Gadamer: pertanyem a la història
De Wikisofia
El problema epistemològic ha de plantejar-se aquí d'una forma fonamentalment diferent. Ja vam veure més amunt que Dilthey va comprendre això però que no va ser capaç de superar els lligams que el fixaven a la teoria del coneixement tradicional. El seu punt de partida, la interiorització de les «vivències», no podia bastir el pont cap a les realitats històriques, perquè les grans realitats històriques, societat i estat, són sempre en realitat determinants previs de tota «vivència». L'autoreflexió i l'autobiografia –els punts de partida de Dilthey– no són fets primaris i no basten com a base per al problema hermenèutic perquè han estat reprivatitzats per la història. En realitat no és la història la que ens pertany, sinó que som nosaltres els que pertanyem a ella. Molt abans que nosaltres ens comprenguem a nosaltres mateixos en la reflexió, ens estem comprenent ja d'una manera autoevident en la família, la societat i l'estat en què vivim. La lent de la subjectivitat és un mirall deformant. L'autoreflexió de l'individu no és més que una espurna en el corrent tancat de la vida històrica. Per això els prejudicis d'un individu són, molt més que els seus judicis, la realitat històrica del seu ser.
| Veritat i mètode, Sígueme, Salamanca 1977, p. 344. |
Original en castellà
Hans Georg Gadamer: no es la historia la que nos pertenece, somos nosotros los que le pertenecemos
El problema epistemológico debe plantearse aquí de una forma fundamentalmente diferente. Ya vimos más arriba que Dilthey comprendió esto pero que no fue capaz de superar las ataduras que lo fijaban a la teoría del conocimiento tradicional. Su punto de partida, la interiorización de las «vivencias», no podía tender el puente hacia las realidades históricas, porque las grandes realidades históricas, sociedad y estado, son siempre en realidad determinantes previos de toda «vivencia». La autorreflexión y la autobiografía -los puntos de partida de Dilthey- no son hechos primarios y no bastan como base para el problema hermenéutico porque han sido reprivatizados por la historia. En realidad no es la historia la que nos pertenece, sino que somos nosotros los que pertenecemos a ella. Mucho antes de que nosotros nos comprendamos a nosotros mismos en la reflexión, nos estamos comprendiendo ya de una manera autoevidente en la familia, la sociedad y el estado en que vivimos. La lente de la subjetividad es un espejo deformante. La autorreflexión del individuo no es más que una chispa en la corriente cerrada de la vida histórica. Por eso los prejuicios de un individuo son, mucho más que sus juicios, la realidad histórica de su ser.
___________________________________________
Verdad y método, Sígueme, Salamanca 1977, p. 344.