Accions

Recurs

Nietzsche: el futur de l'home i les tres transformacions

De Wikisofia

 Tres transformacions de l'esperit us esmento: com l'esperit es converteix en camell, i el camell en lleó, i el lleó, per fi, en nen.

Hi ha moltes coses pesades per a l'esperit, per a l'esperit fort, pacient, en el qual habita la veneració: la seva fortalesa demanda coses pesades, i fins i tot les més pesades de totes.

Què és pesat? Així pregunta l'esperit pacient, i s'agenolla, igual que el camell, i vol que se'l carregui bé.

Què és el més pesat, herois? Així pregunta l'esperit pacient, perquè jo carregui amb això i la meva fortalesa se n'alegri.

Per ventura no és: humiliar-se per a fer mal a la pròpia supèrbia? Fer brillar la pròpia ximpleria per a burlar-se de la pròpia saviesa?

O per ventura és: apartar-nos de la nostra causa quan ella celebra la seva victòria? Pujar a altes muntanyes per a temptar el temptador?

O per ventura és: alimentar-se de les glans i de l'herba del coneixement i sofrir gana en l'ànima per amor a la veritat?

O per ventura és: estar malalt i enviar a passeig als consoladors, i fer amistat amb sords, que mai senten el que tu vols?

O per ventura és: submergir-se en aigua bruta quan ella és l'aigua de la veritat, i no apartar de si les fredes granotes i els calents gripaus?

O per ventura és: estimar els qui ens menyspreen i allargar la mà al fantasma quan vol causar-nos por?

Amb totes aquestes coses, les més pesades de totes, carrega l'esperit pacient: semblant al camell que corre al desert amb la seva càrrega, així corre ell al seu desert.

Però en el més solitari del desert té lloc la segona transformació: en lleó es transforma aquí l'esperit, vol conquistar la seva llibertat com es conquista una presa, i ser senyor en el seu propi desert.

Aquí busca al seu últim senyor: vol convertir-se en enemic d'ell i del seu últim déu, amb el gran drac vol barallar per a aconseguir la victòria.

Qui és el gran drac, al que l'esperit no vol seguir anomenant senyor ni déu? «Tu deus» es diu el gran drac. Però l'esperit del lleó diu «jo vull».

«Tu deus» li tanca el pas, brilla com l'or, és un animal amb escates, i en cadascuna de les seves escates brilla àuriament el «tu deus!».

Valors mil·lenaris brillen en aquestes escates, i el més poderós de tots els dracs parla així: «tots els valors de les coses -brillen en mi».

«Tots els valors han estat ja creats, i jo sóc -tots els valors creats. En veritat, no ha de seguir havent-hi cap 'Jo vull!'». Així parla el drac.

Germans meus, per a què es precisa que hi hagi el lleó en l'esperit? Per què no és suficient la bèstia de càrrega, que renuncia a tot i és respectuosa?

Crear valors nous -tampoc el lleó és encara capaç de fer-ho: però crear-se llibertat per a un nou crear- això si és capaç de fer-ho el poder del lleó.

Crear-se llibertat i un no sant fins i tot enfront del deure: per a això, germans meus, cal el lleó.

Prendre's el dret de nous valors -aquest és el prendre més horrible per a un esperit pacient i respectuós. En veritat, això és per a ell robar, i cosa pròpia d'un animal de rapinya.

En un altre temps l'esperit va estimar el «tu deus» com la seva cosa més santa: ara ha de trobar il·lusió i capritx fins i tot en el més sant, de manera que robi el quedar lliure del seu amor: per a aquest robatori es precisa el lleó.

Però digueu-me, germans meus, què és capaç de fer el nen que ni tan sols el lleó ha pogut fer? Per què el lleó rapinyaire ha de convertir-se encara en nen?

Innocència és el nen, i oblit, un nou començament, un joc, una roda que es mou per si mateixa, un primer moviment, un sant dir sí.

Sí, germans meus, per al joc del crear es precisa un sant dir si: l'esperit vol ara la seva voluntat, el retirat del món conquista ara el seu món.

Tres transformacions de l'esperit us he esmentat: com l'esperit es va convertir en camell, i el camell en lleó, i el lleó, per fi, en nen.

Així parlà Zaratustra. I llavors residia a la ciutat que és anomenada: La Vaca Multicolor.

Así habló Zaratustra, Alianza, Madrid 1981, 9ª ed., p. 49-51.

Original en castellà

Tres transformaciones del espíritu os menciono: cómo el espíritu se convierte en camello, y el camello en león, y el león, por fin, en niño.

Hay muchas cosas pesadas para el espíritu, para el espíritu fuerte, paciente, en el que habita la veneración: su fortaleza demanda cosas pesadas, e incluso las más pesadas de todas.

¿Qué es pesado? así pregunta el espíritu paciente, y se arrodilla, igual que el camello, y quiere que se le cargue bien.

¿Qué es lo más pesado, héroes? así pregunta el espíritu paciente, para que yo cargue con ello y mi fortaleza se regocije.

¿Acaso no es: humillarse para hacer daño a la propia soberbia? ¿Hacer brillar la propia tontería para burlarse dela propia sabiduría?

¿O acaso es: apartarnos de nuestra causa cuando ella celebra su victoria? ¿Subir a altas montañas para tentar al tentador ?

¿O acaso es: alimentares de las bellotas y de la hierba del conocimiento y sufrir hambre en el alma por amor a la verdad?

¿O acaso es: estar enfermo y enviar a paseo a los consoladores, y hacer amistad con sordos, que nunca oyen lo que tú quieres?

¿O acaso es: sumergirse en agua sucia cuando ella es el agua de la verdad, y no apartar de si las frías ranas y los calientes sapos?

¿O acaso es: amar a quienes nos desprecian y tender la mano al fantasma cuando quiere causarnos miedo?

Con todas estas cosas, las más pesadas de todas, carga el espíritu paciente: semejante al camello que corre al desierto con su carga, así corre él a su desierto.

Pero en lo más solitario del desierto tiene lugar la segunda transformación: en león se transforma aquí el espíritu, quiere conquistar su libertad como se conquista una presa, y ser señor en su propio desierto.

Aquí busca a su último señor: quiere convertirse en enemigo de él y de su último dios, con el gran dragón quiere pelear para conseguir la victoria.

¿Quién es el gran dragón, al que el espíritu no quiere seguir llamando señor ni dios? «Tú debes» se llama el gran dragón. Pero el espíritu del león dice «yo quiero».

«Tú debes» le cierra el paso, brilla como el oro, es un animal escamoso, y en cada una de sus escamas brilla áureamente el « ¡Tú debes! ».

Valores milenarios brillan en esas escamas, y el más poderoso de todos los dragones habla así: «todos los valores de las cosas -brillan en mí».

«Todos los valores han sido ya creados, y yo soy -todos los valores creados. ¡En verdad, no debe seguir habiendo ningún 'Yo quiero!'». Así habla el dragón.

Hermanos míos, ¿para qué se precisa que haya el león en el espíritu? ¿Por qué no basta la bestia de carga, que renuncia a todo y es respetuosa?

Crear valores nuevos –tampoco el león es aún capaz de hacerlo: mas crearse libertad para un nuevo crear– eso si es capaz de hacerlo el poder del león.

Crearse libertad y un no santo incluso frente al deber: para ello, hermanos míos, es preciso el león.

Tomarse el derecho de nuevos valores -ése es el tomar más horrible para un espíritu paciente y respetuoso. En verdad, eso es para él robar, y cosa propia de un animal de rapiña.

En otro tiempo el espíritu amó el «tú debes» como su cosa más santa: ahora tiene que encontrar ilusión y capricho incluso en lo más santo, de modo que robe el quedar libre de su amor: para ese robo se precisa el león.

Pero decidme, hermanos míos, ¿qué es capaz de hacer el niño que ni siquiera el león ha podido hacerlo? ¿Por qué el león rapaz tiene que convertirse todavía en niño?

Inocencia es el niño, y olvido, un nuevo comienzo, un juego, una rueda que se mueve por sí misma, un primer movimiento, un santo decir sí.

Sí, hermanos míos, para el juego del crear se precisa un santo decir si: el espíritu quiere ahora su voluntad, el retirado del mundo conquista ahora su mundo.

Tres transformaciones del espíritu os he mencionado: cómo el espíritu se convirtió en camello, y el camello en león, y el león, por fin, en niño.

Así habló Zaratustra. Y entonces residía en la ciudad que es llamada: La Vaca Multicolor.