Singer, Peter: mort dels animals
De Wikisofia
Si els arguments que s'exposen en aquest capítol són correctes, no hi ha una resposta única per a la qüestió: «És normalment injust llevar la vida a un animal?» El terme «animal» –fins i tot en el sentit restringit d'«animal no humà»– abasta una gamma de vides massa diversa perquè un sol principi sigui aplicable a totes elles.
Pel que sembla, alguns animals no humans són éssers racionals i conscients de si mateixos, que es conceben com a éssers apart, amb passat i futur. Quan les coses són així -o, quan, fins a on podem saber-ho, és possible que ho siguin-, el conjunt de raons que s'oposen al fet que se'ls mati és sòlid, tant com ho és el conjunt de raons que s'oposen que es doni mort als éssers humans als quals un retard mental permanent manté en un nivell mental similar. (Penso aquí en les raons directes que s'oposen a donar-los mort; a vegades –però no sempre–, els efectes possibles sobre els parents i amics dels humans retardats constitueixen raons indirectes addicionals que s'oposen al fet que se'ls mati).
Aquest sòlid conjunt de raons que s'oposen al fet que se'ls mati es pot invocar contra la matança de simis, balenes i dofins. També podria ser aplicable als micos, gossos i gats, porcs, foques i óssos. Aquesta enumeració no pretén ser exhaustiva; tria espècies amb facultats mentals ben desenvolupades, als membres de les quals matem en grans quantitats, sigui per a la investigació científica, per a obtenir olis, aliment o pells, o simplement com a esport. La nostra anàlisi assenyala amb un gran interrogant la justificabilitat d'aquestes formes de matança, àdhuc si fos possible (i generalment no ho és) matar sense dolor i sense causar sofriment a altres membres de la comunitat animal.
Quan es planteja el cas d'animals que, fins a on podem saber-ho, no són éssers racionals i autoconscients, les raons que s'oposen al fet que se'ls mati perden força. Quan no ens enfrontem amb éssers conscients de si mateixos com a entitats separades, la injustícia de donar-los mort no va més enllà de la reducció de plaer que causa. Allí on, en termes generals, la vida que es lleva no hauria estat plaent, no es comet injustícia directa. Tot i que l'animal al que es dóna mort hagués portat una vida plaent, és factible sostenir que no es comet injustícia si, com a resultat de la matança, l'animal al que es dóna mort ha de ser reemplaçat per un altre animal que porti una vida igualment plaent. L'adopció d'aquest punt de vista implica sostenir que la injustícia que es comet amb un ser existent pot ser compensada mitjançant un benefici conferit a un ésser que encara no existeix. Així, és possible considerar que els animals que no tenen consciència de si són intercanviables els uns amb els altres d'una manera que no ho són els éssers autoconscients. Això significa que en algunes circumstàncies –quan els animals porten vides plaents, se'ls mata sense dolor i sense que la seva mort faci sofrir altres animals, i quan la matança d'un animal possibilita que aquest sigui reemplaçat per un altre que d'una altra manera no hauria existit–, és possible que la matança d'animals que no són autoconscients no sigui injusta.
| Ética aplicada, Ariel, Barcelona 1995, 4ª ed., p. 133-134. |
Original en castellà
muerte de los animales
Si los argumentos que se exponen en este capítulo son correctos, no hay una respuesta única para la cuestión: «¿Es normalmente injusto quitar la vida a un animal?» El término «animal» –incluso en el sentido restringido de «animal no humano»– abarca una gama de vidas demasiado diversa para que un solo principio sea aplicable a todas ellas.
Al parecer, algunos animales no humanos son seres racionales y conscientes de sí mismos, que se conciben como seres aparte, con pasado y futuro. Cuando las cosas son así –o, cuando, hasta donde podemos saberlo, es posible que lo sean–, el conjunto de razones que se oponen a que se les dé muerte es sólido, tanto como lo es el conjunto de razones que se oponen a que se dé muerte a los seres humanos a quienes un retardo mental permanente mantiene en un nivel mental similar. (Pienso aquí en las razones directas que se oponen a darles muerte; en ocasiones –pero no siempre–, los efectos posibles sobre los parientes y amigos de los humanos retardados constituyen razones indirectas adicionales que se oponen a que se les dé muerte).
Este sólido conjunto de razones que se oponen a que se les dé muerte se puede invocar contra la matanza de simios, ballenas y delfines. También podría ser aplicable a los monos, perros y gatos, cerdos, focas y osos. Esta enumeración no pretende ser exhaustiva; escoge especies con facultades mentales bien desarrolladas, a cuyos miembros matamos en grandes cantidades, ya sea para la investigación científica, para obtener aceites, alimento o pieles, o simplemente como deporte. Nuestro análisis señala con un gran interrogante la justificabilidad de estas formas de matanza, aun si fuera posible (y generalmente no lo es) matar sin dolor y sin causar sufrimiento a otros miembros de la comunidad animal.
Cuando se plantea el caso de animales que, hasta donde podemos saberlo, no son seres racionales y autoconscientes, las razones que se oponen a que se les dé muerte pierden fuerza. Cuando no nos enfrentamos con seres conscientes de sí mismos como entidades separadas, la injusticia de darles muerte no va más allá de la reducción de placer que causa. Allí donde, en términos generales, la vida que se quita no habría sido placentera, no se comete injusticia directa. Aun cuando el animal al que se da muerte hubiera llevado una vida placentera, es dable sostener que no se comete injusticia si, como resultado de la matanza, el animal al que se da muerte ha de ser reemplazado por otro animal que lleve una vida igualmente placentera. La adopción de ese punto de vista implica sostener que la injusticia que se comete con un ser existente puede ser compensada mediante un beneficio conferido a un ser que todavía no existe. Así, es posible considerar que los animales que no tienen conciencia de sí son intercambiables unos con otros de una manera que no lo son los seres autoconscientes. Esto significa que en algunas circunstancias –cuando los animales llevan vidas placenteras, se los mata sin dolor y sin que su muerte haga sufrir a otros animales, y cuando la matanza de un animal posibilita que éste sea reemplazado por otro que de otra manera no habría existido–, es posible que la matanza de animales que no son autoconscientes no sea injusta.