Accions

Recurs

L' 'élan vital' i la diferenciació en l'evolució de les espècies

De Wikisofia

(S'ha redirigit des de: Recurs:El 'élan vital' i la diferenciació en l'evolució de les espècies)

En sotmetre d'aquesta manera les diverses formes actuals de l'evolucionisme a una prova comuna, en mostrar que totes elles vénen a estavellar-se en una mateixa i insuperable dificultat («La prova» consisteix en el següent: a donar compte de l'existència d'aparells idèntics (l'ull per exemple), obtinguts per mitjans dissemblants en línies d'evolució divergents.), de cap manera tenim la intenció de no donar la raó a cap de les parts. Al contrari, cadascuna d'elles, recolzada en un nombre considerable de fets, ha de ser certa a la seva manera. Cadascuna d'elles ha de correspondre a un cert punt de vista sobre el procés d'evolució. Potser cal d'altra banda que una teoria es mantingui exclusivament en un punt de vista particular perquè segueixi sent científica, és a dir, perquè doni a les recerques de detall una direcció precisa. Però la realitat sobre la qual cadascuna d'aquestes teories adquireix un enfocament parcial ha de superar a totes. I aquesta realitat és l'objecte propi de la filosofia, que no es veu constreta a la precisió de la ciència, ja que no apunta cap a cap aplicació. Indiquem per tant en dues paraules el que cadascuna de les tres grans formes actuals d'evolucionisme aporta en la nostra opinió de positiu a la solució del problema, el que cadascuna d'elles deixa a un costat i en quin punt, al nostre judici, caldria fer convergir aquest triple esforç per a obtenir una idea més comprehensiva, encara que per això mateix més vaga, del procés evolutiu.

Creiem que els neo-darvinistes tenen probablement raó quan ensenyen que les causes essencials de variació són les diferències inherents al germen que l'individu és portador, i no les marxes d'aquest individu en el curs de la seva carrera. On trobem dificultats per a seguir aquests biòlegs és quan consideren les diferències inherents al germen purament accidentals i individuals. No podem deixar de creure que aquestes diferències són el desenvolupament d'un impuls que passa de germen a germen a través dels individus, que per tant no són purs accidents i que podrien molt bé aparèixer al mateix temps, sota la mateixa forma, en tots els representants d'una mateixa espècie o almenys en un determinat nombre d'ells. D'altra banda, la teoria de les mutacions modifica profundament el darwinisme en aquest punt. Diu que en un moment donat, després d'un llarg període transcorregut, l'espècie sencera es veu presa per una tendència a canviar. Per tant, la tendència a canviar no és accidental. Accidental, cert, seria el canvi mateix si la mutació opera, com vol De Vries, en sentits diferents en els diferents representants de l'espècie. Però en primer lloc caldrà veure si la teoria es confirma prou en altres espècies vegetals (De Vries només l'ha verificat sobre la nothera Lamarckiana), i a més no resulta impossible, com explicarem més endavant, que la part d'atzar sigui major en la variació de les plantes que en la dels animals perquè al món vegetal la funció no depèn tan estretament de la forma. Sigui com sigui, els neo-darwinistes estan en camí d'admetre que els períodes de mutació estan determinats. El sentit de la mutació podria, per tant, estar-ho també, almenys en els animals, i en la mesura que haurem d'indicar.

Arribaríem així a una hipòtesi semblant a la d'Eimer (qui havia proposat la paraula «ortogènesi» per a designar l'evolució que es realitza en un sentit determinat (1888)), segons la qual les variacions dels diferents caràcters prosseguirien, de generació en generació, en sentits definits. Aquesta hipòtesi ens sembla plausible, en els límits en què el mateix Eimer la tanca. Per descomptat, l'evolució del món orgànic no ha d'estar predeterminada en el seu conjunt. Nosaltres, per contra, pretenem que l'espontaneïtat de la vida es manifesta aquí mitjançant una contínua creació de formes que succeeixen a altres formes. Però aquesta indeterminació no pot ser completa: ha de deixar una certa part a la determinació. Un òrgan com l'ull, per exemple, estaria constituït precisament per una variació contínua en un sentit definit. No veiem ni tan sols com podria explicar-se d'una altra manera la similitud d'estructura de l'ull en les espècies que no posseeixen la mateixa història. On ens separem d'Eimer és quan pretén que les combinacions de causes físiques i químiques basten per a assegurar el resultat. Hem tractat, per contra, d'establir, mitjançant l'exemple precís de l'ull que si aquí es dóna l'«ortogènesi», és perquè intervé una causa psicològica.

Precisament a una causa d'ordre psicològic han recorregut alguns neo-lamarckians. Aquí radica, en la nostra opinió, un dels punts més sòlids del neo-lamarckisme. Però si aquesta causa no és més que l'esforç conscient de l'individu, no podrà operar més que en un nombre bastant restringit de casos; a tot estirar intervindrà en l'animal, i no al món vegetal. I fins i tot al món animal, no actuarà més que en els punts directament o indirecta sotmesos a la influència de la voluntat. I fins i tot allí on actuï, no es comprèn com aconseguirà un canvi tan profund com un creixement de complexitat: a tot estirar, podríem concebre-ho si els caràcters adquirits es transmetessin regularment, de tal forma que se sumessin entre si; però aquesta transmissió sembla ser l'excepció més que la regla. Un canvi hereditari i de sentit definit, que va acumulant-se i component-se amb si mateix de tal forma que construeix una màquina més i més complicada, deu, sens dubte, referir-se a alguna espècie d'esforç, però a un esforç profund d'una altra manera que l'esforç individual, independent de les circumstàncies, comuna a la majoria dels representants d'una mateixa espècie, inherent als gèrmens que porten més que a la seva sola substància, assegurant amb això la transmissió als seus descendents.

Mitjançant una llarga marrada, tornem d'aquesta manera a la idea que havíem partit, la d'un impuls original de la vida (élan vital), passant d'una generació de gèrmens a la generació següent de gèrmens per l'intermedi d'organismes desenvolupats que formen el llaç d'unió entre els gèrmens. Aquest impuls, que es conserva per sobre de les línies d'evolució entre les quals es reparteix, és la causa profunda de les variacions, almenys d'aquelles que es transmeten de forma regular, que se sumen, que creen espècies noves. En general, quan les espècies han començat a divergir a partir d'un cep comú, accentuen la seva divergència a mesura que progressen en la seva evolució. Per tant, en punts definits podran i hauran de fins i tot evolucionar de manera idèntica si s'accepta la hipòtesi d'un impuls comú. Tal és el que ens queda per demostrar d'una forma més precisa amb l'exemple mateix que hem escollit, la formació de l'ull en els mol·luscs i en els vertebrats. La idea d'un «impuls original» es tornarà així més clara.

L'evolució creadora, p. 85-88. Traducció de Mauro Ermini editada en Henri Bergson: Memòria i vida. Textos escollits per Gilles Deleuze, Aliança, Madrid 1977, p.95-98, (p.566-570 de les Oeuvres, PUF, París 1959).


L'evolució: diferenciació (mutacions) i resultats similars

Dèiem que la vida, des dels seus orígens, és la continuació d'un únic i mateix impuls que s'ha repartit entre línies d'evolució divergents. Alguna cosa ha crescut, alguna cosa s'ha desenvolupat mitjançant una sèrie d'addicions que han estat d'altres creacions. Aquest mateix desenvolupament ha estat el que ha portat a dissociar-se a les tendències que no podrien créixer més enllà d'un determinat punt sense convertir-se en incompatibles entre si. En rigor, res impediria imaginar un individu únic en el qual, a conseqüència de transformacions repartides en milers de segles, s'hauria efectuat l'evolució de la vida. O també mancant un individu únic, es podria suposar una pluralitat d'individus succeint-se en una sèrie unilineal. En tots dos casos l'evolució no hauria tingut, si podem expressar-nos així, més que una sola dimensió. Però l'evolució s'ha fet en realitat gràcies a milions d'individus en línies divergents, cadascuna de les quals desembocava en una cruïlla que oferia noves vies, i així successivament i indefinidament. Si la nostra hipòtesi és fundada, si les causes essencials que treballen al llarg d'aquests camins diversos són de naturalesa psicològica, han de conservar alguna cosa en comú malgrat la divergència dels seus efectes, com els camarades separats des de fa molt temps conserven els mateixos records d'infància. Han hagut de produir-se bifurcacions, han hagut d'obrir-se vies laterals on els elements dissociats s'hauran desenvolupat de manera independent; i no menys es continua el moviment de les parts per l'impuls primitiu del tot. Alguna cosa del tot deu per tant subsistir en les parts. I aquest element comú podrà fer-se sensible als ulls d'alguna manera, potser per la presència d'òrgans idèntics en organismes molt diferents. Suposem, per un instant, que el mecanisme sigui la veritat: l'evolució s'haurà fet per mitjà d'una sèrie d'accidents que se sumen els uns als altres, conservant-se cada accident nou per selecció si és que resulta avantatjós a aquesta suma d'accidents avantatjosos anteriors que representa la forma actual de l'ésser viu. Quina casualitat no haurà hagut de donar-se perquè, per dues sèries totalment diferents d'accidents que se sumen, dues evolucions totalment diferents arribin a resultats semblants? Com més divergeixin dues línies d'evolució, menys probabilitats hi haurà perquè les influències accidentals exteriors o les variacions accidentals internes hagin determinat en elles la construcció d'aparells idèntics, sobretot si no hi havia petjada d'aquests aparells en el moment en què s'ha produït la bifurcació. Aquesta similitud seriosa, per contra, natural en una hipòtesi com la nostra: caldria tornar a trobar, fins a en els últims rierons, alguna cosa de l'impuls rebut en la font. El pur mecanisme seria, per tant, refutable, i la finalitat, en el sentit especial en què nosaltres l'entenem, demostrable per un cert costat, si es pogués establir que la vida fabrica certs aparells idèntics, per mitjans desemejantes, sobre les línies d'evolució divergents. La força de la prova seria d'altra banda proporcional al grau d'allunyament de les línies d'evolució escollides, i al grau de complexitat de les estructures similars que es trobés en elles.


La evolución creadora, p. 127-130. Traducción de Mauro Armiño editada en Henri Bergson: Memoria y vida. Textos escogidos por Gilles Deleuze, Alianza, Madrid 1977, p.111-114, (p. 602-605 de las Oeuvres, PUF, París 1959).

L'error conjunt del mecanicisme i del finalisme en la interpretació de l'evolució

Dos punts són igualment sorprenents en un òrgan com l'ull: la complexitat de la seva estructura i la simplicitat del seu funcionament. L'ull es compon de parts diferents, tals com l'esclerótica, la còrnia, la retina, el cristal·lí, etc. El detall de cadascuna d'aquestes parts ens portaria a l'infinit. Per no parlar més que de la retina, sabem que comprèn tres capes superposades d'elements nerviosos –cèl·lules multipolares, cèl·lules bipolars, cèl·lules visuals– cadascuna de les quals té la seva individualitat i constitueix indubtablement un organisme molt complex: i encara no es tracta sinó d'un esquema simplificat de la fina estructura d'aquesta membrana. Aquesta màquina que és l'ull està doncs composta d'una infinitat de màquines, d'una extrema complexitat totes elles. I no obstant la visió és un fet simple. En obrir-se l'ull, té lloc la visió. Precisament perquè el funcionament és simple, la més lleugera distracció de la naturalesa en la construcció de la màquina infinitament complicada hagués fet impossible la visió mateixa. El que desconcerta el nostre esperit és la complexitat de l'òrgan i la unitat de la funció.

La teoria del <o>mecanicisme</o> serà la que ens convidarà a assistir a la construcció gradual de la màquina per influx de circumstàncies exteriors, que intervenen directament per una acció sobre els teixits o bé indirectament per la selecció dels millor adaptats. Però sigui qualsevol la forma que prengui aquesta tesi, i encara que suposéssim algun valor en ella per al detall de les parts, no aporta llum alguna sobre la seva correlació.

Ve llavors la teoria del <o>finalisme</o>. Afirma que les parts han estat conjunyides segons un pla preconcebut i amb vista a un fi. Amb el que assimila la tasca de la naturalesa a la de l'artesà que procedeix, també ell, a conjunyir les parts amb vista a la realització d'una idea o a la imitació d'un model. El mecanicisme retraurà doncs amb tota raó al finalisme el seu caràcter antropomòrfic. Però no s'adona que procedeix també ell mateix d'acord amb aquest mètode, truncant-lo simplement. Sens dubte que fa taula rasa del fi intentat o del model ideal, però pretén, també ell, que la naturalesa hagi treballat com l'obrer humà, per mitjà de l'agregat de parts. Però una simple mirada al desenvolupament d'un embrió li hauria mostrat que la vida es comporta de manera totalment diversa. No procedeix per associació i addició d'elements, sinó per dissociació i desdoblament.

S'imposa doncs el superar un i un altre punt de vista, el del mecanicisme i el del finalisme, que no són, en el fons sinó punts de vista suggerits per l'espectacle del treball humà. Però en quin sentit caldrà superar-los? Dèiem que en analitzar l'estructura d'un òrgan anem, de descomposició en descomposició, cap a l'infinit, encara que el funcionament del conjunt sigui alguna cosa simple. Aquest contrast entre la complicació infinita de l'òrgan i la simplicitat extrema de la funció és precisament el que hauria d'obrir-nos els ulls.

En general, quan un mateix objecte apareix en un aspecte com a simple i en l'altre com infinitament compost, un i un altre aspecte estan lluny de tenir la mateixa importància, o per millor dir, el mateix grau de realitat. En aquest cas la simplicitat pertany a l'objecte mateix, i l'infinit de la seva complexitat a les perspectives que prenem sobre l'objecte girant al voltant d'ell, als símbols juxtaposats pels quals els nostres sentits o la nostra intel·ligència ens ho representen, i d'una manera més general a elements de diferent ordre amb els quals tractem d'imitar-ho artificialment, però amb els quals roman incommensurable, perquè és de naturalesa diferent de la d'ells [...].

L'obra fabricada dissenya la forma del treball de fabricació. Vull dir que el fabricant troba exactament en el seu producte el que en ell ha posat. Si vol construir una màquina, prepararà les seves peces una a una, després les reunirà: i la màquina ja feta deixarà veure les peces i el seu assemblatge; el conjunt del resultat representa aquí el conjunt del treball de construir-la, i a cada part del treball correspon una part del resultat.

Haig d'ara reconèixer que la ciència positiva pot i ha de procedir com si l'organització fos un treball d'aquest gènere. Perquè només amb aquesta condició podrà haver-n'hi amb cossos orgànics. Perquè el seu objectiu no és revelar-nos el fons de les coses sinó proveir-nos del millor mitjà per a obrar sobre elles. Ara bé, la física i la química són ciències ja molt avançades, i la matèria viva no es presta a la nostra acció sinó en la mesura en què podem tractar-la amb procediments de la nostra física i de la nostra química. Per això l'organització no serà apta per a l'estudi científic més que si el cos orgànic és prèviament assimilat a una màquina. Les cèl·lules seran les peces de la màquina, i l'organització serà el seu assemblatge. I aquells treballs elementals que organitzen les parts seran considerats com si fossin els elements reals de la tasca que ha organitzat el tot. Heus aquí el punt de vista de la ciència. Completament diferent és, a parer nostre, el de la filosofia. El tot d'un mecanisme organitzat representa adequadament, en rigor, el conjunt total del treball organitzador (encara que això no és veritable sinó d'una manera aproximada), però al nostre semblar les parts de la màquina no corresponen a les parts del treball, doncs la materialitat de tal màquina no representa ja un conjunt de mitjans emprats, sinó un conjunt d'obstacles vençuts. és una negació més aviat que una realitat positiva. Com hem mostrat en un altre estudi anterior, la visió és una facultat que aconseguiria, de dret, una infinitat de coses que són inaccessibles a la nostra mirada. Però una visió tal no es podria perllongar en acció; seria adequada a un fantasma i no a un ésser viu. La visió d'un ésser viu ha de ser eficaç, limitada als objectes sobre els quals pot obrar: és una visió canalitzada, i l'aparell visual simbolitza simplement el treball de canalització. Suposat això, la creació de l'aparell visual no s'explica per l'assemblatge dels seus elements anatòmics millor que l'obertura d'un canal s'explicaria per un implico de terra que hauria construït les seves ribes. La tesi mecanicista consistiria a dir que la terra ha estat implicada carro per carro, el finalisme afegiria que la terra no ha estat dipositada a l'atzar sinó que s'ha seguit en això un pla. Però mecanicisme i finalisme errarien tots dos, perquè el canal ha vingut a ser en forma diversa [...].

L'evolució creadora, p. 89-95. Textos de los grandes filósofos: edat contemporània, Herder, Barcelona 1990, p. 152-155, (p.570-575 de les Oeuvres, PUF, París 1959).


Un exemple de la diferenciació amb resultats semblants: la visió (crítica al finalisme)

Com més considerable és l'esforç de la mà, tant més s'introdueix a l'interior de la limalla. Però qualsevol que sigui el punt en què es detingui, instantàniament i automàticament els grans s'equilibren, es coordinen entre si. I el mateix ocorre amb la visió i amb el seu òrgan. Segons que l'acte indivís que constitueix la visió avanci més o menys lluny, la materialitat de l'òrgan es fa d'un nombre més o menys considerable d'elements coordinats entre si, però l'ordre és necessàriament complet i perfecte. No podria ser parcial perquè, una vegada més, el procés real que l'origina no té parts. Això és el que ni el mecanicisme ni el finalisme tenen en compte, i això és el que nosaltres no prenem en consideració quan ens sorprenem de la meravellosa estructura d'un instrument com l'ull. En el fons de la nostra sorpresa sempre hi ha aquesta idea que només una part d'aquest ordre hauria pogut realitzar-se, que la seva realització completa és una espècie de gràcia. Els finalistes dispensen aquesta gràcia d'una sola vegada amb la causa final els mecanicistes pretenen obtenir-la a poc a poc mitjançant l'efecte de la selecció natural; però els uns i els altres veuen en aquest ordre alguna cosa positiva i en la seva causa, per tant, una mica de fraccionable que implica tots els graus possibles de perfecció. En realitat, la causa és més o menys intensa, però no pot produir el seu efecte més que en bloc i d'una manera acabada. Segons vagi més o menys lluny en el sentit de la visió, produirà les simples taques pigmentàries d'un organisme inferior, o l'ull rudimentari d'una Sèrpula, o l'ull ja diferenciat de l'Alciop, o l'ull meravellosament perfeccionat d'un ocell, però tots aquests òrgans, de complicació molt desigual, presentaran necessàriament una coordinació igual. Per això dues espècies d'animals podran estar molt allunyades una d'una altra; però per lluny que hagi anat en una i en una altra la marxa de la visió, en les dues parts estarà present el mateix òrgan visual, perquè la forma de l'òrgan no fa sinó expressar la mesura en què ha aconseguit l'exercici de la funció.

Però, parlant d'una marxa de la visió, no tornem al vell concepte de finalitat? Indubtablement seria així si aquesta marxa exigís la representació, conscient o inconscient, d'una meta a aconseguir. Però la veritat és que es realitza en virtut de l'impuls original de la vida, que es troba implicada en aquest moviment mateix, i que per això precisament se la torna a trobar en les línies d'evolució independents. Si ara se'ns preguntés per què i com es troba implicada, respondríem que la vida és, abans de res, una tendència a actuar sobre la matèria bruta. El sentit d'aquesta acció no està, sens dubte, predeterminat: d'aquí la imprevisible varietat de les formes que la vida, a evolucionar, sembra en el seu camí. Però aquesta acciópresenta sempre, en un grau més o menys elevat, el caràcter de la contingència; implica almenys un rudiment d'elecció. Ara bé, una elecció suposa la representació anticipada de diverses accions possibles. Cal per tant que es dibuixin possibilitats d'acció per a l'ésser viu abans de l'acció mateixa. La percepció visual no és una altra cosa: els contorns visibles dels cossos són el disseny de la nostra acció eventual sobre ells. La visió, per tant, es tornarà a trobar, en diferents graus, en els animals més diversos, i es manifestarà amb la mateixa complexitat d'estructura per onsevulla que aconsegueixi el mateix grau d'intensitat.

L'evolució creadora, p. 96-98. Traducció de Mauro Ermini editada en Henri Bergson: Memòria i vida. Textos escollits per Gilles Deleuze, Aliança Editorial, Madrid 1977, p.100-102, (p.576-578 de les Oeuvres, París, PUF, 1959).
Limitació del élan vital. (crítica al finalisme)

Cal no oblidar que la força que evoluciona a través del món organitzat és una força limitada que sempre tracta de superar-se a si mateixa, i que sempre resulta inadequada a l'obra que tendeix a produir. Del desconeixement d'aquest punt han nascut els errors i les puerilidades del finalisme radical. S'ha representat el conjunt del món viu com una construcció, i com una construcció anàloga a les nostres. Totes les peces estarien disposades amb vista al millor funcionament possible de la màquina. Cada espècie tindria la seva raó de ser, la seva funció, el seu destí. En conjunt farien un gran concert en el qual les aparents dissonàncies no servirien més que per a fer ressaltar l'harmonia fonamental. En una paraula, tot ocorreria en la naturalesa com en les obres del geni humà, on el resultat obtingut pot ser mínim, però on hi ha almenys adequació perfecta entre l'objecte fabricat i el treball de fabricació.

Res semblant ocorre en l'evolució de la vida. La desproporció entre el treball i el resultat és sorprenent. De dalt a baix del món organitzat només hi ha sempre un gran esforç; però la majoria de les vegades aquest esforç es queda curt, bé paralitzat per forces contràries, bé distret del que ha de fer pel que ja fa, esbalaeixo per la forma que es veu obligat a adoptar, hipnotitzat per ella com per un mirall. Fins a en les seves obres més perfectes, quan sembla haver triomfat de les resistències interiors i també de la seva pròpia, està a la mercè de la materialitat que ha hagut de donar-se. I això pot experimentar-ho cadascun de nosaltres en si mateix. La nostra llibertat, en els moviments mateixos pels quals s'afirma, crea els hàbits naixents que l'ofegaran si no es renova per un esforç constant: l'automatisme l'aguaita. El pensament més viu es gelarà en la fórmula que l'expressa. La paraula es gira contra la idea. La lletra mata l'esperit. I el nostre entusiasme més ardent, quan s'exterioritza en acció, es fixa de vegades tan naturalment en fred càlcul d'interès o de vanitat, l'un adopta tan fàcilment la forma de l'altre, que podríem confondre'ls, dubtar de la nostra pròpia sinceritat, negar la bondat i l'amor si no sabéssim que la mort conserva durant algun temps les petjades del viu.

La causa profunda d'aquestes dissonàncies radica en una irremeiable diferència de ritme. En general la vida és la mobilitat mateixa; les manifestacions particulars de la vida no accepten aquesta mobilitat més que amb prou feines i la retarden constantment. Aquesta sempre va cap endavant; aquelles voldrien caminar sense moure's. En línies generals, l'evolució es realitzaria, fins a on fos possible, en línia recta; cada evolució especial és un procés circular. Com els remolins de pols aixecats pel vent que passa, els vius giren sobre si mateixos, suspesos en el gran vent de la vida. Són, per tant, relativament estables, i imiten fins i tot tan bé la immobilitat que els tractem com a coses més que com a progressos, oblidant que la permanència mateixa de la seva forma no és més que el disseny d'un moviment. No obstant això, de vegades es materialitza als nostres ulls, en una aparició fugitiva, el vent invisible que els arrossega. Tenim aquesta sobtada il·luminació davant certes formes de l'amor maternal, tan sorprenent, tan commovedor també en la majoria dels animals, observable fins i tot en la sol·licitud de la planta per la seva grana. Aquest amor, on alguns han vist el gran misteri de la vida, potser ens lliurava el secret. Ens mostra a cada generació inclinada sobre la generació que la seguirà. Ens deixa entreveure que l'ésser viu és sobretot un lloc de pas, i que l'essencial de la vida radica en el moviment que la transmet.

Aquest contrast entre la vida en general, i les formes en què es manifesta, presenta per onsevulla el mateix caràcter. Podria dir-se que la vida tendeix a actuar tot el possible, però que cada espècie prefereix donar la menor suma possible d'esforç. Considerada en el que constitueix la seva essència mateixa, és a dir, com una transició d'espècie a espècie, la vida és una acció sempre creixent. Però cadascuna de les espècies, a través de les quals la vida passa, no apunta més que a la seva comoditat. Es dirigeix al que exigeix el menor esforç. Absorbint-se en la forma que va a adoptar, entra en un semisomni on ignora gairebé tota la resta de la vida; es forja a si mateixa amb vista a l'explotació més fàcil possible del seu entorn immediat. D'aquesta forma, l'acte pel qual la vida s'encamina cap a la creació d'una forma nova, i l'acte pel qual aquesta forma es dibuixa, són dos moviments diferents i sovint antagònics. El primer es perllonga en el segon, però no pot perllongar-se aquí sense distreure's de la seva direcció, com ocorreria a un saltador que per a franquejar l'obstacle es veiés obligat a tornar els ulls i a mirar-se a si mateix.

Les formes vives són, per definició, formes viables. Sigui quina sigui la forma en què s'expliqui l'adaptació de l'organisme a les seves condicions d'existència, aquesta adaptació és necessàriament suficient des del moment en què l'espècie subsisteix. En aquest sentit, cadascuna de les espècies successives que descriuen la paleontologia i la zoologia va ser un èxit aconseguit per la vida. Però les coses prenen un altre aspecte molt diferent quan es compara cada espècie amb el moviment que l'ha dipositat en el seu camí, i no amb les condicions en què es troba inserida. Amb freqüència, aquest moviment s'ha desviat, i amb freqüència també ha estat detingut en sec; el que no havia de ser més que un lloc de pas s'ha convertit en la meta. Des d'aquest nou punt de vista, el fracàs apareix com la regla, l'èxit com a excepcional i sempre imperfecte.

L'evolució creadora, p. 127-130. Traducció de Mauro Ermini editada en Henri Bergson: Memòria i vida. Textos escollits per Gilles Deleuze, Aliança, Madrid 1977, p.111-114, (p. 602-605 de les Oeuvres, PUF, París 1959).

Original en castellà

Al someter de este modo las diversas formas actuales del evolucionismo a una prueba común, al mostrar que todas ellas vienen a estrellarse en una misma e insuperable dificultad («La prueba» consiste en lo siguiente: en dar cuenta de la existencia de aparatos idénticos (el ojo por ejemplo), obtenidos por medios disímiles en líneas de evolución divergentes.), en modo alguno tenemos la intención de no dar la razón a ninguna de las partes. Al contrario, cada una de ellas, apoyada en un número considerable de hechos, debe ser cierta a su manera. Cada una de ellas debe corresponder a un cierto punto de vista sobre el proceso de evolución. Quizá sea preciso por lo demás que una teoría se mantenga exclusivamente en un punto de vista particular para que siga siendo científica, es decir, para que dé a las búsquedas de detalle una dirección precisa. Pero la realidad sobre la que cada una de estas teorías adquiere un enfoque parcial debe superar a todas. Y esta realidad es el objeto propio de la filosofía, que no se ve constreñida a la precisión de la ciencia, puesto que no apunta hacia ninguna aplicación. Indiquemos por tanto en dos palabras lo que cada una de las tres grandes formas actuales de evolucionismo aporta en nuestraopinión de positivo a la solución del problema, lo que cada una de ellas deja a un lado y en qué punto, a nuestro juicio, habría que hacer convergir este triple esfuerzo para obtener una idea más comprehensiva, aunque por esomismo más vaga, del proceso evolutivo.

Creemos que los neo-darvinistas tienen probablemente razón cuando enseñan que las causas esenciales de variación son las diferencias inherentes al germen de que el individuo es portador, y no las marchas de este individuo en el curso de su carrera. Donde hallamos dificultades para seguir a estos biólogos es cuando consideran las diferencias inherentes al germen puramente accidentales e individuales. No podemos dejar de creer que esas diferencias son el desarrollo de un impulso que pasa de germen a germen a través de los individuos, que por tanto no son puros accidentes y que podrían muy bien aparecer al mismo tiempo, bajo la misma forma, en todos los representantes de una misma especie o al menos en un determinado número de ellos. Por lo demás, la teoría de las mutaciones modifica profundamente el darwinismo en este punto. Dice que en un momento dado, tras un largo período transcurrido, la especie entera se ve tomada por una tendencia a cambiar. Por tanto, la tendencia a cambiar no es accidental. Accidental, cierto, sería el cambio mismo si la mutación opera, como quiere De Vries, en sentidos diferentes en los diferentes representantes de la especie. Pero en primer lugar habrá que ver si la teoría se confirma suficientemente en otras especies vegetales (De Vries sólo la ha verificado sobre la Œnothera Lamarckiana), y además no resulta imposible, como explicaremos más adelante, que la parte de azar sea mayor en la variación de las plantas que en la de los animales porque en el mundo vegetal la función no depende tan estrechamente de la forma. Sea como fuere, los neo-darwinistas están en camino de admitir que los períodos de mutación está determinados. El sentido de la mutación podría, por tanto, estarlo también, al menos en los animales, y en la medida que tendremos que indicar.

Llegaríamos así a una hipótesis semejante a la de Eimer (quien había propuesto la palabra «ortogénesis» para designar la evolución que se realiza en un sentido determinado (1888)), según la cual las variaciones de los diferentes caracteres proseguirían, de generación en generación, en sentidos definidos. Esta hipótesis nos parece plausible, en los límites en que el propio Eimer la encierra. Por supuesto, la evolución del mundo orgánico no debe estar predeterminada en su conjunto. Nosotros, por el contrario, pretendemos que la espontaneidad de la vida se manifiesta ahí mediante una continua creación de formas que suceden a otras formas. Pero esta indeterminación no puede ser completa: debe dejar una cierta parte a la determinación. Un órgano como el ojo, por ejemplo, estaría constituido precisamente por una variación continua en un sentido definido. No vemos siquiera cómo podría explicarse de otro modo la similitud de estructura del ojo en las especies que no poseen la misma historia. Donde nos separamos de Eimer es cuando pretende que las combinaciones de causas físicas y químicas bastan para asegurar el resultado. Hemos tratado, por el contrario, de establecer, mediante el ejemplo preciso del ojo que si aquí se da la «ortogénesis», es porque interviene una causa psicológica.

Precisamente a una causa de orden psicológico han recurrido algunos neo-lamarckianos. Ahí radica, en nuestra opinión, uno de los puntos más sólidos del neo-lamarckismo. Pero si esta causa no es más que el esfuerzo consciente del individuo, no podrá operar más que en un número bastante restringido de casos; todo lo más intervendrá en el animal, y no en el mundo vegetal. E incluso en el mundo animal, no actuará más que en los puntos directa o indirectamente sometidos a la influencia de la voluntad. E incluso allí donde actúe, no se comprende cómo conseguirá un cambio tan profundo como un crecimiento de complejidad: todo lo más, podríamos concebirlo si los caracteres adquiridos se transmitiesen regularmente, de tal forma que se sumasen entre sí; pero esta transmisión parece ser la excepción más que la regla. Un cambio hereditario y de sentido definido, que va acumulándose y componiéndose consigo mismo de tal forma que construye una máquina más y más complicada, debe, sin duda, referirse a alguna especie de esfuerzo, pero a un esfuerzo profundo de otro modo que el esfuerzo individual, independiente de las circunstancias, común a la mayoría de losrepresentantes de una misma especie, inherente a los gérmenes que portan más que a su sola substancia, asegurando con ello la transmisión a sus descendientes.

Mediante un largo rodeo, volvemos de este modo a la idea de que habíamos partido, la de un impulso original de la vida (élan vital), pasando de una generación de gérmenes a la generación siguiente de gérmenes por el intermedio de organismos desarrollados que forman el lazo de unión entre los gérmenes. Este impulso, que se conserva por encima de las líneas de evolución entre las que se reparte, es la causa profunda de las variaciones, al menos de aquellas que se transmiten de forma regular, que se suman, que crean especies nuevas. En general, cuando las especies han comenzado a divergir a partir de una cepa común, acentúan su divergencia a medida que progresan en su evolución. Por lo tanto, en puntos definidos podrán y deberán incluso evolucionar de modo idéntico si se acepta la hipótesis de un impulso común. Tal es lo que nos queda por demostrar de una forma más precisa con el ejemplo mismo que hemos escogido, la formación del ojo en los moluscos y en los vertebrados. La idea de un «impulso original» se volverá así más clara.

La evolución creadora, p. 85-88. Traducción de Mauro Armiño editada en Henri Bergson: Memoria y vida. Textos escogidos por Gilles Deleuze, Alianza, Madrid 1977, p.95-98, (p.566-570 de las Oeuvres, PUF, París 1959).


La evolución: diferenciación (mutaciones) y resultados similares

Decíamos que la vida, desde sus orígenes, es la continuación de un único y mismo impulso que se ha repartido entre líneas de evolución divergentes. Algo ha crecido, alguna cosa se ha desarrollado mediante una serie de adiciones que han sido otras tantas creaciones. Este mismo desarrollo ha sido el que ha llevado a disociarse a las tendencias que no podrían crecer más allá de un determinado punto sin convertirse en incompatibles entre sí. En rigor, nada impediría imaginar un individuo único en el cual, a consecuencia de transformaciones repartidas en millares de siglos, se habría efectuado la evolución de la vida. O también a falta de un individuo único, se podría suponer una pluralidad de individuos sucediéndose en una serie unilineal. En ambos casos la evolución no habría tenido, si podemos expresarnos así, más que una sola dimensión. Pero la evolución se ha hecho en realidad gracias a millones de individuos en líneas divergentes, cada una de las cuales desembocaba en una encrucijada que ofrecía nuevas vías, y así sucesiva e indefinidamente. Si nuestra hipótesis es fundada, si las causas esenciales que trabajan a lo largo de estos caminos diversos son de naturaleza psicológica, deben conservar algo en común pese a la divergencia de sus efectos, como los camaradas separados desde hace mucho tiempo conservan los mismos recuerdos de infancia. Han tenido que producirse bifurcaciones, han tenido que abrirse vías laterales donde los elementos disociados se habrán desarrollado de manera independiente; y no menos se continúa el movimiento de las partes por el impulso primitivo del todo. Alguna cosa del todo debe por tanto subsistir en las partes. Y este elemento común podrá hacerse sensible a los ojos de alguna manera, quizá por la presencia de órganos idénticos en organismos muy diferentes. Supongamos, por un instante, que el mecanismo sea la verdad: la evolución se habrá hecho por medio de una serie de accidentes que se suman unos a otros, conservándose cada accidente nuevo por selección si es que resulta ventajoso a esta suma de accidentes ventajosos anteriores que representa la forma actual del ser vivo. ¿Qué casualidad no habrá tenido que darse para que, por dos series totalmente distintas de accidentes que se suman, dos evoluciones totalmente diferentes lleguen a resultados semejantes? Cuanto más diverjan dos líneas de evolución, menos probabilidades habrá para que las influencias accidentales exteriores o las variaciones accidentales internas hayan determinado en ellas la construcción de aparatos idénticos, sobre todo si no había huella de estos aparatos en el momento en que se ha producido la bifurcación. Esta similitud seria, por el contrario, natural en una hipótesis como la nuestra: habría que volver a encontrar, hasta en los últimos arroyuelos, algo del impulso recibido en la fuente. El puro mecanismo sería, por tanto, refutable, y la finalidad, en el sentido especial en que nosotros lo entendemos, demostrable por un cierto lado, si se pudiese establecer que la vida fabrica ciertos aparatos idénticos, por medios desemejantes, sobre las líneas de evolución divergentes. La fuerza de la prueba sería por lo demás proporcional al grado de alejamiento de las líneas de evolución escogidas, y al grado de complejidad de las estructuras similares que se encontrase en ellas.

La evolución creadora, p. 53-55. Traducción de Mauro Armiño editada en Henri Bergson: Memoria y vida. Textos escogidos por Gilles Deleuze, Alianza, Madrid 1977, p.99-100, (p.539-541 de las Oeuvres, PUF, París 1959).


El error conjunto del mecanicismo y del finalismo en la interpretación de la evolución

Dos puntos son igualmente sorprendentes en un órgano como el ojo: la complejidad de su estructura y la simplicidad de su funcionamiento. El ojo se compone de partes distintas, tales como la esclerótica, la córnea, la retina, el cristalino, etc. El detalle de cada una de estas partes nos llevaría a lo infinito. Por no hablar más que de la retina, sabemos que comprende tres capas superpuestas de elementos nerviosos -células multipolares, células bipolares, células visuales- cada una de las cuales tiene su individualidad y constituye indudablemente un organismo muy complejo: y todavía no se trata sino de un esquema simplificado de la fina estructura de esta membrana. Esta máquina que es el ojo está pues compuesta de una infinidad de máquinas, de una extrema complejidad todas ellas. Y no obstante la visión es un hecho simple. Al abrirse el ojo, tiene lugar la visión. Precisamente porque el funcionamiento es simple, la más ligera distracción de la naturaleza en la construcción de la máquina infinitamente complicada hubiese hecho imposible la visión misma. Lo que desconcierta nuestro espíritu es la complejidad del órgano y la unidad de la función.

La teoría del mecanicismo será la que nos invitará a asistir a la construcción gradual de la máquina por influjo de circunstancias exteriores, que intervienen directamente por una acción sobre los tejidos o bien indirectamente por la selección de los mejor adaptados. Pero sea cualquiera la forma que tome esta tesis, y aunque supusiésemos algún valor en ella para el detalle de las partes, no aporta luz alguna sobre su correlación.

Viene entonces la teoría del finalismo. Afirma que las partes han sido conjuntadas según un plan preconcebido y con vistas a un fin. Con lo que asimila la tarea de la naturaleza a la del artesano que procede, también él, a conjuntar las partes con vistas a la realización de una idea o a la imitación de un modelo. El mecanicismo reprochará pues con toda razón al finalismo su carácter antropomórfico. Pero no se da cuenta de que procede también él mismo de acuerdo con este método, truncándolo simplemente. Sin duda que hace tabla rasa del fin intentado o del modelo ideal, pero pretende, también él, que la naturaleza haya trabajado como el obrero humano, por medio del agregado de partes. Pero una simple mirada al desarrollo de un embrión le hubiese mostrado que la vida se comporta de modo totalmente diverso. No procede por asociación y adición de elementos, sino por disociación y desdoblamiento.

Se impone pues el superar uno y otro punto de vista, el del mecanicismo y el del finalismo, que no son, en el fondo sino puntos de vista sugeridos por el espectáculo del trabajo humano. ¿Pero en qué sentido habrá que superarlos? Decíamos que al analizar la estructura de un órgano vamos, de descomposición en descomposición, hacia lo infinito, aunque el funcionamiento del conjunto sea algo simple. Este contraste entre la complicación infinita del órgano y la simplicidad extrema de la función es precisamente lo que debería abrirnos los ojos.

En general, cuando un mismo objeto aparece en un aspecto como simple y en el otro como infinitamente compuesto, uno y otro aspecto están lejos de tener la misma importancia, o por mejor decir, el mismo grado de realidad. En este caso la simplicidad pertenece al objeto mismo, y lo infinito de su complejidad a las perspectivas que tomamos sobre el objeto girando alrededor de él, a los símbolos yuxtapuestos por los cuales nuestros sentidos o nuestra inteligencia nos lo representan, y de un modo más general a elementos de diferente orden con los que tratamos de imitarlo artificialmente, pero con los que permanece inconmensurable, por ser de naturaleza distinta a la de ellos [...].

La obra fabricada diseña la forma del trabajo de fabricación. Quiero decir que el fabricante encuentra exactamente en su producto lo que en él ha puesto. Si quiere construir una máquina, preparará sus piezas una a una, después las reunirá: y la máquina ya hecha dejará ver las piezas y su ensamblaje; el conjunto del resultado representa aquí el conjunto del trabajo de construirla, y a cada parte del trabajo corresponde una parte del resultado.

Debo ahora reconocer que la ciencia positiva puede y debe proceder como si la organización fuese un trabajo de este género. Pues sólo con esta condición podrá habérselas con cuerpos orgánicos. Pues su objetivo no es revelarnos el fondo de las cosas sino proveernos del mejor medio para obrar sobre ellas. Ahora bien, la física y la química son ciencias ya muy avanzadas, y la materia viva no se presta a nuestra acción sino en la medida en que podemos tratarla con procedimientos de nuestra física y de nuestra química. Por esto la organización no será apta para el estudio científico más que si el cuerpo orgánico es previamente asimilado a una máquina. Las células serán las piezas de la máquina, y la organización será su ensamblaje. Y aquellos trabajos elementales que organizan las partes serán considerados como si fuesen los elementos reales de la tarea que ha organizado el todo. He aquí el punto de vista de la ciencia. Completamente distinto es, a nuestro parecer, el de la filosofía. El todo de un mecanismo organizado representa adecuadamente, en rigor, el conjunto total del trabajo organizador (aunque esto no es verdadero sino de un modo aproximado), pero a nuestro parecer las partes de la máquina no corresponden a las partes del trabajo, pues la materialidad de tal máquina no representa ya un conjunto de medios empleados, sino un conjunto de obstáculos vencidos. es una negación más bien que una realidad positiva. Como hemos mostrado en otro estudio anterior, la visión es una facultad que alcanzaría, de derecho, una infinidad de cosas que son inaccesibles a nuestra mirada. Pero una visión tal no se podría prolongar en acción; sería adecuada a un fantasma y no a un ser vivo. La visión de un ser vivo ha de ser eficaz, limitada a los objetos sobre los que puede obrar: es una visión canalizada, y el aparato visual simboliza simplemente el trabajo de canalización. Supuesto esto, la creación del aparato visual no se explica por el ensamblaje de sus elementos anatómicos mejor que la apertura de un canal se explicaría por un acarreo de tierra que habría construido sus orillas. La tesis mecanicista consistiría en decir que la tierra ha sido acarreada carro por carro, el finalismo añadiría que la tierra no ha sido depositada al azar sino que se ha seguido en ello un plan. Pero mecanicismo y finalismo errarían ambos, pues el canal ha venido a ser en forma diversa [...].

La evolución creadora, p. 89-95. Textos de los grandes filósofos: edad contemporánea, Herder, Barcelona 1990, p. 152-155, (p.570-575 de las Oeuvres, PUF, París 1959).


Un ejemplo de la diferenciación con resultados semejantes: la visión (crítica al finalismo)

Cuanto más considerable es el esfuerzo de la mano, tanto más se introduce en el interior de la limalla. Pero cualquiera que sea el punto en que se detenga, instantáneamente y automáticamente los granos se equilibran, se coordinan entre si. Y lo mismo ocurre con la visión y con su órgano. Según que el acto indiviso que constituye la visión avance más o menos lejos, la materialidad del órgano se hace de un número más o menos considerable de elementos coordinados entre si, pero el orden es necesariamente completo y perfecto. No podría ser parcial porque, una vez más, el proceso real que lo origina no tiene partes. Esto es lo que ni el mecanicismo ni el finalismo tienen en cuenta, y esto es lo que nosotros no tomamos en consideración cuando nos asombramos de la maravillosa estructura de un instrumento como el ojo. En el fondo de nuestro asombro siempre hay esa idea de que sólo una parte de este orden habría podido realizarse, que su realización completa es una especie de gracia. Los finalistas dispensan esta gracia de una sola vez con la causa final los mecanicistas pretenden obtenerla poco a poco mediante el efecto de la selección natural; pero unos y otros ven en este orden algo positivo y en su causa, por tanto, algo de fraccionable que implica todos los grados posibles de perfección. En realidad, la causa es más o menos intensa, pero no puede producir su efecto más que en bloque y de una manera acabada. Según vaya más o menos lejos en el sentido de la visión, producirá las simples manchas pigmentarias de un organismo inferior, o el ojo rudimentario de una Sérpula, o el ojo ya diferenciado del Alciope, o el ojo maravillosamente perfeccionado de un pájaro, pero todos estos órganos, de complicación muy desigual, presentarán necesariamente una coordinación igual. Por esto dos especies de animales podrán estar muy alejadas una de otra; pero por lejos que haya ido en una y en otra la marcha de la visión, en las dos partes estará presente el mismo órgano visual, porque la forma del órgano no hace sino expresar la medida en que ha conseguido el ejercicio de la función.

Pero, hablando de una marcha de la visión, ¿no volvemos al viejo concepto de finalidad? Indudablemente seria así si esta marcha exigiese la representación, consciente o inconsciente, de una meta a alcanzar. Pero lo cierto es que se realiza en virtud del impulso original de la vida, que se halla implicada en ese movimiento mismo, y que por ello precisamente se la vuelve a encontrar en las líneas de evolución independientes. Si ahora se nos preguntase por qué y cómo se halla implicada, responderíamos que la vida es, ante todo, una tendencia a actuar sobre la materia bruta. El sentido de esta acción no está, sin duda, predeterminado: de ahí la imprevisible variedad de las formas que la vida, a evolucionar, siembra en su camino. Pero esta acciónpresenta siempre, en un grado más o menos elevado, el carácter de la contingencia; implica por lo menos un rudimento de elección. Ahora bien, una elección supone la representación anticipada de varias acciones posibles. Es preciso por tanto que se dibujen posibilidades de acción para el ser vivo antes de la acción misma. La percepción visual no es otra cosa: los contornos visibles de los cuerpos son el diseño de nuestra acción eventual sobre ellos. La visión, por tanto, se volverá a encontrar, en diferentes grados, en los animales más diversos, y se manifestará con la misma complejidad de estructura por doquiera que alcance el mismo grado de intensidad.

La evolución creadora, p. 96-98. Traducción de Mauro Armiño editada en Henri Bergson: Memoria y vida. Textos escogidos por Gilles Deleuze, Alianza Editorial, Madrid 1977, p.100-102, (p.576-578 de las Oeuvres, París, PUF, 1959).


Limitación del élan vital. (crítica al finalismo)

No hay que olvidar que la fuerza que evoluciona a través del mundo organizado es una fuerza limitada que siempre trata de superarse a sí misma, y que siempre resulta inadecuada a la obra que tiende a producir. Del desconocimiento de este punto han nacido los errores y las puerilidades del finalismo radical. Se ha representado el conjunto del mundo vivo como una construcción, y como una construcción análoga a las nuestras. Todas las piezas estarían dispuestas con vistas al mejor funcionamiento posible de la máquina. Cada especie tendría su razón de ser, su función, su destino. En conjunto darían un gran concierto en el que las aparentes disonancias no servirían más que para hacer resaltar la armonía fundamental. En una palabra, todo ocurriría en la naturaleza como en las obras del genio humano, donde el resultado obtenido puede ser mínimo, pero donde hay al menos adecuación perfecta entre el objeto fabricado y el trabajo de fabricación.

Nada semejante ocurre en la evolución de la vida. La desproporción entre el trabajo y el resultado es sorprendente. De arriba a abajo del mundo organizado sólo hay siempre un gran esfuerzo; pero la mayoría de las veces este esfuerzo se queda corto, bien paralizado por fuerzas contrarias, bien distraído de lo que debe hacer por lo que ya hace, absorto por la forma que se ve obligado a adoptar, hipnotizado por ella como por un espejo. Hasta en sus obras más perfectas, cuando parece haber triunfado de las resistencias interiores y también de la suya propia, está a merced de la materialidad que ha debido darse. Y esto puede experimentarlo cada uno de nosotros en sí mismo. Nuestra libertad, en los movimientos mismos por los que se afirma, crea los hábitos nacientes que la ahogarán si no se renueva por un esfuerzo constante: el automatismo la acecha. El pensamiento más vivo se helará en la fórmula que lo expresa. La palabra se vuelve contra la idea. La letra mata el espíritu. Y nuestro entusiasmo más ardiente, cuando se exterioriza en acción, se fija a veces tan naturalmente en frío cálculo de interés o de vanidad, lo uno adopta tan fácilmente la forma de lo otro, que podríamos confundirlos, dudar de nuestra propia sinceridad, negar la bondad y el amor si no supiésemos que la muerte conserva durante algún tiempo las huellas de lo vivo.

La causa profunda de estas disonancias radica en una irremediable diferencia de ritmo. En general la vida es la movilidad misma; las manifestaciones particulares de la vida no aceptan esta movilidad más que a duras penas y la retardan constantemente. Esta siempre va hacia adelante; aquéllas querrían caminar sin moverse. En líneas generales, la evolución se realizaría, hasta donde fuera posible, en línea recta; cada evolución especial es un proceso circular. Como los torbellinos de polvo levantados por el viento que pasa, los vivos giran sobre si mismos, suspendidos en el gran viento de la vida. Son, por tanto, relativamente estables, e imitan incluso tan bien la inmovilidad que los tratamos como cosas más que como progresos, olvidando que la permanencia misma de su forma no es más que el diseño de un movimiento. Sin embargo, a veces se materializa a nuestros ojos, en una aparición fugitiva, el viento invisible que los arrastra. Tenemos esta repentina iluminación ante ciertas formas del amor maternal, tan sorprendente, tan conmovedor también en la mayoría de los animales, observable incluso en la solicitud de la planta por su grana. Este amor, donde algunos han visto el gran misterio de la vida, quizá nos entregase el secreto. Nos muestra a cada generación inclinada sobre la generación que la seguirá. Nos deja entrever que el ser vivo es sobre todo un lugar de paso, y que lo esencial de la vida radica en el movimiento que la transmite.

Este contraste entre la vida en general, y las formas en que se manifiesta, presenta por doquier el mismo carácter. Podría decirse que la vida tiende a actuar todo lo posible, pero que cada especie prefiere dar la menor suma posible de esfuerzo. Considerada en lo que constituye su esencia misma, es decir, como una transición de especie a especie, la vida es una acción siempre creciente. Pero cada una de las especies, a través de las que la vida pasa, no apunta más que a su comodidad. Se dirige a lo que exige el menor esfuerzo. Absorbiéndose en la forma que va a adoptar, entra en un semi-sueño donde ignora casi todo el resto de la vida; se forja a sí misma con vistas a la explotación más fácil posible de su entorno inmediato. De esta forma, el acto por el que la vida se encamina hacia la creación de una forma nueva, y el acto por el que esta forma se dibuja, son dos movimientos diferentes y a menudo antagónicos. El primero se prolonga en el segundo, pero no puede prolongarse ahí sin distraerse de su dirección, como ocurriría a un saltador que para franquear el obstáculo se viera obligado a volver los ojos y a mirarse a sí mismo.

Las formas vivas son, por definición, formas viables. Sea cual fuere la forma en que se explique la adaptación del organismo a sus condiciones de existencia, esta adaptación es necesariamente suficiente desde el momento en que la especie subsiste. En este sentido, cada una de las especies sucesivas que describen la paleontología y la zoología fue un éxito alcanzado por la vida. Pero las cosas toman otro aspecto muy distinto cuando se compara cada especie con el movimiento que la ha depositado en su camino, y no con las condiciones en que se halla inserta. Con frecuencia, este movimiento se ha desviado, y con frecuencia también ha sido detenido en seco; lo que no debía ser más que un lugar de paso se ha convertido en la meta. Desde este nuevo punto de vista, el fracaso aparece como la regla, el éxito como excepcional y siempre imperfecto.