Mircea Eliade: l'espai sagrat

Per a l'home religiós l'espai no és homogeni; presenta trencaments, escissions: hi ha porcions d'espai qualitativament diferents de les altres: «No t'apropis aquí –diu el Senyor a Moisès–, lleva't el calçat dels teus peus; doncs el lloc on et trobes és una terra santa» (Èxode, III, 5). Hi ha, doncs, un espai sagrat i, per tant, «fort», significatiu, i hi ha altres espais no consagrats i, per tant, sense estructura ni consistència; en una paraula: amorfs. Més encara: per a l'home religiós aquesta absència d'homogeneïtat espacial es tradueix en l'experiència d'una oposició entre l'espai sagrat, l'únic que és real, que existeix realment, i tota la resta, l'extensió informe que li envolta.

Diguem tot seguit que l'experiència religiosa de la no-homogeneïtat de l'espai constitueix una experiència primordial, equiparable a una «fundació del món». No es tracta d'especulació teològica, sinó d'una experiència religiosa primària, anterior a tota reflexió sobre el món. És la ruptura operada en l'espai el que permet la constitució del món, perquè és aquesta ruptura el que descobreix el «punt fix», l'eix central de tota orientació futura Des del moment en què el sagrat es manifesta en una hierofania qualsevol no només es dóna una ruptura en l'homogeneïtat de l'espai, sinó també la revelació d'una realitat absoluta, que s'oposa a la no-realitat de la immensa extensió circumdant La manifestació del sagrat fonamenta ontològicament el Món. En l'extensió homogènia i infinita, on no hi ha possibilitat de trobar cap demarcació, en la qual no es pot efectuar cap orientació, la hierofania revela un «punt fix» absolut, un «Centre».

Es veu, doncs, en quina mesura el descobriment, és a dir, la revelació de l'espai sagrat, té un valor existencial per a l'home religiós: res pot començar, fer-se, sense una orientació prèvia, i tota orientació implica l'adquisició d'un punt fix. Per aquesta raó l'home religiós s'ha esforçat per establir-se en el «Centre del Món». Per a viure en el món cal fundar-lo, i cap món pot néixer en el «caos» de l'homogeneïtat i de la relativitat de l'espai profà. El descobriment o la projecció d'un punt fix –el «Centre»– equival a la Creació del Món; [...]

Per contra, per a l'experiència profana, l'espai és homogeni i neutre cap ruptura diferencia qualitativament les diverses parts de la seva massa. L'espai geomètric pot ser assenyalat i delimitat en qualsevol direcció possible, mes cap diferenciació qualitativa, cap orientació és donada per la seva pròpia estructura Evidentment, cal no confondre el concepte de l'espai geomètric, homogeni i neutre, amb l'experiència de l'espai «profà», que s'oposa a l'experiència de l'espai sagrat i que és l'única que interessa al nostre propòsit. El concepte de l'espai homogeni i la història d'aquest concepte (perquè ja l'havia adquirit el pensament filosòfic i científic des de l'antiguitat) constitueix un problema molt diferent, que no abordem. El que interessa a la nostra investigació és l'experiència de l'espai tal com la viu l'home no-religiós, l'home que rebutja la sacralitat del Món, que assumeix únicament una existència «profana», depurada de tot pressupost religiós.

Immediatament s'imposa afegir que una existència profana de semblant índole mai es troba en estat pur. Qualsevol que sigui el grau de dessacralització del Món al que hagi arribat, l'home que opta per una vida profana no aconsegueix abolir del tot el comportament religiós. Haurem de veure que fins i tot l'existència més dessacralitzada segueix conservant vestigis d'una valoració religiosa del Món.

De moment deixem de costat aquest aspecte del problema i cenyim-nos a comparar les dues experiències en qüestió: la de l'espai sagrat i la de l'espai profà. Recordin-se les implicacions de la primera: la revelació d'un espai sagrat permet obtenir «un punt fix», orientar-se en l'homogeneïtat caòtica, «fundar el Món» i viure realment. Per contra, l'experiència profana manté l'homogeneïtat i, per tant, la relativitat de l'espai. Tota orientació veritable desapareix, perquè el «punt fix» no gaudeix ja d'un estatut ontològic únic: apareix i desapareix segons les necessitats quotidianes. Francament, ja no hi ha «Món», sinó tan sols fragments d'un univers trencat, la massa amorfa d'una infinitat de «llocs» més o menys neutres en els quals es mou l'home sota l'imperi de les obligacions de tota existència integrada en una societat industrial.

I, no obstant això, en aquesta experiència de l'espai profà segueixen intervenint valors que recorden més o menys la no-homogeneïtat que caracteritza l'experiència religiosa de l'espai. Subsisteixen llocs privilegiats, qualitativament diferents dels altres: el paisatge natal, el paratge dels primers amors, un carrer o un racó de la primera ciutat estrangera visitada en la joventut. Tots aquests llocs conserven, fins i tot per a l'home més declaradament no-religiós, una qualitat excepcional, «única»: són els «llocs sants» del seu Univers privat, tal com si aquest ser no-religiós hagués tingut la revelació d'una altra realitat diferent de la qual participa en la seva existència quotidiana.

Lo sagrado y lo profano, Guadarrama, Madrid 1973, p.25-28.

---

Original en castellà

Para el hombre religioso el espacio no es homogéneo; presenta roturas, escisiones: hay porciones de espacio cualitativamente diferentes de las otras: «No te acerques aquí –dice el Señor a Moisés–, quítate el calzado de tus pies; pues el lugar donde te encuentras es una tierra santa» (Éxodo, III, 5). Hay, pues, un espacio sagrado y, por consiguiente, «fuerte», significativo, y hay otros espacios no consagrados y, por consiguiente, sin estructura ni consistencia; en una palabra: amorfos. Más aún: para el hombre religioso esta ausencia de homogeneidad espacial se traduce en la experiencia de una oposición entre el espacio sagrado, el único que es real, que existe realmente, y todo el resto, la extensión informe que le rodea.

Digamos acto seguido que la experiencia religiosa de la no-homogeneidad del espacio constituye una experiencia primordial, equiparable a una «fundación del mundo». No se trata de especulación teológica, sino de una experiencia religiosa primaria, anterior a toda reflexión sobre el mundo. Es la ruptura operada en el espacio lo que permite la constitución del mundo, pues es dicha ruptura lo que descubre el «punto fijo», el eje central de toda orientación futura Desde el momento en que lo sagrado se manifiesta en una hierofanía cualquiera no sólo se da una ruptura en la homogeneidad del espacio, sino también la revelación de una realidad absoluta, que se opone a la no-realidad de la inmensa extensión circundante La manifestación de lo sagrado fundamenta ontológicamente el Mundo. En la extensión homogénea e infinita, donde no hay posibilidad de hallar demarcación alguna, en la que no se puede efectuar ninguna orientación, la hierofanía revela un «punto fijo» absoluto, un «Centro».

Se ve, pues, en qué medida el descubrimiento, es decir, la revelación del espacio sagrado, tiene un valor existencial para el hombre religioso: nada puede comenzar, hacerse, sin una orientación previa, y toda orientación implica la adquisición de un punto fijo. Por esta razón el hombre religioso se ha esforzado por establecerse en el «Centro del Mundo». Para vivir en el Mundo hay que fundarlo, y ningún mundo puede nacer en el «caos» de la homogeneidad y de la relatividad del espacio profano. El descubrimiento o la proyección de un punto fijo –el «Centro»– equivale a la Creación del Mundo; [...]

Por el contrario, para la experiencia profana, el espacio es homogéneo y neutro ninguna ruptura diferencia cualitativamente las diversas partes de su masa. El espacio geométrico puede ser señalado y delimitado en cualquier dirección posible, mas ninguna diferenciación cualitativa, ninguna orientación es dada por su propia estructura Evidentemente, es preciso no confundir el concepto del espacio geométrico, homogéneo y neutro, con la experiencia del espacio «profano», que se opone a la experiencia del espacio sagrado y que es la única que interesa a nuestro propósito. El concepto del espacio homogéneo y la historia de este concepto (pues ya lo había adquirido el pensamiento filosófico y científico desde la antigüedad) constituye un problema muy distinto, que no abordamos. Lo que interesa a nuestra investigación es la experiencia del espacio tal como la vive el hombre no-religioso, el hombre que rechaza la sacralidad del Mundo, que asume únicamente una existencia «profana», depurada de todo presupuesto religioso.

Inmediatamente se impone añadir que una existencia profana de semejante índole jamás se encuentra en estado puro. Cualquiera que sea el grado de desacralización del Mundo al que haya llegado, el hombre que opta por una vida profana no logra abolir del todo el comportamiento religioso. Habremos de ver que incluso la existencia más desacralizada sigue conservando vestigios de una valoración religiosa del Mundo.

De momento dejemos de lado este aspecto del problema y ciñámonos a comparar las dos experiencias en cuestión: la del espacio sagrado y la del espacio profano. Recuérdense las implicaciones de la primera: la revelación de un espacio sagrado permite obtener «un punto fijo», orientarse en la homogeneidad caótica, «fundar el Mundo» y vivir realmente. Por el contrario, la experiencia profana mantiene la homogeneidad y, por consiguiente, la relatividad del espacio. Toda orientación verdadera desaparece, pues el «punto fijo» no goza ya de un estatuto ontológico único: aparece y desaparece según las necesidades cotidianas. A decir verdad, ya no hay «Mundo», sino tan sólo fragmentos de un universo roto, la masa amorfa de una infinidad de «lugares» más o menos neutros en los que se mueve el hombre bajo el imperio de las obligaciones de toda existencia integrada en una sociedad industrial.

Y, sin embargo, en esta experiencia del espacio profano siguen interviniendo valores que recuerdan más o menos la no-homogeneidad que caracteriza la experiencia religiosa del espacio. Subsisten lugares privilegiados, cualitativamente diferentes de los otros: el paisaje natal, el paraje de los primeros amores, una calle o un rincón de la primera ciudad extranjera visitada en la juventud. Todos estos lugares conservan, incluso para el hombre más declaradamente no-religioso, una cualidad excepcional, «única»: son los «lugares santos» de su Universo privado, tal como si este ser no-religioso hubiera tenido la revelación de otra realidad distinta de la que participa en su existencia cotidiana.