Kant: la facultat de jutjar

Però en la família de les facultats de conèixer superiors hi ha, no obstant això, un terme mitjà entre l'enteniment i la raó. Aquest és el Judici, del qual hi ha motiu per a suposar, per analogia, que tanca en si igualment, si no una legislació pròpia, almenys el seu propi principi, un de subjectiu, a priori, per descomptat, per a buscar lleis, el qual, encara que no posseeixi camp algun dels objectes com a esfera seva, pot, no obstant això, tenir algun territori i una certa propietat d'aquest. [...]

Però aquí ve [...] una nova base per a establir, entre el Judici i un altre ordre de les nostres facultats de representació, un enllaç que sembla ser de major importància que el del parentiu amb la família de les facultats de coneixement, doncs totes les facultats de l'ànima o capacitats poden reduir-se a tres, que no es deixen deduir ja d'una base comuna, i són: la facultat de conèixer, el sentiment de plaer i dolor i la facultat de desitjar. Per a la facultat de conèixer, solament l'enteniment és legislador [...] Per a la facultat de desitjar, com a facultat superior, segons el concepte de llibertat, només la raó és legisladora a priori. Ara bé: entre la facultat de conèixer i la de desitjar està el sentiment del plaer, així com, entre l'enteniment i la raó està el Judici. [...]

El judici, en general, és la facultat de pensar el particular, com a contingut en l'universal.

Crítica del juicio, Introduc. 3 (Espasa Calpe, Madrid 1991, 5ª ed., p. 102-105).