Plató: el demiürg
De Wikisofia
Ara bé: segons jo veig les coses, es poden en primer lloc establir les següents divisions. Quin és l'ésser etern que no neix mai i quin és aquell que neix sempre i no existeix mai? El primer és aprehendido per la intel·ligència i el raciocini, perquè és constantment idèntic a si mateix. El segon és objecte de l'opinió unida a la sensació irracional, ja que neix i mor, però no existeix mai realment.
Tot el que neix, neix necessàriament per l'acció d'una causa, doncs és impossible que, sigui el que sigui, pugui néixer sense causa. Així, doncs, totes les vegades que el demiürg, amb els seus ulls sense parar posats en el que és idèntic a si, se serveix d'un model de tal classe, totes les vegades que ell s'esforça per realitzar en la seva obra la forma i les propietats d'allò, tot el que d'aquesta manera produeix és necessàriament bell i bo. [...]
Ara bé: segons hem dit, és necessari que tot el que ha nascut hagi nascut per l'acció d'una causa determinada. No obstant això, descobrir a l'autor i al pare d'aquest Cosmos és una gran gesta i, una vegada se l'ha descobert, és impossible divulgar-ho de manera que arribi a tothom.
Però és necessari encara, tractant del Cosmos, preguntar-se segons quin dels dos models l'ha fet el que l'ha realitzat, si l'ha fet d'acord amb el model que és idèntic a si i uniforme, o si l'ha fet segons el model generat o nascut. Ara bé: si el Cosmos és bell i el demiürg és bo, és evident que posa les seves mirades en el model etern. En cas contrari, cosa que no ens cal suposar, hauria mirat al model nascut. És absolutament evident per tots que ha tingut en compte el model etern. Perquè el Cosmos és el més bell de tot el que ha estat produït, i el demiürg és la més perfecta i millor de les causes. I, en conseqüència, el Cosmos fet en aquestes condicions ha estat produït d'acord amb el que és objecte d'intel·lecció i reflexió i és idèntic a si mateix.
| Timeo, 28c (Obras, Aguilar, Madrid 1972, p. 1133-1134). |
Original en castellà
Ahora bien: según yo veo las cosas, se pueden en primer lugar establecer las siguientes divisiones. ¿Cuál es el ser eterno que no nace jamás y cuál es aquel que nace siempre y no existe nunca? El primero es aprehendido por la inteligencia y el raciocinio, pues es constantemente idéntico a sí mismo. El segundo es objeto de la opinión unida a la sensación irracional, ya que nace y muere, pero no existe jamás realmente.
Todo lo que nace, nace necesariamente por la acción de una causa, pues es imposible que, sea lo que sea, pueda nacer sin causa. Así, pues, todas las veces que el demiurgo, con sus ojos sin cesar puestos en lo que es idéntico a sí, se sirve de un modelo de tal clase, todas las veces que él se esfuerza por realizar en su obra la forma y las propiedades de aquello, todo lo que de esta manera produce es necesariamente bello y bueno.. [...]
Ahora bien: según hemos dicho, es necesario que todo lo que ha nacido haya nacido por la acción de una causa determinada. Sin embargo, descubrir al autor y al padre de este Cosmos es una gran hazaña y, una vez se lo ha descubierto, es imposible divulgarlo de modo que llegue a todo el mundo.
Pero es necesario aún, tratando del Cosmos, preguntarse según cuál de los dos modelos lo ha hecho el que lo ha realizado, si lo ha hecho de acuerdo con el modelo que es idéntico a sí y uniforme, o si lo ha hecho según el modelo generado o nacido. Ahora bien: si el Cosmos es bello y el demiurgo es bueno, es evidente que pone sus miradas en el modelo eterno. En caso contrario, cosa que no nos cabe suponer, habría mirado al modelo nacido. Es absolutamente evidente para todos que ha tenido en cuenta el modelo eterno. Pues el Cosmos es lo más bello de todo lo que ha sido producido, y el demiurgo es la más perfecta y mejor de las causas. Y, en consecuencia, el Cosmos hecho en estas condiciones ha sido producido de acuerdo con lo que es objeto de intelección y reflexión y es idéntico a sí mismo.