Kant: obrar per deure
De Wikisofia
Una acció feta per deure no té el seu valor moral en el propòsit que per mitjà d'ella es vol aconseguir, sinó en la màxima per la qual ha estat resolta; no depèn, doncs, de la realitat de l'objecte de l'acció, sinó merament del principi del voler segons el qual ha succeït l'acció, prescindint de tots els objectes de la facultat de desitjar. Per l'anteriorment dit, es veu clarament que els propòsits que puguem tenir en realitzar les accions, i els efectes d'aquestes, considerats com a finalitats i motors de la voluntat, no poden proporcionar a les accions cap valor absolutament moral. Així doncs, on pot residir aquest valor, ja que no ha de residir en la relació de la voluntat amb els efectes esperats? No pot residir més que en el principi de la voluntat, prescindint de les finalitats que puguin realitzar-se per mitjà de l'acció, doncs la voluntat, situada entre el seu principi a priori, que és formal, i el seu ressort a posteriori, que és material, es troba, per dir-ho així, en una cruïlla, i ja que ha de ser determinada per alguna cosa, haurà de ser-ho pel principi formal del voler en general quan una acció succeeix per deure, ja que tot principi material li ha estat sostret.
[...] El deure és la necessitat d'una acció per respecte a la llei. [...]
Així doncs, el valor moral de l'acció no resideix en l'efecte que d'ella s'espera, ni tampoc, per tant, en cap principi de l'acció que necessiti prendre el seu fonament determinant en aquest efecte esperat. Doncs tots aquests efectes (el grat per l'estat propi, fins i tot el foment de la felicitat aliena) poden realitzar-se per mitjà d'altres causes, i no fa falta per a això la voluntat d'un ser racional, que és l'única cosa on pot, no obstant això, trobar-se el bé suprem i absolut. Per tant, cap altra cosa, sinó només la representació de la llei en si mateixa (que per descomptat no es troba més que en un ser racional) en tant que ella, i no l'efecte esperat, és el fonament determinant de la voluntat, pot constituir aquest bé tan excel·lent que anomenem bé moral, el qual està ja present en la persona mateixa que obra segons aquesta llei, i que no és lícit esperar de cap efecte de l'acció.
| Fundamentación de la metafísica de las costumbres, cap.1 (Espasa Calpe, Madrid 1994, p. 63-64). |
Original en castellà
Una acción hecha por deber no tiene su valor moral en el propósito que por medio de ella se quiere alcanzar, sino en la máxima por la cual ha sido resuelta; no depende, pues, de la realidad del objeto de la acción, sino meramente del principio del querer según el cual ha sucedido la acción, prescindiendo de todos los objetos de la facultad de desear. Por lo anteriormente dicho, se ve claramente que los propósitos que podamos tener al realizar las acciones, y los efectos de éstas, considerados como fines y motores de la voluntad, no pueden proporcionar a las acciones ningún valor absolutamente moral. Así pues, ¿dónde puede residir este valor, ya que no debe residir en la relación de la voluntad con los efectos esperados? No puede residir más que en el principio de la voluntad, prescindiendo de los fines que puedan realizarse por medio de la acción, pues la voluntad, situada entre su principio a priori, que es formal, y su resorte a posteriori, que es material, se encuentra, por decirlo así, en una encrucijada, y puesto que ha de ser determinada por algo, tendrá que serlo por el principio formal del querer en general cuando una acción sucede por deber, puesto que todo principio material le ha sido sustraído.
[...] El deber es la necesidad de una acción por respeto a la ley. [...]
Así pues, el valor moral de la acción no reside en el efecto que de ella se espera, ni tampoco, por consiguiente, en ningún principio de la acción que necesite tomar su fundamento determinante en ese efecto esperado. Pues todos esos efectos (el agrado por el estado propio, incluso el fomento de la felicidad ajena) pueden realizarse por medio de otras causas, y no hace falta para ello la voluntad de un ser racional, que es lo único en donde puede, sin embargo, encontrarse el bien supremo y absoluto. Por lo tanto, ninguna otra cosa, sino sólo la representación de la ley en sí misma (que desde luego no se encuentra más que en un ser racional) en cuanto que ella, y no el efecto esperado, es el fundamento determinante de la voluntad, puede constituir ese bien tan excelente que llamamos bien moral, el cual está ya presente en la persona misma que obra según esa ley, y que no es lícito esperar de ningún efecto de la acción.