Durkheim, Émile: què és un fet social?
De Wikisofia
Émile Durkheim: què és un fet social?
Abans de buscar quin és el mètode adequat per a l’estudi dels fets socials convé saber quins són els fets així anomenats.
La qüestió és tant més necessària quant que aquesta denominació és utilitzada de mode força imprecís. D’ordinari se l’empra per a designar gairebé tots els fenòmens que succeeixen en el si de la societat, per poc que presenti, junt amb una certa generalitat, algun interès social. Però, si es consideren les coses d’aquesta manera, no hi ha, per dir-ho així, esdeveniment humà que no pugui ser anomenat social. Tots els individus beuen, dormen, mengen i raonen, i la societat té el més gran interès que aquestes funcions es duguin a terme regularment. Així doncs, si aquests fets fossin socials, la sociologia no tindria un objecte d’estudi que li fos propi i el seu àmbit es confondria amb el de la biologia i el de la psicologia.
Però, en realitat, en tota societat hi ha un determinat grup de fenòmens que es distingeixen per caràcters precisos d’aquells que estudien les altres ciències de la natura.
Quan duc a terme la meva tasca de germà, d’espòs o de ciutadà, o quan responc als compromisos que he contret, compleixo amb deures que estan definits, fora de mi i dels meus actes, en el dret i en els costums. Fins i tot en els casos en què estan d’acord amb els meus propis pensaments i jo sento en el meu interior, en realitat aquesta no deixa de ser objectiva; perquè no sóc jo qui les ha fet, sinó que les he rebut per mitjà de l’educació. [...] D’igual manera el fidel s’ha trobat en néixer ja fetes les creences i les pràctiques de la seva vida religiosa; si aquestes existien abans d’ell, és que existeixen fora d’ell. El sistema de signes del qual em serveixo per a expressar els meus pensaments, el sistema de monedes que utilitzo per a pagar els meus deutes, els instruments de crèdit que faig servir en les meves relacions comercials, les pràctiques acceptades en la meva professió, etc., funcionen independentment de l’ús que d’elles faig. Si es prenen l’un darrere l’altre tots els membres dels quals està composta la societat el que precedeix podrà ser repetit a propòsit de cadascun d’ells. Heus aquí, doncs, modes d’obrar, pensar i de sentir que presenten aquesta notable propietat d’existir fora de les consciències individuals.
Aquests tipus de conducta o de pensament no sols són exteriors a l’individu, sinó que estan dotats d’un poder imperatiu i coercitiu en virtut del qual s’imposen a ell, ho vulgui o no. Sens dubte, quan em conformo a ells per la meva pròpia voluntat aquesta coerció, en ser inútil, no es fa sentir o es fa sentir escassament; però no per aquesta raó deixa de ser un caràcter intrínsec d’aquests fets, i prova d’això és que s’afirma a partir del moment en què tracto de resistir. Si intento trencar les regles del dret aquestes reaccionen contra mi a fi d’impedir el meu acte si encara hi ha temps, o d’anul·lar-ho i restablir-lo en la seva forma normal si s’ha realitzat ja i pot ser reparat, o de fer-me expiar les seves conseqüències si no pot ser reparat d’una altra manera. Es tracta de màximes purament morals? La consciència pública reprimeix tot acte que les ofèn per mitjà de la vigilància que exerceix sobre la conducta dels ciutadans i les penes especials de què disposa. En altres casos la coerció és menys violenta, però no deixa d’existir. Si no em sotmeto a les convencions de la societat, si en la meva forma de vestir no tinc en compte en absolut els usos acceptats en el meu país i en la meva classe, la rialla que provoco i l’allunyament social en què se’m manté produeixen els mateixos resultats que un càstig pròpiament dit, encara que de forma més atenuada. D’altra banda, la coerció no és menys eficaç per a ser indirecta. No estic obligat a parlar en la seva llengua amb els meus compatriotes, ni a emprar les monedes de curs legal, però és impossible que actuï d’una altra manera. Si intentés sostreure’m a aquesta necessitat, el meu intent fracassaria miserablement. Si sóc un industrial, ningú em prohibeix treballar amb procediments i mètodes d’una altra època; però si ho faig, sens dubte m’arruïnaré. Fins i tot en els casos en què realment puc alliberar-me d’aquestes regles i trencar-les reeixidament, això no ocorre mai sense que em vegi obligat a lluitar contra elles. Encara que finalment siguin vençudes, fan sentir el seu poder coercitiu àmpliament per la resistència que oposen. No hi ha cap innovador, encara que tingui èxit, les temptatives del qual no vinguin a xocar amb una oposició d’aquest gènere.
Heus aquí, doncs, un ordre de fets que presenten caràcters molt peculiars: consisteix en modes d’actuar, de pensar i de sentir, exteriors a l’individu, i que estan dotats d’un poder de coerció en virtut del qual s’imposen a ell. Per consegüent, no podran confondre’s amb els fenòmens orgànics, ja que consisteixen en representacions i en accions, ni tampoc amb els fenòmens psíquics, que no tenen existència més que en la consciència individual i per ella. Per consegüent, constitueixen una nova classe i és a ells, i només a ells, als que s’ha de donar el qualificatiu de socials; aquest és el qualificatiu adequat, perquè resulta clar que al no tenir per substrat a l’individu, no poden tenir un altre que la societat, sigui la societat política en la seva totalitat, sigui algun dels grups parcials que engloba: confessions religioses, escoles polítiques i literàries, corporacions professionals, etc. D’altra banda, és a ells sols a qui convé el terme, perquè la paraula «social» no té un sentit definit més que a condició que designi únicament fenòmens que no s’incloguin en cap de les categories de fets ja constituïts i que reben una denominació determinada. Per tant, són l’àmbit propi de la sociologia.
__________________________________________________
Las reglas del método sociológico, Alianza, Madrid 1994, p. 56-59.
| Las reglas del método sociológico, Alianza, Madrid 1994, p. 56-59. |
Original en castellà
¿qué es un hecho social?
Antes de buscar cuál es el método adecuado para el estudio de los hechos sociales conviene saber cuáles son los hechos así llamados.
La cuestión es tanto más necesaria cuanto que esta denominación es utilizada de modo bastante impreciso. De ordinario se la emplea para designar casi todos los fenómenos que ocurren en el seno de la sociedad, por poco que presente, junto con una cierta generalidad, algún interés social. Pero, si se consideran las cosas de esa manera, no hay, por así decir, acontecimiento humano que no pueda ser llamado social. Todos los individuos beben, duermen, comen y razonan, y la sociedad tiene el mayor interés en que esas funciones se lleven a cabo regularmente. Así pues, si esos hechos fueran sociales, la sociología no tendría un objeto de estudio que le fuese propio y su ámbito se confundiría con el de la biología y el de la psicología.
Pero, en realidad, en toda sociedad hay un determinado grupo de fenómenos que se distinguen por caracteres precisos de aquellos que estudian las otras ciencias de la naturaleza.
Cuando llevo a cabo mi tarea de hermano, de esposo o de ciudadano, o cuando respondo a los compromisos que he contraído, cumplo con deberes que están definidos, fuera de mí y de mis actos, en el derecho y en las costumbres. Aun en los casos en que están de acuerdo con mis propios pensamientos y yo siento en mi interior, en realidad ésta no deja de ser objetiva; pues no soy yo quien los ha hecho, sino que los he recibido por medio de la educación. [...] De igual manera el fiel se ha encontrado al nacer ya hechas las creencias y las prácticas de su vida religiosa; si éstas existían antes de él, es que existen fuera de él. El sistema de signos de que me sirvo para expresar mis pensamientos, el sistema de monedas que empleo para pagar mis deudas, los instrumentos de crédito que utilizo en mis relaciones comerciales, las prácticas aceptadas en mi profesión, etc., funcionan independientemente del uso que de ellas hago. Si se toman uno tras otro todos los miembros de que está compuesta la sociedad lo que precede podrá ser repetido a propósito de cada uno de ellos. He aquí, pues, modos de obrar, pensar y de sentir que presentan esta notable propiedad de existir fuera de las conciencias individuales.
Estos tipos de conducta o de pensamiento no sólo son exteriores al individuo, sino que están dotados de un poder imperativo y coercitivo en virtud del cual se imponen a él, lo quiera o no. Sin duda, cuando me conformo a ellos por mi propia voluntad esta coerción, al ser inútil, no se hace sentir o se hace sentir escasamente; pero no por esa razón deja de ser un carácter intrínseco de esos hechos, y prueba de ello es que se afirma a partir del momento en que trato de resistir. Si intento quebrantar las reglas del derecho éstas reaccionan contra mí a fin de impedir mi acto si aún hay tiempo, o de anularlo y restablecerlo en su forma normal si se ha realizado ya y puede ser reparado, o de hacerme expiar sus consecuencias si no puede ser reparado de otro modo. ¿Se trata de máximas puramente morales? La conciencia pública reprime todo acto que las ofende por medio de la vigilancia que ejerce sobre la conducta de los ciudadanos y las penas especiales de que dispone. En otros casos la coerción es menos violenta, pero no deja de existir. Si no me someto a las convenciones de la sociedad, si en mi forma de vestir no tengo en cuenta en absoluto los usos aceptados en mi país y en mi clase, la risa que provoco y el alejamiento social en que se me mantiene producen los mismos resultados que un castigo propiamente dicho, aunque de forma más atenuada. Por lo demás, la coerción no es menos eficaz por ser indirecta. No estoy obligado a hablar en su lengua con mis compatriotas, ni a emplear las monedas de curso legal, pero es imposible que actúe de otro modo. Si intentase substraerme a esta necesidad, mi intento fracasaría miserablemente. Si soy un industrial, nadie me prohíbe trabajar con procedimientos y métodos de otra época; pero si lo hago, sin duda alguna me arruinaré. Aun en los casos en que realmente puedo liberarme de esas reglas y quebrantarlas exitosamente, esto no ocurre nunca sin que me vea obligado a luchar contra ellas. Aun cuando finalmente sean vencidas, hacen sentir su poder coercitivo sobradamente por la resistencia que oponen. No hay innovador alguno, aunque tenga éxito, cuyas tentativas no vengan a chocar con una oposición de este género.
He aquí, pues, un orden de hechos que presentan caracteres muy peculiares: consiste en modos de actuar, de pensar y de sentir, exteriores al individuo, y que están dotados de un poder de coerción en virtud del cual se imponen a él. Por consiguiente, no podrán confundirse con los fenómenos orgánicos, ya que consisten en representaciones y en acciones, ni tampoco con los fenómenos psíquicos, que no tienen existencia más que en la conciencia individual y por ella. Por consiguiente, constituyen una nueva clase y es a ellos, y sólo a ellos, a los que se debe dar el calificativo de sociales; éste es el calificativo adecuado, pues resulta claro que al no tener por substrato al individuo, no pueden tener otro que la sociedad, sea la sociedad política en su totalidad, sea alguno de los grupos parciales que encierra: confesiones religiosas, escuelas políticas y literarias, corporaciones profesionales, etc. Por otra parte, es a ellos solos a los que conviene el término, pues la palabra «social» no tiene un sentido definido más que a condición de que designe únicamente fenómenos que no se incluyan en ninguna de las categorías de hechos ya constituidos y que reciben una denominación determinada. Por tanto, son el ámbito propio de la sociología.