Accions

Recurs

Plató: la mimesi

De Wikisofia

[...] Entre els artífexs d'aquesta classe està, sens dubte, el pintor; no és així?

—I tant!

—I diràs, crec jo, que el que ell fa no són éssers veritables; i, no obstant això, en alguna manera el pintor fa llits també. No és cert?

—Sí que va dir—; també fa un llit d'aparença.

—I què fa el fabricant de llits? No acabes de dir que aquest no fa la idea, que és, segons conveníem, el llit existent per si, sinó un llit determinat?

—Així ho deia.

—Si no fa, doncs, el que existeix per si, no fa el real, sinó alguna cosa que se li assembla, però que no és real; i si algun digués que l'obra del fabricador de llits o d'algun altre mecànic és completament real, no es posa en perill de no dir veritat?

—No la diria —va observar—, almenys segons el parer dels quals es dediquen a aquestes qüestions.

—No ens estranyem, doncs, que aquesta obra resulti també alguna cosa fosca en comparació de la veritat.

—No, per cert.

—Vols, doncs —vaig dir—, que, prenent per base aquestes obres, investiguem com és aquest altre imitador que parlàvem?

—Si tu ho vols —va dir.

—Conforme al que s'ha dit, resulten tres classes de llits: una, la que existeix en la naturalesa, que, segons crec, podríem dir que és fabricada per Déu, perquè, qui altre podria fer-la?

—Ningú, crec jo.

—Una altra, la que fa el fuster.

—Sí —va dir.

—I una altra, la que fa el pintor; no és així?

—Sigui.

—Per tant, el pintor, el fabricant de llits i Déu són els tres mestres d'aquestes tres classes de llits.

—Sí, tres.

—I Déu, ja perquè no va voler, ja perquè se li va imposar alguna necessitat de no fabricar més que un llit en la naturalesa, així ho va fer: un llit sol, el llit en essència; però dos o més d'elles, ni van ser produïdes per Déu, ni hi ha por que es produeixin.

—Com és això? —va dir.

—Perquè si feia encara que no fossin més que dos —vaig dir jo—, apareixeria al seu torn una de la idea de la qual participarien aquestes dues, i aquesta seria el llit per essència, no les dues altres.

—Exacte —va dir.

—I va ser perquè Déu sap això, crec jo, i perquè vol ser realment creador d'un llit realment existent i no un fabricant qualsevol de qualsevol classe de llits, raó per la qual va fer aquesta, única en el seu ser natural.

—És presumible.

—Et sembla, doncs, que li anomenem el creador de la naturalesa d'aquest objecte, o alguna cosa semblant?

—És just —va dir—, ja que ha produït el llit natural i totes les altres coses d'aquest ordre.

—I què direm del fuster? No és aquest també artífex de llits?

—Sí.

—I el pintor, és també artífex i faedor del mateix objecte?

—De cap manera.

—Doncs què diràs que és aquest respecte al llit?

—Crec —va dir— que se l'anomenaria més adequadament imitador d'allò que uns altres són artífexs.

—Bé —vaig dir—; segons això, a l'autor de la tercera espècie, començant a explicar per la natural, l'anomenes imitador?

—Exactament —va dir .

—Doncs això serà també l'autor de tragèdies, per a ser imitador: un tercer en la successió que comença en el rei i en la veritat; i el mateix tots els altres imitadors.

—Tal sembla.

—D'acord, doncs, en el que toca a l'imitador però contesta'm a això un altre sobre el pintor: et sembla que tracta d'imitar allò mateix que existeix en la naturalesa o les obres de l'artífex?

—Les obres de l'artífex —va dir.

—Tal com són o tal com apareixen? Discrimina també això.

—Què vols dir? —va preguntar.

—El següent: un llit difereix en una mica de si mateixa segons el miris de costat o de front o en alguna altra direcció? O no difereix en res, sinó que sembla diferent? I un altre tant succeeix amb la resta?

—Això —va dir—; sembla ser diferent, però no ho és.

—Atén ara a això un altre: a què es redreça la pintura feta de cada cosa? A imitar la realitat segons es dóna o a imitar l'aparent segons apareix, i a ser imitació d'una aparença o d'una veritat?

—D'una aparença —va dir.

—Bé lluny, doncs, de la veritat està l'art imitatiu; i segons sembla, la raó que ho produeixi tot està en el fet que no aconsegueix sinó molt poc de cada cosa i en què això poc és un mer fantasma. Així, diem que el pintor ens pintarà un sabater, un fuster i els altres artesans, sense entendre res de les arts d'aquests homes; i no obstant això, si és bon pintor, podrà, pintant un fuster i mostrant-lo des de lluny, enganyar a nens i homes necis amb la il·lusió que és un fuster de veritat.

—I tant!

—I crec, amic, que sobre totes aquestes coses la nostra manera de pensar ha de ser el següent: quan algú ens anunciï que ha trobat un home entès en tots els oficis i en tots els assumptes que cadascun en particular coneix, i que ho sap tot més perfectament que qualsevol altre, cal respondre a aquest tal que és un simple i que probablement ha estat enganyat en topar amb algun xerraire o imitador, que li ha semblat omniscient per no ser ell capaç de distingir la ciència, la ignorància i la imitació.

—És la pura veritat —va dir.

República, 596e-598d, (Instituto de Estudios Políticos, Madrid 1969, vol. III, p.144-147. Traducción de José Manuel Pabón y Manuel Fernández Galiano).