Accions

Recurs

Heidegger: la temporalitat i la cura

De Wikisofia

(S'ha redirigit des de: Recurs:Heidegger: la temporalitat i la cura.)

Si l'«estat de resolt» constitueix la manera de la cura pròpia, però ell mateix només és possible gràcies a la temporalitat, llavors és necessari que el fenomen mateix a què hem arribat mirant a l'«estat de resolt» representi tan sols una modalitat de la temporalitat que en general fa possible la cura com a tal. La totalitat del ser del «ser-aquí», la cura és: «pre-ser-se-ja-en (un món) com ser-cap (ens que fan front dins del món)». Quan es va fixar per primera vegada aquesta estructura amb membres, es va assenyalar que, en atenció als seus membres, era necessaris portar la qüestió ontològica més enrere encara o fins a posar de manifest la unitat de la totalitat de la multiplicitat de l'estructura. La unitat original de l'estructura de la cura resideix en la temporalitat.

El «pre-ser-se» es funda en l'advenir. El «ja-en» està denunciant que comporta l'estat. L'«ésser-cap...» es fa possible en el presentar. Després del que s'ha dit es prohibeix de seu prendre el «pre» i el «ja» d'acord amb la comprensió vulgar del temps. El «pre» no esmenta «precedència» en el sentit del «encara no ara, però sí posteriorment»; ni tampoc significa el «ja» un «ja no ara, però sí anteriorment». Si les expressions «pre-» i «ja» tinguessin aquesta significació «temporosa», que també poden tenir, es diria de la temporalitat de la cura que era alguna cosa que és sobretot «anteriorment» i «posteriorment», «encara no» i «ja no». Es concebria la cura com un ens que tindria lloc i transcorreria «en el temps». L'ésser d'un ens del caràcter del «ser-aquí» es convertiria en alguna cosa «davant els ulls», però si tal cosa és impossible, llavors és necessari que la significació «temporosa» d'aquestes expressions sigui una altra. El «pre» i el «preserse» indiquen l'advenir, en el sentit d'allò que purament i simplement fa possible que el «ser aquí» sigui de tal sort que li vagi la seva «poder ser». El projectar-se sobre el «per mor de si mateix», que es funda en l'advenir, és una nota essencial de l'existenciarietat. El sentit primari d'aquesta és l'advenir.

Igualment significa el «ja» el sentit temporal existenciari del ser de l'ens que, en tant és, és en cada cas ja llançat. Només perquè la cura es funda en l'estat pot el «ser aquí» existir com l'ens llançat que ell és. «Mentre» el «ser aquí» existeix fàcticament, no és mai passat, però sí que és sempre ja estat, en el sentit del jo sóc estat. I només pot ser estat mentre és. Passat anomenem, al contrari, l'ens que ja no és «davant dels ulls». D'aquí que el «ser aquí» existint, no pugui capturar-se mai a si mateix com un fet «davant els ulls» que «amb el temps» sorgeix i passa i parcialment ja és passat. El «ser aquí» mai «es troba» sinó com factum llançat. En el trobar-se se sorprèn el «ser aquí» a si mateix com l'ens que, sent encara, ja era, és a dir, és constantment estat. El sentit existenciari primari de la facticitat resideix en l'estat. La fórmula de l'estructura de la cura indica amb les expressions «pre» i «ja» el sentit temporal de l'existenciaritat i la facticitat.

En canvi falta una indicació semblant del tercer ingredient constitutiu de la cura: el cadent «ser cap...». Això significa que la caiguda no es fon també en la temporalitat, sinó que denota que el presentar que es funda primàriament el caure en el «a la mà» i «davant els ulls» que es guareix, resulta inclòs, en la manera de la temporalitat original, dins de l'advenir i l'estat. Resolt, s'ha recobrat el «ser aquí» justament de la caiguda, per a ser «aquí» tant més pròpiament en la «mirada» tirada a la situació oberta.

La temporalitat fa possible la unitat de l'existència, la facticitat i la caiguda, constituint així originalment la totalitat de l'estructura de la cura. Els elements de la cura no estan simplement amuntegats, com tampoc la temporalitat mateixa va «amb el temps» component-se d'advenir, estat i present. La temporalitat no «és», en general, un ens. No és, sinó que es «temporacia». Per què, no obstant això no podem de dir: «la temporalitat "és" -el sentit de la cura», «la temporalitat "és" -de tal o tal altra forma», només pot fer-se comprensible per mitjà de la idea aclarida de l'ésser i del «és» en general. La temporalitat temporacia, i temporacia possibles maneres d'ella mateixa. Aquests fan possible la multiplicitat de les maneres de ser del «ser aquí», abans de res la possibilitat fonamental de l'existència pròpia i impròpia.

Advenir, estat, present ostenten els caràcters fenomènics del «a si», del «retro...», del «deixar que facin front...». Els fenòmens del «a...», «retro...», «cap...», revelen en la temporalitat el ὲχστατικόν per excel·lència. La temporalitat és l'original «anés de si» en i per a si mateix. Anomenem, per tant, als caracteritzats fenòmens de l'advenir, l'estat i el present els «èxtasis» de la temporalitat. Aquesta no comença sent un ens que després surt de si, sinó que la seva essència és la temporació en la unitat dels èxtasis. El característic del «temps» accessible a la comprensió vulgar consisteix entre altres coses justament en què en ell, en tant que pura seqüència d'ares sense principi ni fi, resulta anivellat el caràcter extàtic de la temporalitat original. Però aquesta mateixa anivellació es funda, segons el seu sentit existenciari, en una determinada temporació possible, d'acord amb la qual la temporalitat, en tant que impròpia, temporacia l'anomenat «temps». Si, per tant, es demostra que el «temps» accessible a la comprensivitat del «ser aquí» no és original, més aviat sorgeix de la temporalitat pròpia, es justifica conformement al principi a potiori fit denominatio que denominem a la temporalitat que acabem de posar de manifest el «temps original».

El ser y el tiempo, F.C.E., México 1974, 5ª § 65, p. 354-356.

Plantilla:EnlaceAutor


Original en castellà

Si el «estado de resuelto» constituye el modo de la cura propia, pero él mismo sólo es posible gracias a la temporalidad, entonces es necesario que el fenómeno mismo a que hemos llegado mirando al «estado de resuelto» represente tan sólo una modalidad de la temporalidad que en general hace posible la cura en cuanto tal. La totalidad del ser del «ser-ahí», la cura es: «pre-ser-se-ya-en (un mundo) como ser-cabe (entes que hacen frente dentro del mundo)». Cuando se fijó por primera vez esta estructura con miembros, se señaló que, en atención a sus miembros, era necesarios traer la cuestión ontológica más atrás aún o hasta poner de manifiesto la unidad de la totalidad de la multiplicidad de la estructura. La unidad original de la estructura de la cura reside en la temporalidad.

El «pre-ser-se» se funda en el advenir. El «ya-en» está denunciando que entraña el sido. El «ser-cabe...» se hace posible en el presentar. Después de lo dicho se prohibe de suyo tomar el «pre» y el «ya» de acuerdo con la comprensión vulgar del tiempo. El «pre» no mienta «precedencia» en el sentido del «aún no ahora, pero sí posteriormente»; ni tampoco significa el «ya» un «ya no ahora, pero sí anteriormente». Si las expresiones «pre-» y «ya» tuviesen esta significación «temporosa», que también pueden tener, se diría de la temporalidad de la cura que era algo que es sobre todo «anteriormente» y «posteriormente», «aún no» y «ya no». Se concebiría la cura como un ente que tendría lugar y transcurriría «en el tiempo». El ser de un ente del carácter del «ser-ahí» se convertiría en algo «ante los ojos», pero si tal cosa es imposible, entonces es necesario que la significación «temporosa» de dichas expresiones sea otra. El «pre» y el «preserse» indican el advenir, en el sentido de aquello que pura y simplemente hace posible que el «ser ahí» sea de tal suerte que le vaya su «poder ser». El proyectarse sobre el «por mor de sí mismo», que se funda en el advenir, es una nota esencial de la existenciariedad. El sentido primario de ésta es el advenir.

Igualmente significa el «ya» el sentido temporal existenciario del ser del ente que, en tanto es, es en cada caso ya yecto. Sólo porque la cura se funda en el sido puede el «ser ahí» existir como el ente yecto que él es. «Mientras» el «ser ahí» existe fácticamente, no es nunca pasado, pero sí que es siempre ya sido, en el sentido del yo soy sido. Y sólo puede ser sido mientras es. Pasado llamamos, por lo contrario, al ente que ya no es «ante los ojos». De aquí que el «ser ahí» existiendo, no pueda apresarse nunca a sí mismo como un hecho «ante los ojos» que «con el tiempo» surge y pasa y parcialmente ya es pasado. El «ser ahí» nunca «se encuentra» sino como factum yecto. En el encontrarse se sorprende el «ser ahí» a sí mismo como el ente que, siendo aún, ya era, es decir, es constantemente sido. El sentido existenciario primario de la facticidad reside en el sido. La fórmula de la estructura de la cura indica con las expresiones «pre» y «ya» el sentido temporal de la existenciaridad y la facticidad.

En cambio falta una indicación semejante del tercer ingrediente constitutivo de la cura: el cadente «ser cabe...». Esto significa que la caída no se funde también en la temporalidad, sino que denota que el presentar en que se funda primariamente el caer en lo «a la mano» y «ante los ojos» de que se cura, resulta incluido, en el modo de la temporalidad original, dentro del advenir y el sido. Resuelto, se ha recobrado el «ser ahí» justamente de la caída, para ser «ahí» tanto más propiamente en la «mirada» echada a la situación abierta.

La temporalidad hace posible la unidad de la existencia, la facticidad y la caída, constituyendo así originalmente la totalidad de la estructura de la cura. Los elementos de la cura no están simplemente amontonados, como tampoco la temporalidad misma va «con el tiempo» componiéndose de advenir, sido y presente. La temporalidad no «es», en general, un ente. No es, sino que se «temporacía». Por qué, sin embargo no podemos de decir: «la temporalidad "es" -el sentido de la cura», «la temporalidad "es" -de tal o cual forma», sólo puede hacerse comprensible por medio de la idea aclarada del ser y del «es» en general. La temporalidad temporacía, y temporacía posibles modos de ella misma. Éstos hacen posible la multiplicidad de los modos de ser del «ser ahí», ante todo la posibilidad fundamental de la existencia propia e impropia.

Advenir, sido, presente ostentan los caracteres fenoménicos del «a sí», del «retro...», del «dejar que hagan frente...». Los fenómenos del «a...», «retro...», «cabe...», revelan en la temporalidad lo ὲχστατικόν por excelencia. La temporalidad es el original «fuera de sí» en y para sí mismo. Llamamos, por ende, a los caracterizados fenómenos del advenir, el sido y el presente los «éxtasis» de la temporalidad. Ésta no empieza por ser un ente que luego sale de sí, sino que su esencia es la temporación en la unidad de los éxtasis. Lo característico del «tiempo» accesible a la comprensión vulgar consiste entre otras cosas justamente en que en él , en cuanto pura secuencia de ahoras sin principio ni fin, resulta nivelado el carácter extático de la temporalidad original. Pero esta misma nivelación se funda, según su sentido existenciario, en una determinada temporación posible, conforme a la cual la temporalidad en cuanto impropia temporacía el llamado «tiempo». Si, por ende, se demuestra que el «tiempo» accesible a la comprensividad del «ser ahí» no es original, antes bien surge de la temporalidad propia, se justifica con arreglo al principio a potiori fit denominatio que denominemos a la temporalidad que acabamos de poner de manifiesto el «tiempo original».