen en la plena entesa mútua. L’acurada discriminació entre la globalització tecnològica i la globalització del poder, mantenir el concepte de la globalització alternativa sobre la taula, desmuntar el mite de la incapacitat de l’estat i la fal·làcia de l’estat homogeni, i, reparar en les trampes de l’Orwellià llenguatge de la globalització, pot tot això contribuir a la consumació d’un acord tant respecte d’això dels objectius a curt termini com al subsegüent curs d’acció.



PETER MARCUSE, El llenguatge de la globalització.

11 d'agost de 2001


Original en castellà

El lenguaje de la globalización

Peter Marcuse

Globalización

El lenguaje de la globalización se merece una atención especial. Para empezar, la palabra "globalización" es en sí un término vacío de concepto y precisión en su uso cotidiano: es un simple catálogo de todo lo que pueda sonar a novedad, digamos desde 1970, ya sean los avances en la tecnología de la información, el uso generalizado del transporte, la especulación financiera, el creciente flujo internacional del capital, la disneyficación de la cultura, el comercio masivo, el calentamiento global, la ingeniería genética, el poder de las empresas multinacionales, la nueva división y movilidad internacional del trabajo, la merma del poder de los estados nación o el postmodernismo o post Fordismo. El tema va más allá del mero uso indebido de las palabras: intelectualmente, la ambigüedad en la utilización del término empaña cualquier intento de distinguir la causa del efecto, a la hora de analizar lo que se está haciendo, el porqué se está haciendo, quién lo está haciendo, a quién se lo está haciendo, y sus consecuencias.

Políticamente, el mistificado y ambiguo uso del término permite su conversión en algo con vida propia, convirtiéndolo en una fuerza, un fetiche con una existencia independiente, ajena a la voluntad de los seres humanos, irresistible e inexorable. La falta de precisión en su uso también menoscaba otros elementos del debate de la globalización, con consecuencias tanto analíticas como políticas. Permítanme exponer algunas de esas áreas problemáticas y sugerir algunas importantes distinciones.

En primer lugar, y a propósito del concepto de la globalización en sí, huelga reiterar en estas páginas que la globalización no es ninguna novedad, sino una particular suerte de capitalismo, una expansión de las relaciones capitalistas tanto en extensión (geográfica) como en calado (penetrando cada vez en más aspectos de la vida humana). Pero existen dos aspectos dispares en el desarrollo de las relaciones capitalistas desde 1970 que a menudo se meten en el mismo saco bajo la rúbrica de la globalización, cuando resulta crucial, tanto para el análisis como para la estrategia política, disociar los avances tecnológicos de la concentración global del poder económico, y, al mismo tiempo, estudiar el modo en que su conjunción ha transformado las relaciones de clase.

El vínculo entre los avances tecnológicos y la concentración del poder económico no es algo irremisible. La computerización, la agilización de las comunicaciones, merced a los avances en la tecnología de la información, la capacidad de ejercer e irradiar el control desde un centro a los cinco continentes, la creciente rapidez y eficacia del transporte (tanto de personas como de bienes), las facilidades de flexibilidad de la producción, y la automatización de las tareas rutinarias son de facto esenciales para el aumento sustancial de la concentración del poder económico del que hoy somos testigo. Pero dichos avances tecnológicos se podrían utilizar de diversos otros modos (aunque es posible que, de crearse para otros fines, cabe que dieran resultados bien distintos). Los avances en la tecnología podrían traducirse en que la misma cantidad de bienes útiles y servicios se pudieran producir con un menor esfuerzo o que, con el mismo esfuerzo, se pudiera producir más. En cualquiera de los casos, todos saldríamos ganando, ya que o bien trabajaríamos menos, o bien tendríamos más. Éste no es el modo en el que discurren las cosas, y no precisamente porque la tecnología no se preste a otros fines, sino porque está gobernada y bien atada por aquellos que detentan el poder para incrementar y concentrar su poder. Se ha utilizado para trastrocar el equilibrio del poder entre las clases. Este es el hecho al que se ha de prestar atención y no a la tecnología en sí.

La discriminación entre la globalización de la tecnología y la globalización del poder es crítica, no sólo analítica sino políticamente también, a la hora de plantear la cuestión de qué otras posibilidades podrían surgir de su efectiva separación. Debiéramos hablar de la actual combinación de la globalización de la tecnología y la globalización del poder como la auténtica globalización. Los detractores de las gravosas consecuencias de la verdadera globalización, tanto desde la perspectiva de la izquierda como desde la liberal, discrepan en cuanto al modo de responder a ella. El lema de Seattle con respecto a la Organización Mundial del Comercio (OMC) -- "Rectificado o Repudiado" -- y la sugerencia equivalente en Washington, en abril, con respecto al Fondo Monetario Internacional (FMI) y el Banco Mundial -- "Recortarlo o Hundirlo" -- y las cuestiones pertinentes de si deseamos sentarnos en una mesa de negociaciones, o en alguna otra mesa distinta, o en ninguna mesa en absoluto, demuestran la ambivalencia reinante en cuanto a los objetivos. Los temas son realmente complejos. Pero la plena concienciación de que una globalización alternativa es, cuando menos, concebible debiera constituir una parte importante del debate sobre los objetivos; hablar de la verdadera globalización actual puede contribuir a la apertura de un abanico de posibilidades más amplio.

Del mismo modo, las frecuentes referencias al reducido o disipado poder de los estados nación para controlar la globalización merece cierta claridad conceptual y lingüística. El mito de la incapacidad del estado para la actuación mediatizar el análisis inteligente de lo que actualmente acontece. La importancia de la actuación del estado en el funcionamiento del sistema capitalista del mundo industrializado va en aumento, no en declive, conforme el sistema se va propagando universalmente. Si los estados no controlan el movimiento del capital y los bienes, no es porque no puedan hacerlo sino porque no les conviene -- es una abdicación del poder del estado y no la ausencia de tal poder. La misma importancia que los intereses comerciales internacionales conceden a la OMC, a los acuerdos sobre aranceles, a la imposición estatal de los derechos contractuales y a la protección de los intereses sobre la propiedad intelectual, demuestran la continuidad, cuando no la creciente importancia, del estado nación.

Es más, un importante factor de fetichización a menudo se apodera de la mismísima utilización del término "estado", con una determinada inclinación política. Podría denominarse "la falacia del estado homogéneo" y aparece en formulaciones tales como las que aluden al "estado competitivo" (o, en mi propio campo, el constante llamamiento a la "competitividad entre las ciudades") o entre los beneficios, o al perjuicio de los "estados" del Norte o del Sur. Los estados y las ciudades están internamente divididos; lo que es bueno para un grupo, clase o demás intereses implicados en un estado o ciudad pueden tener influencias diversas en los demás. Los gobiernos tienen, de hecho, un cierto grado de autonomía y, en este delimitado sentido, se puede hablar de los estados o las ciudades como actores con sus respectivos intereses, más concretamente, los de sus dirigentes políticos y su burocracia -- o más generalmente, los del régimen vigente; pero es más cierto aún que los gobiernos responden a múltiples intereses y que los intereses particulares normalmente predominan en el programa de actuación de la mayoría de ellos. El discurso del "interés nacional" a menudo sirve para velar muy determinados intereses; hablar de los estados como si representaran a toda la ciudadanía sólo enturbia la realidad.

En ese sentido, hablar de la supremacía de EE.UU. en la política internacional, aunque importante en cierto sentido, requiere de una clara distinción entre aquellos que se alternan en la política de los EE.UU. y aquellos que se ven excluidos de su formación. Lo mismo atañe, como quedaba patente en los debates de Seattle, a otros países en los que los ciudadanos de los países del Sur mostraban su rotundo rechazo a las posturas adoptadas por sus gobiernos. Si esta disparidad entre un estado y sus ciudadanos es trascendental en lo que concierne a la actuación política y oficial del estado, lo es aún mas en lo concerniente a la representación económica. Aquellos que representan a los estados en las negociaciones económicas multilaterales no están representado ningún conjunto homogéneo de intereses económicos nacionales; la homogeneidad puede considerarse más bien una característica de los intereses contemplados en la mesa de negociaciones, es decir, grupos empresariales e intereses financieros que, aunque difieran en base al sector, son muy similares en su naturaleza de clase.

La división primordial no se da entre los estados, sino entre las clases; la homogeneidad no se da dentro de los estados, sino dentro de las clases.

Otras expresiones del lenguaje en el debate de la globalización, pese a provenir de sus proponentes, normalmente se introducen en la jerga de mano de los propios críticos y solapa la realidad de lo que está ocurriendo. El "capital humano", por ejemplo, es un tortuoso revoltijo de significados: hablar de "aptitudes laborales", lo pone en su debido contexto. La "gobernabilidad" es un eufemismo para el menoscabo del gobierno y debiera considerarse como tal. La "inversión" puede significar la expansión de la capacidad productiva o, simplemente, la mera especulación. Los mercados "libres", al igual que la educación pública, no están exentos de costes; el término real es el de "mercados privados", que sirven para limitar, más que para expandir, la mayoría de los conceptos de la libertad humana. La "reforma", faltaría más, significa la privatización en su uso mediático. La indiscriminada utilización del término "servicios del productor", despoja al término "productor" de todo su significado social. El material impreso no debiera ser catalogado como un "servicio del productor", dado que los impresores son trabajadores que manejan máquinas, no "proveedores de servicios", y tampoco los corredores de bolsa debieran ser denominados productores, si es que queremos que el término conserve algún sentido real.

Éstas no son meras cuestiones terminológicas. Aún no se ha alcanzado el consenso entre los diversos grupos que intentan hacer frente a los males derivados de la auténtica globalización.

Los objetivos más modestos simplemente invitan a la participación y a la transparencia, las perspectivas más marcadamente liberales pretenden la reestructuración del sistema de las instituciones globales y la regulación; la perspectiva radical abraza ambas propuestas para la eliminación total de las instituciones globales o lograr su sustitución por un sistema de relaciones económicas y políticas completamente diferente, tanto dentro de los estados nación como entre los estados. El debate después de Seattle no se ha unificado en torno a unas determinadas reivindicaciones pragmáticas en el ámbito nacional, tales como la exigencia al Congreso de los EE.UU., a los representantes comerciales de los EE.UU, a su delegación en la ONU, o a los representantes de sus organismos y agencias internacionales. Un gran número de colectivos y multitud de ciudadanos se baten con la complejidad de los problemas a la hora de formular los objetivos, las plataformas, y las demandas de actuación específicas. Las demandas coincidentes con una determinada perspectiva no tienen porqué divergir de otro tipo de perspectivas; ambos tipos de objetivos y las discrepancias existentes entre ellos, además de la estrategia y las tácticas, requieren de una mayor recapacitación y clarificación. Esta falta de claridad en el lenguaje puede propiciar la formación de coaliciones, a corto plazo, pero las alianzas sólidas y estables se basan en el pleno entendimiento mutuo. La esmerada discriminación entre la globalización tecnológica y la globalización del poder, mantener el concepto de la globalización alternativa sobre la mesa, desmontar el mito de la incapacidad del estado y la falacia del estado homogéneo, y, reparar en las trampas del Orwelliano lenguaje de la globalización, puede todo ello contribuir a la consumación de un acuerdo tanto al respecto de los objetivos a corto plazo como al subsiguiente curso de acción.

PETER MARCUSE es profesor de Planificación Urbana en la Escuela de Arquitectura, Planificación y Conservación de la Universidad de Columbia. Es también co-editor de Globalizing Cities: A New Spatial Order? (Oxford: Blackwell, 2000)



http://www.rebelion.org/hemeroteca/cultura/marcuse110801.htm