L'origen de l'home en les tradicions religioses

No existia l'ésser, tampoc existia el no-ser en aquest temps. No hi havia ni espai ni firmament en el més enllà. Què és el que es movia? On i sota la guàrdia de qui? Existia l'aigua profunda, l'aigua sense fons? En aquest temps, tampoc existia la mort ni la no-mort, cap signe que diferenciés el dia de la nit. L'Un respirava sense alè, mut de si mateix: cap altra cosa existia en el més enllà. En l'origen, les tenebres cobrien les tenebres, tot el que ara es veu no era més que ona indefinida. [...] Qui sap, en veritat, qui va poder anunciar-ho aquí: d'on ha sortit, d'on ve aquesta creació? Els déus estan més ençà d'aquest acte creador. qui sap d'on emana? Aquesta creació, d'on emana, si ha estat fabricada o no --el qui vetlla sobre ella en el més alt del cel ho sap sens dubte-- [...] o potser no ho sap.

_________________________________________________

Atharva-Veda X l29 (Trad. L. Renou, Indi Vedicuo)

Heus aquí el que jo et demano, respon-me, oh Ahoura: Qui és el primer Pare de l'«ordre de l'Univers»? Qui ha creat el camí dels estels i del sol? Per qui creix i decreix la lluna?

Qui ha fixat la terra, i el cel, perquè no caiguin? Qui ha donat la rapidesa als vents que bufen? Quin artesà ha creat la llum i les tenebres? Quin artesà ha creat el somni i la vigília? De qui ve el matí, el migdia i la nit que indiquen a l'intel·ligent la seva labor? [...] Heus aquí les preguntes que et faig, oh Mazda, Creador de totes les coses per l'Esperit Sant.

_________________________________________________

Gäthäs, Yasna 44 . 3 ss. (Trad. M. Molé)

(Iran Mazdeen, principis del primer mil·lenni aC)

Déu (Amma pels Dogons) va crear l'univers a partir d'alguna cosa infinitament petita, o espècie d'àtom inicial materialitzat actualment pel més petit dels grans de cereals, el fonio. Aquest «gra del món» congenia en potència els quatre elements (foc, terra, aigua i aire).

_________________________________________________

Mite de la creació dels Dogons (Mali, Àfrica)

Al principi existia el caos, a partir del qual l'esperit límpid es va separar per a fer-se cel, mentre que la terra es va formar amb l'esperit tèrbol.

Quan aquesta terra encara surava en la superfície de l'aigua, tres déus van brollar. Aquests déus, solters, eren el déu de l'eternitat, el déu de la plenitud de l'aigua i el déu del martell simbolitzant les eines. A continuació es van formar sis déus que representaven respectivament l'argila, la sorra, l'habitatge, la riquesa, la bellesa i la raó.

Al final va aparèixer una parella de déus. Izanagui i Izanami. El déu del cel els va demanar que solidificaran la terra. Llavors, van prendre una alabarda i van remoure les aigües del mar. La sal que queia de la punta de l'alabarda es va acumular i es va formar una illa. Izanagui i Izanami van baixar a aquesta illa i van construir un palau on es van casar.

D'aquest matrimoni van néixer l'arxipèlag del Japó, el déu dels mars, el déu dels rius, el de les montunas, el de les planes, el dels arbres i el déu del vent.

_________________________________________________

Mite de la creació de l'arxipèlag del Japó.

Abans que existís la terra, tot era aigua. La terra no existia. Tampoc existien ni el sol ni la lluna. Déu volava al voltant. També hi havia un home que volava al voltant, així com una parella d'oques negres. Déu no pensava en res, però l'home aixecant la brisa va recollir les aigües i les va llançar contra la figura de Déu. Aquest home tenia l'ambició d'elevar-se a un nivell superior al de Déu, però va ensopegar i va caure en l'aigua. En la seva caiguda, gairebé ofegat crit: «Oh Déu, salva'm.» Déu li va respondre. «Aixeca't per sobre de l'aigua.» Immediatament l'home es va alçar a si mateix fora de l'aigua. Déu va dir. «Que s'aixequi una sòlida roca», del fons del mar va sortir una pedra dura, en la seva superfície va poder instal·lar-se l'home i va viure amb Déu.

Déu va dir. «Submergeix-te fins al fons del mar i porta'm fang.» L'home baixà al fons del mar i va prendre el fang i li va donar a Déu, que prenent-lo el va llançar sobre la superfície del mar ordenant: «Que es faci la terra.» D'aquesta forma va fer néixer la terra.

_________________________________________________

Relat cosmogònic dels Tàrtars d'Altai, recollit per W. Radlov.

El déu Marduk, sentint l'anomenada dels déus, va decidir crear una obra bella ... «Vaig a fer un riu de sang, a formar un esquelet i construir un ésser humà i que el seu nom sigui l'home» Vull crear aquest ésser humà, aquest home, perquè, encarregat del servei dels déus, aquests visquin en pau ...» Contestant-li, el déu Ea li va dir aquestes paraules:

«Que sigui lliurat un solament entre els déus, que sigui destruït, perquè es formi la humanitat» ... El déu Kingu, que va iniciar el combat (contra els déus)... que se l'encadeni ... se li infligeixi el càstig: se li talli la sang. D'aquesta sang, Ea va crear la humanitat.

_________________________________________________

Poema babiloni de la Creació. (cap al segle XI aC. VI tauleta)

(El món de l'Hinduisme és un món cíclic caracteritzat per la reencarnació dels éssers vius i la destrucció de l'univers seguida d'una nova creació. El temps té un ritme constituït per les grans eres còsmiques, que al seu torn estan dividides en milers de cicles. Al final de cada era, l'univers, els déus i els éssers, són destruïts i submergits en l'aigua, a ella li succeeix un període de reabsorció d'igual durada).

Brahma és el creador del primer món, com també és el creador de cada era còsmica. Svayambu (el «nascut de si mateix»), va crear les aigües còsmiques i va dipositar en elles la seva llavor. D'aquí va venir un ou d'or del que va néixer Brahma. De les dues parts de l'ou trencat, va fer el cel i la terra i entre els dos, va posar l'«èter».

Brahma va crear l'esperit, el «jo», la virtut, l'energia, el mal, els cinc sentits, va emetre els déus i va crear el sacrifici; ell va crear el temps i les seves divisions; també va crear les constel·lacions. Com volia crear els éssers, «va emetre la cremor intensa i la paraula, així com la facultat per a gaudir, el desig i la còlera». Del seu cos va treure les quatre castes principals; de la seva boca els Brahmanes, dels seus braços els guerrers, dels seus malucs els comerciants i dels seus peus els serfs.

Després Brahma es va dividir en dos i es va convertir en home i dona.

_________________________________________________

Concepció hinduista brahmánica.

Durant un llarg període, Tangaroa va romandre en la seva petxina. Aquesta era rodona com un ou i donava voltes en l'espai, en la foscor permanent.

No hi havia ni lluna ni sol, ni terra ni muntanyes, tot estava en un estat de barreja. No hi havia ni bèsties, ni ocells, ni gossos, ni éssers vivents, ni mar, ni aigua dolça.

Però, per fi, Tangaroa va colpejar la seva petxina quan estava estretament confinat i aquesta es va esquerdar i es va obrir. A continuació es va lliscar a l'exterior i mantenint-se sobre ella va anomenar: «qui hi ha aquí a dalt?, qui hi ha aquí a baix?» No va contestar ningú. «Qui hi ha aquí davant? Qui hi ha aquí darrere?». Ningú va contestar.

Llavors Tangaroa va dir: «Oh roca veuen cap a mi.» Però no hi havia roca que acudís a ell. va dir: «Oh sorra veuen a la meva.» Però no hi havia sorra que acudís a ell. Es va enutjar que no se l'obeís. Llavors va donar la volta a la petxina i la va aixecar per a fer amb ella una cúpula per al cel i la va anomenar Rumia. Tangaroa es va tornar pesat i al cap d'un cert temps es va lliscar fora d'una altra petxina que li cobria i que ell va utilitzar per a fer la roca i la sorra. Però el seu còlera no s'havia apaivagat encara i va prendre la seva espina dorsal i la va convertir en una cadena de muntanyes, les seves vísceres en els grans núvols que suren, la seva carn en la riquesa de la terra, els seus braços i les seves cames en la força de la terra, les seves ungles de les mans i els peus en les escates i closques dels peixos, les seves plomes en arbres, matolls i plantes enfiladisses amb la finalitat de vestir la terra, els seus intestins en llagostes, cuirasses i en anguiles dels rius i dels mars, i la sang de Tangaroa es va escalfar i va fer enrogir el cel i els arc de Sant Martí.

Però el cap de Tangaroa va romandre sagrada per a ell, i va continuar vivint amb el seu mateix cap en el seu cos indestructible. Era l'amo de totes les coses. Posseïa l'expansió i el creixement.

Més tard, de la unió del cel i Atea la terra, va néixer Tane, l'home, però el nen era així: «Oh sense formes! Oh sense formes! Sense cara, sense nas, sense orelles, sense boca, sense coll, sense pit ni esquena, sense costelles, sense ventre, sense melic, sense malucs, sense natges, sense genolls, sense cames, sense plantes dels peus. Oh Quin és el creixement d'aquest petit nen? Oh el no-res sense formes! Sense formes! Qui hagués pogut portar a aquest nen?»

«El nen ha nascut? T'has adonat a què s'assembla?» «A quin bri de pols, a una medusa gegantesca. Oh el no-res sense formes, sense formes. Ell jeu en la gran abraçada d'Atea».

_________________________________________________

Mite polinèsic.

(Per als aborígens d'Austràlia, no hi ha una creació única de l'home, però sí una creació específica de cada clan totèmic).

«Va haver-hi un temps en què els animals s'aprecien als homes i es comportaven com ells i en el qual els homes es transformaven en animals. Es transformen en altres coses també, en arbres i fins i tot en pedres. Era el «Temps dels Somnis» en el qual és tot possible».

Aquest «Món dels Somnis», que existeix sense haver estat creat igual que els éssers que ho habiten, és etern. Actualment, existeix en el subconscient i en els somnis dels homes i els éssers que l'habiten són els avantpassats totèmics. Cadascun és conegut per la seva epopeia, cosa que fa que la mitologia sigui extremadament complexa.

_________________________________________________

Mite australià.

Els primers homes procedeixen dels brots del sòl, i un d'ells, un poderós «angakok» (xamà) es va transformar en dona. D'aquesta forma va néixer la unitat de base de la societat esquimal: l'home caçador i la dona carnissera i costurera. La creació és possible, ja que el món sencer està viu: cadascuna de les roques de l'arenal, l'iceberg en el fiord, el mateix fiord, estan vius igual que el somni i l'aliment, desproveïts no obstant això d'una ànima que només posseeixen l'home i els animals.

_________________________________________________

Mite esquimal.

«Al principi l'aigua cobria gairebé per complet el món pla per sota de la nostra terra. Lluny, en l'est, vivia una deessa en una Kiva. A l'Oest hi havia una altra deessa semblant [...] Llavors les deesses de l'Est i de l'Oest van fer aixecar-se la terra ferma fora de l'aigua. En passar per sobre del món, el Sol es va adonar de la nova terra i li va parlar a la deessa de l'Oest dient-li que no havia vist cap signe de vida.

La deessa de l'Oest va crear un gran nombre d'ocells i d'animals... i els va enviar a poblar la terra. La deessa de l'Est va fer primer una dona d'argila i després un home i els va recobrir amb un vel. A continuació ambdues deesses van cantar juntes per a donar vida a aquests dos ninots, els van ensenyar un llenguatge i els van dir com ocupar-se de la terra. La deessa de l'Est els va portar per sobre de l'arc de Sant Martí al seu habitatge en la qual van romandre quatre dies abans de partir per a formar una llar...

_________________________________________________

Mite Hopi, dels indis d'Arizona, a Amèrica del Nord.

(Les diferents versions del mite cosmogònic nahuatl (Asteca), se situen sobre quatre sols anteriors que acaben en catàstrofe ocasionades per cadascun dels quatre elements: terra, vent, foc i aigua. La nostra etapa actual és la cinquena que s'acabarà amb grans tremolors de terra.

La creació de l'home està relatada tan sols en el primer i en el cinquè sol. Els humans dels altres sols no són més que la posteritat d'una parella que va sobreviure a les diferents catàstrofes, mentre que la resta de la humanitat es transformava successivament en micos, peixos i ocells).

«Una vegada va ser creada la terra pel cinquè sol, els déus van discutir sobre l'home. Van confiar a Quetzalcoatl la missió de crear a l'home una altra vegada. Sota l'aspecte del seu doble animal (Xolotl), baixa al món subterrani amb la finalitat de sostreure a l'amo dels llocs (Mictlantecuhtli) els ossos de les humanitats precedents. En sortir del món de les tenebres, Quetzalcoatl va dipositar els ossos en un lloc anomenat Tamoanchan on altres dues divinitats els van reduir a pols. Quetzalcoatl intervé de nou fent-se sagnar el fal·lus damunt d'aquesta pols d'ossos, mentre que els altres déus fan penitència. D'aquesta forma va néixer l'home actual».

_________________________________________________

Mite asteca.

Un diluvi va fer morir a tots els homes en els Andes a excepció d'una parella que s'havia refugiat en un tambor i que, empesa pels vents, es va trobar en Tiahuanaco. Viracocha, el creador, va refer als homes. Viracocha va modelar figures amb terra i les va pintar, cadascuna amb un vestit i un pentinat particular. Va animar a aquestes figures i va donar a cadascuna els seus costums propis. Va ordenar a aquestes imatges d'homes i dones que tornessin a la terra i s'instal·lessin on havien de tirar arrels. Algunes van sortir de les muntanyes, unes altres de les coves, dels llacs i també dels arbres. Aquests llocs es van convertir en llocs sagrats, les «huacas». Els avantpassats de cada branca que van sortir de la terra, es van multiplicar i més tard es van transformar en pedres, que tenen la forma de falcons, de còndors i altres animals que també són sagrats, els «huacas».

_________________________________________________

Mite dels Alts Andes. Recollit per Cristóbal de Molina el cusqueño en: "rondalles i ritus dels Inques" (segle XVI).

«Només els creadors Tepeu i Gucumatz estaven en l'aigua embolicats de claredat... Mentre meditaven, se'ls va ocórrer que a l'alba havia de néixer l'home. No hi haurà ni glòria ni grandesa en la nostra creació mentre no existeixi la criatura humana, l'home acabat. Van parlar d'aquesta forma...

Però es van adonar que els homes no podien parlar. Llavors van intentar crear un altre home capaç d'invocar als seus creadors i que els guardés en la seva memòria...

Llavors de terra, d'argila, van fer la carn de l'home. Però no estava bé... no tenia ni força ni moviment. . . al principi parlava però no comprenia. . . llavors ho van destruir....

A continuació van fer ninots de fusta que s'aprecien als homes, parlaven com ells i van poblar la terra..., però no tenien ni ànima ni intel·ligència. Va ser simplement una prova, una temptativa, per a fer als homes.

Llavors de blat de moro groc i de blat de moro blanc, van fer la carn dels homes, amb pasta de blat de moro van fer els braços i les cames...

_________________________________________________

Mite maya. (segons un manuscrit maya elaborat al segle XVI a partir de tradicions orals).

En el temps en què Yavé va fer el cel i la terra, no existia encara cap arbust en els camps sobre la terra... Llavors Yavé Déu va modelar a l'home amb l'argila del sòl, va insuflar en el nas un alè de vida i l'home es va convertir en un ésser viu. Yavé Déu va plantar un jardí en l'Edèn, a l'Orient, i en ell va posar a l'home que Ell havia modelat...

Yavé Déu va dir: «No és bo que l'home estigui sol... Yavé Déu va modelar una altra vegada del sòl totes les bèsties salvatges i tots els ocells del cel i els va portar a l'home per a saber com els anomenaria; cadascun havia de portar el nom que l'home li hagués donat. L'home va donar nom a tots els animals, als ocells del cel i a totes les bèsties salvatges però, per a un home, no va trobar l'ajuda que li convenia.

Llavors Yavé Déu va fer caure en un profund somni a l'home, que es va adormir. El va prendre una de les seves costelles i va tornar a tancar la carn en el seu lloc. Després de la costella que havia tret a l'home, Yavé Déu va crear a la dona i la va portar a l'home...

_________________________________________________

La Bíblia. Tradició Yaveista (cap al segle VIII aC)

Déu va crear a tots els éssers vius a partir de l'aigua. Alguns d'ells reptan sobre els seus ventres, uns altres caminen sobre dues potes, i alguns altres sobre quatre.

_________________________________________________ L'Alcorà ss. XXIV:45.

L'home va venir primer al regne de les coses inorgàniques, més tard d'aquí va passar al regne vegetal, sense recordar-se de la seva condició precedent. I quan va passar a l'estat animal ja no es va recordar del seu estat en tant que planta, només li quedava la inclinació que ell va sentir per a aquest estat, en particular en la primavera i en l'època de les flors... A continuació l'home va entrar en l'estat humà, de les seves primeres ànimes no li queda cap record, i canviarà de nou.

_________________________________________________

Djeläl ed-Dîn Rûmî, Mathanavî, IV: 3637 ss. (segles XII-XIII de l'era).

_________________________________________________

Textos publicados en Origen y evolución del hombre, Ministerio de Cultura, Madrid 1984, p.16-22.

---

Original en castellà

No existía el ser, tampoco existía el no-ser en ese tiempo. No había ni espacio ni firmamento en el más allá. ¿Qué es lo que se movía? ¿Dónde y bajo la guardia de quién? ¿Existía el agua profunda, el agua sin fondo? En ese tiempo, tampoco existía la muerte ni la no-muerte, ningún signo que diferenciara el día de la noche. El Uno respiraba sin aliento, mudo de sí mismo: ninguna otra cosa existía en el más allá. En el origen, las tinieblas cubrían las tinieblas, todo lo que ahora se ve no era más que ola indefinida. [...] ¿Quién sabe, en verdad, quién pudo anunciarlo aquí: de dónde ha salido, de dónde viene esta creación ? Los dioses están más acá de este acto creador. ¿quién sabe de dónde emana? Esta creación, de dónde emana, si ha sido fabricada o no --el que vela sobre ella en lo más alto del cielo lo sabe sin duda-- [...] o acaso no lo supiera.

_________________________________________________

Atharva-Veda X l29 (Trad. L. Renou, Indio Vedicuo)

He aquí lo que yo te pido, respóndeme, oh Ahoura: ¿Quién es el primer Padre del «orden del Universo»? ¿Quién ha creado el camino de las estrellas y del sol? ¿Por quién crece y decrece la luna?

¿Quién ha fijado la tierra, y el cielo, para que no caigan? ¿Quién ha dado la rapidez a los vientos que soplan? ¿Qué artesano ha creado la luz y las tinieblas? ¿Qué artesano ha creado el sueño y la vigilia? ¿De quién viene la mañana. el mediodía y la noche que indican al inteligente su labor? [...] He aquí las preguntas que te hago, oh Mazda, Creador de todas las cosas por el Espíritu Santo.

_________________________________________________

Gäthäs, Yasna 44 . 3 ss. (Trad. M. Molé)

(Irán Mazdeen, principios del primer milenio a.C.)

Dios (Amma para los Dogones) creó el universo a partir de algo infinitamente pequeño, u especie de átomo inicial materializado actualmente por el más pequeño de los granos de cereales, el fonio. Este «grano del mundo» congenia en potencia los cuatro elementos (fuego, tierra, agua y aire).

_________________________________________________

Mito de la creación de los Dogones (Mali, África)

Al principio existía el caos, a partir del cual el espíritu límpido se separó para hacerse cielo, mientras que la tierra se formó con el espíritu turbio.

Cuando esta tierra todavía flotaba en la superficie del agua, tres dioses brotaron. Estos dioses, solteros, eran el dios de la eternidad, el dios de la plenitud del agua y el dios del martillo simbolizando las herramientas. A continuación se formaron seis dioses que representaban respectivamente la arcilla, la arena, la vivienda, la riqueza, la belleza y la razón.

Al final apareció una pareja de dioses. Izanagui e Izanami. El dios del cielo les pidió que solidificaran la tierra. Entonces, tomaron una alabarda y removieron las aguas del mar. La sal que caía de la punta de la alabarda se acumuló y se formó una isla. Izanagui e Izanami bajaron a esta isla y construyeron un palacio donde se casaron.

De este matrimonio nacieron el archipiélago del Japón, el dios de los mares, el dios de los ríos, el de las montunas, el de las llanuras, el de los árboles y el dios del viento.

_________________________________________________

Mito de la creación del archipiélago del Japón.

Antes de que existiera la tierra, todo era agua. La tierra no existía. Tampoco existían ni el sol ni la luna. Dios volaba alrededor. También había un hombre que volaba alrededor, así como una pareja de ocas negras. Dios no pensaba en nada, pero el hombre levantando la brisa recogió las aguas y las lanzó contra la figura de Dios. Este hombre tenía la ambición de elevarse a un nivel superior al de Dios, pero tropezó y cayó en el agua. En su caída, casi ahogado grito: «Oh Dios, sálvame.» Dios le respondió. «Levántate por encima del agua.» Inmediatamente el hombre se alzó a sí mismo fuera del agua. Dios dijo. «Que se levante un sólida roca», del fondo del mar salió una piedra dura, en su superficie pudo instalarse el hombre y vivió con Dios.

Dios dijo. «Sumérjete hasta el fondo del mar y tráeme barro.» El hombre bajo al fondo del mar y tomó el barro y le dio a Dios, que tomándolo lo lanzó sobre la superficie del mar ordenando: «Que se haga la tierra.» De esta forma hizo nacer la tierra.

_________________________________________________

Relato cosmogónico de los Tártaros de Altai, recogido por W. Radlov.

El dios Marduk, oyendo la llamada de los dioses, decidió crear una obra bella ... «Voy a hacer un río de sangre, a formar un esqueleto y construir un ser humano y que su nombre sea el hombre» Quiero crear este ser humano, este hombre, para que, encargado del servicio de los dioses, estos vivan en paz ...» Contestándole, el dios Ea le dijo estas palabras:

«Que sea librado uno solo entre los dioses, que sea destruido, para que se forme la humanidad» ... El dios Kingu, que inició el combate (contra los dioses).. que se le encadene ... se le inflija el castigo: se le corte la sangre. De esta sangre, Ea creó la humanidad.

_________________________________________________

Poema babilonio de la Creación. (hacia el siglo XI a.C. VI tableta)

(El mundo del Hinduismo es un mundo cíclico caracterizado por la reencarnación de los seres vivos y la destrucción del universo seguida de una nueva creación. El tiempo tiene un ritmo constituido por las grandes eras cósmicas, que a su vez están divididas en miles de ciclos. Al final de cada era, el universo, los dioses y los seres, son destruidos y sumergidos en el agua, a ella le sucede un período de reabsorción de igual duración).

Brahma es el creador del primer mundo, como también es el creador de cada era cósmica. Svayambu (el «nacido de sí mismo»), creó las aguas cósmicas y depositó en ellas su semilla. De ahí vino un huevo de oro del que nació Brahma. De las dos partes del huevo roto, hizo el cielo y la tierra y entre los dos, puso el «éter».

Brahma creó el espíritu, el «yo», la virtud, la energía, el mal, los cinco sentidos, emitió los dioses y creó el sacrificio; él creó el tiempo y sus divisiones; también creó las constelaciones. Como quería crear los seres, «emitió el ardor intenso y la palabra, así como la facultad para gozar, el deseo y la cólera». De su cuerpo sacó los cuatro castas principales; de su boca los Brahmanes, de sus brazos los guerreros, de sus caderas los comerciantes y de sus pies los siervos.

Luego Brahma se dividió en dos y se convirtió en hombre y mujer.

_________________________________________________

Concepción hinduista brahmánica.

Durante un largo período, Tangaroa permaneció en su concha. Esta era redonda como un huevo y daba vueltas en el espacio, en la oscuridad permanente.

No había ni luna ni sol, ni tierra ni montañas, todo estaba en un estado de mezcla. No había ni bestias, ni aves, ni perros, ni seres vivientes, ni mar, ni agua dulce.

Pero, por fin, Tangaroa golpeó su concha cuando estaba estrechamente confinado y ésta se agrietó y se abrió. A continuación se deslizó al exterior y manteniéndose sobre ella gritó: «¿quién está ahí arriba?, ¿quién está ahí abajo?» No contestó nadie. «¿Quién está ahí delante? ¿Quién está ahí detrás?». Nadie contestó.

Entonces Tangaroa dijo: «Oh roca ven hacia mí.» Pero no había roca que acudiera a él. dijo: «Oh arena ven a mi.» Pero no había arena que acudiera a él. Se enojó de que no se le obedeciera. Entonces dio la vuelta a la concha y la levantó para hacer con ella una cúpula para el cielo y la llamó Rumia. Tangaroa se volvió pesado y al cabo de un cierto tiempo se deslizó fuera de otra concha que le cubría y que él utilizó para hacer la roca y la arena. Pero su cólera no se había apaciguado todavía y tomó su espina dorsal y la convirtió en una cadena de montañas, sus vísceras en las grandes nubes que flotan, su carne en la riqueza de la tierra, sus brazos y sus piernas en la fuerza de la tierra, sus uñas de las manos y los pies en las escamas y caparazones de los peces, sus plumas en árboles, matorrales y plantas trepadoras con el fin de vestir la tierra, sus intestinos en langostas, corazas y en anguilas de los ríos y de los mares, y la sangre de Tangaroa se calentó e hizo enrojecer el cielo y los arco iris.

Pero la cabeza de Tangaroa permaneció sagrada para él, y continuó viviendo con su misma cabeza en su cuerpo indestructible. Era el dueño de todas las cosas. Poseía la expansión y el crecimiento.

Más tarde, de la unión del cielo y Atea la tierra, nació Tane, el hombre, pero el niño era así: «Oh sin formas! ¡Oh sin formas! Sin cara, sin nariz, sin orejas, sin boca, sin cuello, sin pecho ni espalda, sin costillas, sin vientre, sin ombligo, sin caderas, sin nalgas, sin rodillas, sin piernas, sin plantas de los pies. ¡Oh ¿Cuál es el crecimiento de este pequeño niño? ¡Oh la nada sin formas! ¡Sin formas! ¿Quién hubiese podido llevar a este niño?»

«¿El niño ha nacido? ¿Te has dado cuenta a qué se parece?» «A qué mota de polvo, a una medusa gigantesca. Oh la nada sin formas, sin formas. El yace en el gran abrazo de Atea».

_________________________________________________

Mito polinésico.

(Para los aborígenes de Australia, no hay una creación única del hombre, pero sí una creación específica de cada clan totémico).

«Hubo un tiempo en que los animales se aprecian a los hombres y se comportaban como ellos y en el que los hombres se transformaban en animales. Se transforman en otras cosas también, en árboles e incluso en piedras. Era el «Tiempo de los Sueños» en el que es todo posible».

Este «Mundo de los Sueños», que existe sin haber sido creado al igual que los seres que lo habitan, es eterno. Actualmente, existe en el subconsciente y en los sueños de los hombres y los seres que lo habitan son los antepasados totémicos. Cada uno es conocido por su epopeya, lo que hace que la mitología sea extremadamente compleja.

_________________________________________________

Mito australiano.

Los primeros hombres proceden de los brotes del suelo, y uno de ellos, un poderoso «angakok» (chaman) se transformó en mujer. De esta forma nació la unidad de base de la sociedad esquimal: el hombre cazador y la mujer carnicera y costurera. La creación es posible ya que el mundo entero está vivo: cada una de las rocas del arenal, el iceberg en el fiordo, el propio fiordo, están vivos igual que el sueño y el alimento, desprovistos sin embargo de un alma que sólo poseen el hombre y los animales.

_________________________________________________

Mito esquimal.

«Al principio el agua cubría casi por completo el mundo llano por debajo de nuestra tierra. Lejos, en el este, vivía una diosa en una Kiva. Al Oeste había otra diosa parecida [...] Entonces las diosas del Este y del Oeste hicieron levantarse la tierra firme fuera del agua. Al pasar por encima del mundo, el Sol se dio cuenta de la nueva tierra y le habló a la diosa del Oeste diciéndole que no había visto ningún signo de vida.

La diosa del Oeste creó un gran número de aves y de animales... y los envió a poblar la tierra. La diosa del Este hizo primero una mujer de arcilla y luego un hombre y los recubrió con un velo. A continuación ambas diosas cantaron juntas para dar vida a estos dos muñecos, les enseñaron un lenguaje y les dijeron como ocuparse de la tierra. La diosa del Este los llevó por encima del arco iris a su vivienda en la que permanecieron cuatro días antes de partir para formar un hogar...

_________________________________________________

Mito Hopi, de los indios de Arizona, en América del Norte.

(Las diferentes versiones del mito cosmogónico nahuatl (Azteca), se sitúan sobre cuatro soles anteriores que terminan en catástrofe ocasionadas por cada uno de los cuatro elementos: tierra, viento, fuego y agua. Nuestra etapa actual es la quinta que se terminará con grandes temblores de tierra.

La creación del hombre está relatada tan sólo en el primero y en el quinto sol. Los humanos de los otros soles no son más que la posteridad de una pareja que sobrevivió a las diferentes catástrofes, mientras que el resto de la humanidad se transformaba sucesivamente en monos, peces y aves).

«.. Una vez fue creada la tierra por el quinto sol, los dioses discutieron acerca del hombre. Confiaron a Quetzalcoatl la misión de crear al hombre otra vez. Bajo el aspecto de su doble animal (Xolotl), baja al mundo subterráneo con el fin de sustraer al dueño de los lugares (Mictlantecuhtli) los huesos de las humanidades precedentes. Al salir del mundo de las tinieblas, Quetzalcoatl depositó los huesos en un sitio llamado Tamoanchan donde otras dos divinidades los redujeron a polvo. Quetzalcoatl interviene de nuevo haciéndose sangrar el falo encima de este polvo de huesos, mientras que los otros dioses hacen penitencia. De esta forma nació el hombre actual».

_________________________________________________

Mito azteca.

Un diluvio hizo morir a todos los hombres en los Andes a excepción de una pareja que se había refugiado en un tambor y que, empujada por los vientos, se encontró en Tiahuanaco. Viracocha, el creador, rehizo a los hombres. Viracocha modeló figuras con tierra y las pintó, cada una con un vestido y un peinado particular. Animó a estas figuras y dio a cada una sus costumbres propias. Ordenó a estas imágenes de hombres y mujeres que regresasen a la tierra y se instalasen donde debían echar raíces. Algunas salieron de las montañas, otras de las cuevas, de los lagos y también de los árboles. Estos lugares se convirtieron en lugares sagrados, las «huacas». Los antepasados de cada rama que salieron de la tierra, se multiplicaron y más tarde se transformaron en piedras, que tienen la forma de halcones, de cóndores y otros animales que también son sagrados, los «huacas».

_________________________________________________

Mito de los Altos Andes. Recogido por Cristóbal de Molina el cusqueño en: "fábulas y ritos de los Incas" (siglo XVI).

«Sólo los creadores Tepeu y Gucumatz estaban en el agua envueltos de claridad... Mientras meditaban, se les ocurrió que al alba debía nacer el hombre. No habrá ni gloria ni grandeza en nuestra creación mientras no exista la criatura humana, el hombre acabado. Hablaron de esta forma...

Pero se dieron cuenta que los hombres no podían hablar. Entonces intentaron crear otro hombre capaz de invocar a sus creadores y que les guardara en su memoria...

Entonces de tierra, de arcilla, hicieron la carne del hombre. Pero no estaba bien... no tenía ni fuerza ni movimiento. . . al principio hablaba pero no comprendía. . . entonces lo destruyeron....

A continuación hicieron muñecos de madera que se aprecian a los hombres, hablaban como ellos y poblaron la tierra..., pero no tenían ni alma ni inteligencia. Fue simplemente una prueba, una tentativa, para hacer a los hombres.

Entonces de maíz amarillo y de maíz blanco, hicieron la carne de los hombres, con pasta de maíz hicieron los brazos y las piernas...

_________________________________________________

Mito maya. (según un manuscrito maya elaborado en el siglo XVI a partir de tradiciones orales).

En el tiempo en que Yavé hizo el cielo y la tierra, no existía todavía ningún arbusto en los campos sobre la tierra... Entonces Yavé Dios modeló al hombre con la arcilla del suelo, insufló en la nariz un aliento de vida y el hombre se convirtió en un ser vivo. Yavé Dios plantó un jardín en el Edén, al Oriente, y en él puso al hombre que Él había modelado...

Yavé Dios dijo: «No es bueno que el hombre esté solo... Yavé Dios modeló otra vez del suelo todas las bestias salvajes y todo los pájaros del cielo y se los llevó al hombre para saber como los iba a llamar; cada uno debía llevar el nombre que el hombre le hubiese dado. El hombre dio nombre a todos los animales, a los pájaros del cielo y a todas las bestias salvajes pero, para un hombre, no encontró la ayuda que le convenía.

Entonces Yavé Dios hizo caer en un profundo sueño al hombre, que se durmió. El tomó una de sus costillas y volvió a cerrar la carne en su lugar. Luego de la costilla que había sacado al hombre, Yavé Dios creó a la mujer y la llevó al hombre...

_________________________________________________

La Biblia. Tradición Yaveista (hacia el siglo VIII a.C.)

Dios creó a todos los seres vivos a partir del agua. Algunos de ellos reptan sobre sus vientres, otros andan sobre dos patas, y algunos otros sobre cuatro.

_________________________________________________ El Corán ss. XXIV:45.

El hombre vino primero al reino de las cosas inorgánicas, más tarde de ahí pasó al reino vegetal, sin acordarse de su condición precedente. Y cuando pasó al estado animal ya no se acordó de su estado en tanto que planta, sólo le quedaba la inclinación que él sintió para ese estado, en particular en la primavera y en la época de las flores... A continuación el hombre entró en el estado humano, de sus primeras almas no le queda ningún recuerdo, y cambiará de nuevo.

_________________________________________________

Djeläl ed-Dîn Rûmî, Mathanavî, IV: 3637 ss. (siglos XII-XIII de la era).

_________________________________________________