Accions

Recurs

Heidegger: l'analítica temporal-existenciària del ser aquí

De Wikisofia

(S'ha redirigit des de: Recurs:Heidegger: l'analítica temporal-existenciària del ser aquí.)

«La finalitat de les consideracions fetes fins aquí era fer l'exègesi ontològic-existenciària del tot original del «ser aquí» fàctic, respecte a les possibilitats de l'existir propi i impropi, des del seu fonament. Aquest fonament, i per tant el sentit de l'ésser de la cura, es va revelar ser la temporalitat. D'on que les aportacions de l'analítica existenciària preparatòria del «ser aquí» anteriors a la trobada de la temporalitat, hagin quedat recollides en l'estructura original de la totalitat del ser del «ser aquí», en la temporalitat. Les analitzades possibilitats de temporació del temps original han donat a les estructures anteriorment tan sols «posades de manifest» la seva «fonamentació». No obstant això, l'exposició de la constitució del ser del «ser aquí» continua sent només un camí. La meta és el desenvolupament total de la qüestió del ser en general. L'analítica temàtica de l'existència ha de menester, per part seva, la llum de la idea prèviament acabada del ser en general. Així és senyaladament quan s'erigeix en principi de tota investigació filosòfica la tesi formulada en la introducció: la filosofia és l'ontologia fenomenològica universal que, partint de l'hermenèutica del «ser aquí» i com analítica de l'existència, lliga el cap del fil conductor de tota qüestió filosòfica a allò d'on sorgeix i on torna. Però tampoc aquesta tesi ha de prendre's com un dogma, sinó com l'enunciat del fonamental problema encara «emboçat»: admet l'ontologia fonamentar-se ontològicament, o també per a això ha de menester un fonament òntic, i quin ens ha d'assumir la funció de fonamentar-la?

Alguna cosa tan evident com la diferència entre l'ésser del «ser aquí» existent i l'ésser dels ens que no tenen la forma de ser del «ser aquí» (la «realitat», per exemple), només és el punt de partida dels problemes de l'ontologia, no res en què la filosofia pugui reposar. Que l'ontologia antiga treballa amb «conceptes de coses», i que es corre el perill de «fer de la consciència una cosa», és punt que es coneix fa molt. Però què significa fer d'alguna cosa una cosa? D'on sorgeix semblant operació? Per què es «concep» l'ésser just «immediatament» pel «davant els ulls», i no pel «a la mà», malgrat ser això encara més immediat? Per què s'imposa una vegada i una altra l'imperi d'aquest fer d'alguna cosa una cosa? Com està estructurat positivament l'ésser de la «consciència» perquè resulti incongruent amb ell el fer de la consciència una cosa? En general, és suficient la «distinció» de «consciència» i «cosa» per a desenvolupar originalment els problemes ontològics? Ens sortiran a la trobada les respostes a aquestes preguntes? ¿Es pot si més no buscar la resposta, mentre segueixi sense plantejar ni aclarir la qüestió del sentit del ser en general?

L'origen i la possibilitat de la «idea» del ser en general mai poden indagar-se amb els mitjans d'una «abstracció» lògic-formal, és a dir, sense un horitzó segur dins del qual preguntar i respondre. Es tracta de buscar un camí que porti a esclarir la qüestió ontològic-fonamental -i de recórrer-ho. Si és l'únic, o en general el recte, és cosa que no pot decidir-se sinó després del recorregut. La disputa sobre l'exègesi del ser no pot aplacar-se -perquè ni tan sols està encara deslligada. I en últim terme no es deixa «armar», sinó que ja deslligar-la ha de menester preparatius. Cap a tal meta tan sols es troba la present investigació en camí. On es troba al present?

El que es diu «ser» és obert en la comprensió del ser que és inherent com comprendre en ser aquí» existent. El previ, si bé no conceptual, «estat d'obert» del ser fa possible que el «ser aquí» pugui, en tant que existent «ser en el món», conduir-se relativament a ens, així tant als que fan front dins del món com a si mateix. Com és un comprendre l'ésser, en el sentit d'un comprendre que obre, possible sota la forma de ser del «ser aquí»? Pot la pregunta aconseguir la seva resposta retrocedint a la constitució original del ser del «ser aquí», que comprèn l'ésser? La constitució ontològic-existenciària de la totalitat del «ser aquí» té el seu fonament en la temporalitat. Per tant, ha de ser una manera original de temporació de la temporalitat extàtica el que faci possible també la projecció extàtica del ser en general. Quina és l'exègesi d'aquesta manera de temporació de la temporalitat? Porta algun camí des del temps original fins al sentit de l'ésser? Es revela el temps també horitzó de l'ésser?

L'ésser i el temps, F.C.I., Mèxic 1974, 5ª § 83, p.. 469-471.