Nietzsche. els sacerdots els enemics més malvats
De Wikisofia
«Respecte al nostre problema, que pot ser denominat amb bones raons un problema silenciós i que només es dirigeix, selectivament, a un minso nombre d'oïdes, té interès no petit el comprovar que en les paraules i arrels que designen 'bé' es transparenta encara, de moltes formes, el matís bàsic per raó del qual els nobles se sentien precisament homes de rang superior. És cert que, potser en la majoria dels casos, aquests es recolzen, per a donar-se nom, senzillament en la seva superioritat de poder (es diuen 'els poderosos', 'els senyors', 'els que manen, o en el signe més visible de tal superioritat, i es diuen, per exemple, 'els rics', 'els propietaris' (aquest és el sentit que té arya; i el mateix ocorre en l'iranio i en l'esclau)». [...]
«D'aquesta regla, és a dir, que el concepte de preeminència política es dilueix sempre en un concepte de preeminència anímica, no constitueix de moment una excepció (encara que li dóna motiu per a elles) el fet que la casta suprema sigui alhora la casta sacerdotal i, en conseqüència, prefereixi per a la seva designació de conjunt un predicat que recordi la seva funció sacerdotal». [...]
«Ja s'haurà endevinat que la manera sacerdotal de valorar pot desviar-se molt fàcilment de la caballeresco-aristocràtica i arribar després a convertir-se en la seva antítesi; especialment impulsa a això tota ocasió en què la casta dels sacerdots i la casta dels guerrers s'enfronten a causa de la gelosia i no volen arribar a un acord sobre el preu a pagar. Els judicis de valor caballeresco-aristocràtics tenen com a pressupost una constitució física poderosa, una salut florent, rica, fins i tot desbordant, juntament amb el que condiciona el manteniment d'aquesta, és a dir, la guerra, les aventures, la caça, la dansa, les baralles i, en general, tot el que l'activitat forta, lliure, regocijada porta amb si. La manera noble-sacerdotal de valorar té –l'hem vist– altres pressupostos: les coses els van molt mal quan apareix la guerra! Els sacerdots són, com és sabut, els enemics més malvats. Per què? Perquè són els més impotents».
| La genealogia de la moral, Alianza, Madrid 1975, p. 35-39. |
Original en castellà
«Respecto a nuestro problema, que puede ser denominado con buenas razones un problema silencioso y que sólo se dirige, selectivamente, a un exiguo número de oídos, tiene interés no pequeño el comprobar que en las palabras y raíces que designan 'bueno' se trasparenta todavía, de muchas formas, el matiz básico en razón del cual los nobles se sentían precisamente hombres de rango superior. Es cierto que, quizá en la mayoría de los casos, éstos se apoyan, para darse nombre, sencillamente en su superioridad de poder (se llaman 'los poderosos', 'los señores', 'los que mandan, o en el signo más visible de tal superioridad, y se llaman, por ejemplo, 'los ricos', 'los propietarios' (éste es el sentido que tiene arya; y lo mismo ocurre en el iranio y en el esclavo)». [...]
«De esta regla, es decir, de que el concepto de preeminencia política se diluye siempre en un concepto de preeminencia anímica, no constituye por el momento una excepción (aunque le da motivo para ellas) el hecho de que la casta suprema sea a la vez la casta sacerdotal y, en consecuencia, prefiera para su designación de conjunto un predicado que recuerde su función sacerdotal». [...]
«Ya se habrá adivinado que la manera sacerdotal de valorar puede desviarse muy fácilmente de la caballeresco-aristocrática y llegar luego a convertirse en su antítesis; en especial impulsa a ello toda ocasión en que la casta de los sacerdotes y la casta de los guerreros se enfrentan a causa de los celos y no quieren llegar a un acuerdo sobre el precio a pagar. Los juicios de valor caballeresco-aristocráticos tienen como presupuesto una constitución física poderosa, una salud floreciente, rica, incluso desbordante, junto con lo que condiciona el mantenimiento de la misma, es decir, la guerra, las aventuras, la caza, la danza, las peleas y, en general, todo lo que la actividad fuerte, libre, regocijada lleva consigo. La manera noble-sacerdotal de valorar tiene –lo hemos visto– otros presupuestos: ¡las cosas les van muy mal cuando aparece la guerra! Los sacerdotes son, como es sabido, los enemigos más malvados. ¿Por qué? Porque son los más impotentes».