Saussure, Ferdinand de: lingüística estàtica i lingüística evolutiva

Pocs lingüistes s'adonen que la intervenció del factor temps és capaç de crear a la lingüística dificultats particulars i que col·loca a la seva ciència davant dues rutes absolutament divergents.

La majoria de les altres ciències ignoren aquesta dualitat radical; el temps no produeix en elles efectes particulars. L'astronomia ha assenyalat que els astres sofreixen notables canvis, però amb això no s'ha cregut obligada a escindir-se en dues disciplines. La geologia raona gairebé constantment sobre successions; però quan arriba a ocupar-se dels estats fixos de la terra no fa d'això un objecte d'estudi radicalment diferent. Hi ha una ciència descriptiva del dret i una història del dret; ningú les oposa. La història política dels Estats es mou enterament en el temps; no obstant això, si un historiador fa el quadre d'una època no tenim la impressió de sortir-nos de la història. Inversament, la ciència de les institucions polítiques és essencialment descriptiva, però pot molt bé a vegades tractar una qüestió històrica sense que la seva unitat es vegi danyada. [...]

Veritat que totes les ciències haguessin d'interessar-se per assenyalar més escrupolosament els eixos sobre que estan situades les coses que s'ocupen; caldria distingir en totes segons la figura següent:

1r, eix de simultaneïtats (AB), que concerneix les relacions entre coses coexistents, d'on està exclosa tota intervenció del temps, i 2n, eix de successions (CD), en el qual mai es pot considerar més que una cosa cada vegada, però on estan situades totes les coses del primer eix amb els seus canvis respectius.

Per a les ciències que treballen amb valors aquesta distinció és una necessitat pràctica i, en certs casos, una necessitat absoluta. En aquest terreny es pot desafiar els científics que no podran organitzar les seves investigacions d'una manera rigorosa si no tenen en compte els dos eixos, si no distingeixen entre el sistema de valors considerats en si i aquests mateixos valors considerats en funció del temps. [...]

Afegim que com més complex i rigorosament organitzat sigui un sistema de valors, més necessari és, per la seva complexitat mateixa, estudiar-ho successivament segons els seus dos eixos. I cap sistema arriba en complexitat a igualar-se amb la llengua: enlloc s'adverteix una equivalent precisió de valors en joc, un nombre tan gran i tal diversitat de termes en dependència recíproca tan estricta. La multiplicitat de signes, ja invocada per a explicar la continuïtat de la llengua, ens prohibeix en absolut estudiar simultàniament les seves relacions en el temps i les seves relacions en el sistema. Vet aquí la raó de distingir dues lingüístiques. Com les anomenarem? Els termes que s'ofereixen no són apropiats per igual per a assenyalar la distinció. Així historia i «lingüística històrica» no són utilitzables, perquè evoquen idees massa vagues; com la història política comprèn tant la descripció d'èpoques com la narració dels esdeveniments, podria imaginar-se que en descriure estats de llengua successius s'estudia la llengua segons l'eix del temps; per a això caldria encarar separadament els fenòmens que fan passar a la llengua d'un estat a un altre. Els termes evolució i lingüística evolutiva són més precisos, i nosaltres els emprarem amb freqüència; per oposició es pot parlar de la ciència dels estats de la llengua o de lingüística estàtica.

Però per a assenyalar millor aquesta oposició i aquest encreuament de dos ordres de fenòmens relatius al mateix objecte, preferim parlar de lingüística sincrònica i de lingüística diacrònica. És sincrònic tot el que es refereix a l'aspecte estàtic de la nostra ciència, i diacrònic tot el que es relaciona amb les evolucions. De la mateixa manera sincronia i diacronia designaran respectivament un estat de llengua i una fase d'evolució.

Curso de lingüística general, Losada, Buenos Aires 1973, 12ª ed., p. 146-149.

---

Original en castellà

Pocos lingüistas se dan cuenta de que la intervención del factor tiempo es capaz de crear a la lingüística dificultades particulares y de que coloca a su ciencia ante dos rutas absolutamente divergentes.

La mayoría de las otras ciencias ignoran esta dualidad radical; el tiempo no produce en ellas efectos particulares. La astronomía ha señalado que los astros sufren notables cambios, pero con eso no se ha creído obligada a escindirse en dos disciplinas. La geología razona casi constantemente sobre sucesiones; pero cuando llega a ocuparse de los estados fijos de la tierra no hace de ello un objeto de estudio radicalmente distinto. Hay una ciencia descriptiva del derecho y una historia del derecho; nadie las opone. La historia política de los Estados se mueve enteramente en el tiempo; sin embargo, si un historiador hace el cuadro de una época no tenemos la impresión de salirnos de la historia. Inversamente, la ciencia de las instituciones políticas es esencialmente descriptiva, pero puede muy bien en ocasiones tratar una cuestión histórica sin que su unidad se vea dañada. [...]

Verdad que todas las ciencias debieran interesarse por señalar más escrupulosamente los ejes sobre que están situadas las cosas de que se ocupan; habría que distinguir en todas según la figura siguiente:

1º, eje de simultaneidades (AB), que concierne a las relaciones entre cosas coexistentes, de donde está excluida toda intervención del tiempo, y 2º, eje de sucesiones (CD), en el cual nunca se puede considerar más que una cosa cada vez, pero donde están situadas todas las cosas del primer eje con sus cambios respectivos.

Para las ciencias que trabajan con valores esta distinción es una necesidad práctica y, en ciertos casos, una necesidad absoluta. En este terreno se puede desafiar a los científicos a que no podrán organizar sus investigaciones de una manera rigurosa si no tienen en cuenta los dos ejes, si no distinguen entre el sistema de valores considerados en sí y esos mismos valores considerados en función del tiempo. [...]

Añadamos que cuanto más complejo y rigurosamente organizado sea un sistema de valores, más necesario es, por su complejidad misma, estudiarlo sucesivamente según sus dos ejes. Y ningún sistema llega en complejidad a igualarse con la lengua: en ninguna parte se advierte una equivalente precisión de valores en juego, un número tan grande y tal diversidad de términos en dependencia recíproca tan estricta. La multiplicidad de signos, ya invocada para explicar la continuidad de la lengua, nos prohíbe en absoluto estudiar simultáneamente sus relaciones en el tiempo y sus relaciones en el sistema. He ahí la razón de que distingamos dos lingüísticas. ¿Cómo las llamaremos? Los términos que se ofrecen no son apropiados por igual para señalar la distinción. Así historia y «lingüística histórica» no son utilizables, porque evocan ideas demasiado vagas; como la historia política comprende tanto la descripción de épocas como la narración de los acontecimientos, podría imaginarse que al describir estados de lengua sucesivos se estudia la lengua según el eje del tiempo; para eso habría que encarar separadamente los fenómenos que hacen pasar a la lengua de un estado a otro. Los términos evolución y lingüística evolutiva son más precisos, y nosotros los emplearemos con frecuencia; por oposición se puede hablar de la ciencia de los estados de la lengua o de lingüística estática.

Pero para señalar mejor esta oposición y este cruzamiento de dos órdenes de fenómenos relativos al mismo objeto, preferimos hablar de lingüística sincrónica y de lingüística diacrónica. Es sincrónico todo lo que se refiere al aspecto estático de nuestra ciencia, y diacrónico todo lo que se relaciona con las evoluciones. Del mismo modo sincronía y diacronía designarán respectivamente un estado de lengua y una fase de evolución.