Accions

Recurs

Plató: el record

De Wikisofia

Perquè mai l'ànima que no hagi vist la veritat pot prendre figura humana. Convé que, en efecte, l'home s'adoni del que li diuen les idees, anant de moltes sensacions a allò que es concentra en el pensament. Això és, per cert, la reminiscència del que va veure en un altre temps, la nostra ànima, quan anava de camí amb la divinitat, mirant des de l'alt al que ara diem que és, i alçant el cap al que és en realitat. Per això, és just que només la ment del filòsof sigui alada, ja que, en la seva memòria i en la mesura del possible, es troba allò que sempre és i que fa que, pel fet de tenir-lo al davant, el déu sigui diví. L'home, doncs, que faci ús adequat de tals recordatoris, iniciat en tals cerimònies perfectes, només ell serà perfecte. Apartat, així, d'humans menesters i bolcat al diví, és ratllat per la gent com de pertorbat, sense adonar-se que el que està és «entusiasmat».

I aquí és, precisament, on ve a parar tot aquest discurs sobre la quarta forma de bogeria, aquella que es dóna quan algú contempla la bellesa d'aquest món, i, recordant la veritable, li surten ales i, així alat, li entren desitjos d'alçar el vol, i no aconseguint-lo, mira cap amunt com si fos un ocell, oblidat de les d'aquí sota, i donant ocasió que se'l tingui per boig. Així que, de totes les formes d'«entusiasme», és aquesta la millor de les millors, tant per al qui la té, com per al qui es comunica amb ella; i al partícip d'aquesta mania, a l'amant dels bells, se l'anomenarà enamorat.

Fedro, 249b-e (Diálogos, III, Fedón, Banquete, Fedro, Gredos, Madrid 1986, p. 351-352).

Original en castellà

Porque nunca el alma que no haya visto la verdad puede tomar figura humana. Conviene que, en efecto, el hombre se dé cuenta de lo que le dicen las ideas, yendo de muchas sensaciones a aquello que se concentra en el pensamiento. Esto es, por cierto, la reminiscencia de lo que vio en otro tiempo, nuestra alma, cuando iba de camino con la divinidad, mirando desde lo alto a lo que ahora decimos que es, y alzando la cabeza a lo que es en realidad. Por eso, es justo que sólo la mente del filósofo sea alada, ya que, en su memoria y en la medida de lo posible, se encuentra aquello que siempre es y que hace que, por tenerlo delante, el dios sea divino. El varón, pues, que haga uso adecuado de tales recordatorios, iniciado en tales ceremonias perfectas, sólo él será perfecto. Apartado, así, de humanos menesteres y volcado a lo divino, es tachado por la gente como de perturbado, sin darse cuenta de que lo que está es «entusiasmado».

Y aquí es, precisamente, a donde viene a parar todo ese discurso sobre la cuarta forma de locura, aquella que se da cuando alguien contempla la belleza de este mundo, y, recordando la verdadera, le salen alas y, así alado, le entran deseos de alzar el vuelo, y no lográndolo, mira hacia arriba como si fuera un pájaro, olvidado de las de aquí abajo, y dando ocasión de que se le tenga por loco. Así que, de todas las formas de «entusiasmo», es ésta la mejor de las mejores, tanto para el que la tiene, como para el que con ella se comunica; y al partícipe de esta manía, al amante de los bellos, se le llamará enamorado.