Dilthey: vida i concepció del món
De Wikisofia
1. La vida
L'arrel última de la concepció del món és la vida. La vida es troba present al nostre saber en formes innombrables i mostra, no obstant això, per onsevulla els mateixos trets comuns. S'estén per la terra en incomptables manifestacions singulars, és reviscuda de nou en cada individu, i encara que se sostreu a l'observació, com a mer moment que és del present, és retinguda, no obstant això, en el ressò del record i, d'altra banda, pot ser abastada en tota la seva fondària per mitjà de la comprensió i de la interpretació a mesura que s'objectiva en les seves manifestacions exteriors, el mateix que pot ser-ho a l'adonar-nos de la vivència pròpia. No explico, no divideixo, no faig sinó descriure la realitat que cada qui pot observar en si mateix. Cada pensament, cada interna o exterior emergeix com la pauta d'alguna cosa complicada i pugna cap endavant. Però també experimento un assossec íntim; és un somni, un joc, una diversió, una contemplació, una animació lleugera, com un subfons de la vida. En ella no considero altres homes i coses com a meres realitats que es troben en una connexió causal amb mi i entre si, sinó que de mi parteixen fils vitals, em «comporto» amb homes i coses, prenc posició enfront d'ells, compleixo amb les seves exigències i espero una mica d'ells. D'entre ells alguns em fan feliç, eixamplen la meva existència, acreixen la meva força, uns altres em deprimeixen i m'estrenyen. I sempre que l'embranzida concreta cap endavant li deixa a l'home lloc per a això, percep i sent aquesta classe de relacions. L'amic és per a ell una força que potencia la seva pròpia existència, cada membre de la seva família ocupa un lloc en la seva vida i tot el que li envolta és comprès per ell com a vida i esperit que s'ha objectivat d'aquesta manera. El banc al costat de la porta, l'arbre ombrívol, la casa i el jardí troben el seu ser i el seu significat en aquesta objectivació. Així, la vida es crea entorn de cada individu el seu propi món.
2. L'experiència de la vida
De la reflexió sobre la vida neix l'experiència de la vida. En ella es converteixen en un saber objectiu i general els successos singulars provocats pels nostres impulsos i sentiments en la seva confluència amb l'ambient i el destí. Així com la naturalesa humana és sempre la mateixa, també els trets fonamentals de l'experiència de la vida són comunes a tots. La caducitat de les coses humanes i, amb elles, de la nostra força per a gaudir de les hores; l'afany, que es dóna el mateix en les naturaleses fortes que en les febles, per a superar aquesta caducitat mitjançant la construcció d'una ferma armadura de l'existència i, en naturaleses més toves o més cavil·loses, la insatisfacció constant i l'anhel de buscar alguna cosa veritablement perenne en un món invisible; la potència incontenible de les passions, que fabriquen, com un somni, imatges fantàstiques, fins que es dissipa la il·lusió. D'aquesta sort es va configurant de diverses maneres l'experiència vital de cadascun. El fons comú el constitueix la idea sobre el poder de l'atzar, de la caducitat de tot el que posseïm, estimem, odiem i temem, de la presència constant de la mort, que fixa poderosament a cadascun de nosaltres el significat i sentit de la vida.
Al llarg de la cadena dels individus va sorgint l'experiència general de la vida. Amb la recurrència regular d'experiències singulars, es va acumulant en la coexistència i successió dels homes una tradició d'expressions que va cobrant amb el transcurs del temps una exactitud i seguretat majors. La seva seguretat descansa en el nombre sempre creixent dels casos sobre els quals traiem les nostres conclusions, en la subordinació d'aquestes a generalitzacions ja existents i en la prova constant; i també en aquests casos en què els principis de l'experiència de la vida no arriben expressament a la consciència segueixen operant sobre nosaltres. Tot el que en nosaltres mana com a costum i tradició es basa en semblants experiències de la vida. Però sempre, el mateix en les experiències singulars que en les generals, el gènere de certesa i el caràcter de la seva formulació és per complet diferent d'una validesa universal de caràcter científic. El pensament científic pot examinar el mètode en què descansa la seva seguretat i pot formular i fundar amb exactitud les seves proposicions, mentre que ni l'origen del nostre saber sobre la vida pot ser examinat tan puntualment ni és possible traçar d'ell fórmules ben perfilades i fermes.
Entre aquestes experiències de la vida es troba també l'ordit en la qual la «identitat de si» del jo s'entrellaça amb altres persones i amb els objectes externs. La realitat d'aquest jo, de les altres persones, de les coses entorn nostre i de les seves relacions regulars constitueix l'armadura de l'experiència de la vida i de la consciència empírica que es va formant en ella. Podem designar el jo, les persones i les coses al voltant com els factors de la consciència empírica, i aquesta troba el seu cos en les relacions entre aquests factors. I qualsevol que sigui el mètode que adopti el pensament filosòfic, ja faci abstracció dels factors o de les seves relacions, aquests continuen sent els supòsits determinants de la vida mateixa, indestructibles igual que aquesta i no modificables per cap pensament, ja que es funden en les experiències de vida d'innombrables generacions. Entre aquestes experiències de la vida, aquelles que es basen en la realitat del món exterior i en les meves relacions amb ell són les més importants, doncs limiten la meva existència, exerceixen una pressió sobre ella que jo no puc eludir i obstrueixen en forma inesperada i insuperable les meves intencions. El complex de les meves induccions, la suma del meu saber, reposen en aquests supòsits basats en la consciència empírica.
3. L'enigma de la vida
Si contemplem el conjunt de les canviants experiències de la vida, sorgeix la faç de la vida mateixa, omple de contradicció, al mateix temps vida i llei, raó i arbitrarietat, mostrant sempre aspectes nous i, si clara per ventura en els detalls, íntegrament misteriosa. L'ànima tracta d'abastar en un tot la trama vital i les experiències que sobre ella es munten, però no pot. El centre de totes les incomprensions el trobem en la generació, el naixement, el desenvolupament i la mort. El vivent sap de la mort i no pot, no obstant això, comprendre-la. Des de la primera mirada que llancem a un mort, la mort és inaprehensible per a la vida, i en això descansa, en primer lloc, la nostra posició davant el món com enfront d'alguna cosa estranya i terrible. Tenim en el fet mateix de la mort un com forçament a representacions fantàstiques, que procuren fer-la comprensible; la creença en els esperits, el culte als avantpassats, als morts, engendren les representacions fonamentals de la fe religiosa i de la metafísica. I va augmentant l'estranyesa de la vida a mesura que l'home va experimentant en la societat i en la naturalesa una lluita permanent, una anihilació constant d'unes criatures per unes altres i, en general, l'imperi de la crueltat. Apunten contradiccions estranyes que van cobrant cada vegada més consciència en l'experiència de la vida i que no són resoltes mai: la caducitat general i la voluntat nostra per alguna cosa ferma, el poder de la naturalesa i l'espontaneïtat de la nostra voluntat, la limitació de cada cosa en el temps i en l'espai i la nostra facultat de sobrepassar tot límit. Aquests enigmes han fet cavil·lar als sacerdots egipcis i babilònics no menys que al predicador d'avui, a Heràclit i Hegel, al Prometeu d'Èsquil i al Faust de Goethe.
| Teoría de las concepciones del mundo. Traducción de E. Imaz, F.C.E., México 1954, selección de las p.112-114. |
Vegeu "La llei formativa de les concepcions del món"
Veure "La diversitat de les concepcions del món".
Original en castellà
1. La vida
La raíz última de la concepción del mundo es la vida. La vida se halla presente a nuestro saber en formas innumerables y muestra, sin embargo, por doquier los mismos rasgos comunes. Se extiende por la tierra en incontables manifestaciones singulares, es revivida de nuevo en cada individuo, y aunque se sustrae a la observación, como mero momento que es del presente, es retenida, sin embargo, en el eco del recuerdo y, por otra parte, puede ser abarcada en toda su hondura por medio de la comprensión y de la interpretación a medida que se objetiva en sus manifestaciones exteriores, lo mismo que puede serlo al percatarnos de la vivencia propia. No explico, no divido, no hago sino describir la realidad que cada quien puede observar en sí mismo. Cada pensamiento, cada acción interna o exterior emerge como la pauta de algo complicado y puja hacia adelante. Pero también experimento un sosiego íntimo; es un sueño, un juego, una diversión, una contemplación, una animación ligera, como un subfondo de la vida. En ella no considero otros hombres y cosas como meras realidades que se hallan en una conexión causal conmigo y entre sí, sino que de mí parten hilos vitales, me «comporto» con hombres y cosas, tomo posición frente a ellos, cumplo con sus exigencias y espero algo de ellos. De entre ellos algunos me hacen feliz, ensanchan mi existencia, acrecientan mi fuerza, otros me deprimen y angostan. Y siempre que el empuje concreto hacia adelante le deja al hombre lugar para ello, percibe y siente esta clase de relaciones. El amigo es para él una fuerza que potencia su propia existencia, cada miembro de su familia ocupa un lugar en su vida y todo lo que le rodea es comprendido por él como vida y espíritu que se ha objetivado de esa manera. El banco junto a la puerta, el árbol umbroso, la casa y el jardín encuentran su ser y su significado en esta objetivación. Así, la vida se crea en torno a cada individuo su propio mundo.
2. La experiencia de la vida
De la reflexión sobre la vida nace la experiencia de la vida. En ella se convierten en un saber objetivo y general los sucesos singulares provocados por nuestros impulsos y sentimientos en su confluencia con el ambiente y el destino. Así como la naturaleza humana es siempre la misma, también los rasgos fundamentales de la experiencia de la vida son comunes a todos. La caducidad de las cosas humanas y, con ellas, de nuestra fuerza para gozar de las horas; el afán, que se da lo mismo en las naturalezas fuertes que en las débiles, por superar esta caducidad mediante la construcción de un firme armazón de la existencia y, en naturalezas más blandas o más cavilosas, la insatisfacción constante y el anhelo de buscar algo verdaderamente perenne en un mundo invisible; la potencia incontenible de las pasiones, que fabrican, como un sueño, imágenes fantásticas, hasta que se disipa la ilusión. De esta suerte se va configurando de diversos modos la experiencia vital de cada uno. El fondo común lo constituye la idea acerca del poder del azar, de la caducidad de todo lo que poseemos, amamos, odiamos y tememos, de la presencia constante de la muerte, que fija poderosamente a cada uno de nosotros el significado y sentido de la vida.
A lo largo de la cadena de los individuos va surgiendo la experiencia general de la vida. Con la recurrencia regular de experiencias singulares, se va acumulando en la coexistencia y sucesión de los hombres una tradición de expresiones que va cobrando con el transcurso del tiempo una exactitud y seguridad mayores. Su seguridad descansa en el número siempre creciente de los casos sobre los que sacamos nuestras conclusiones, en la subordinación de éstas a generalizaciones ya existentes y en la prueba constante; y también en esos casos en que los principios de la experiencia de la vida no llegan expresamente a la conciencia siguen operando sobre nosotros. Todo lo que en nosotros manda como costumbre y tradición se basa en semejantes experiencias de la vida. Pero siempre, lo mismo en las experiencias singulares que en las generales, el género de certeza y el carácter de su formulación es por completo diferente de una validez universal de carácter científico. El pensamiento científico puede examinar el método en que descansa su seguridad y puede formular y fundar con exactitud sus proposiciones, mientras que ni el origen de nuestro saber acerca de la vida puede ser examinado tan puntualmente ni es posible trazar de él fórmulas bien perfiladas y firmes.
Entre estas experiencias de la vida se encuentra también la urdimbre en la que la «mismidad» del yo se entrelaza con otras personas y con los objetos externos. La realidad de este yo, de las otras personas, de las cosas en torno nuestro y de sus relaciones regulares constituye el armazón de la experiencia de la vida y de la conciencia empírica que se va formando en ella. Podemos designar el yo, las personas y las cosas en torno como los factores de la conciencia empírica, y ésta encuentra su cuerpo en las relaciones entre estos factores. Y cualquiera que sea el método que adopte el pensamiento filosófico, ya haga abstracción de los factores o de sus relaciones, éstos siguen siendo los supuestos determinantes de la vida misma, indestructibles al igual que ésta y no modificables por ningún pensamiento, ya que se fundan en las experiencias de vida de innumerables generaciones. Entre estas experiencias de la vida, aquellas que se basan en la realidad del mundo exterior y en mis relaciones con él son las más importantes, pues limitan mi existencia, ejercen una presión sobre ella que yo no puedo eludir y obstruyen en forma inesperada e insuperable mis intenciones. El complejo de mis inducciones, la suma de mi saber reposan en estos supuestos basados en la conciencia empírica.
3. El enigma de la vida
Si contemplamos el conjunto de las cambiantes experiencias de la vida, surge la faz de la vida misma, llena de contradicción, al mismo tiempo vida y ley, razón y arbitrariedad, mostrando siempre aspectos nuevos y, si clara acaso en los detalles, en su totalidad misteriosa. El alma trata de abarcar en un todo la trama vital y las experiencias que sobre ella se montan, pero no puede. El centro de todas las incomprensiones lo encontramos en la generación, el nacimiento, el desarrollo y la muerte. El viviente sabe de la muerte y no puede, sin embargo, comprenderla. Desde la primera mirada que lanzamos a un muerto, la muerte es inaprehensible para la vida, y en esto descansa, en primer lugar, nuestra posición ante el mundo como frente a algo extraño y terrible. Tenemos en el hecho mismo de la muerte un como forzamiento a representaciones fantásticas, que procuran hacerla comprensible; la creencia en los espíritus, el culto a los antepasados, a los muertos, engendran las representaciones fundamentales de la fe religiosa y de la metafísica. Y va aumentando la extrañeza de la vida a medida que el hombre va experimentando en la sociedad y en la naturaleza una lucha permanente, una aniquilación constante de unas criaturas por otras y, en general, el imperio de la crueldad. Apuntan contradicciones extrañas que van cobrando cada vez más conciencia en la experiencia de la vida y que no son resueltas nunca: la caducidad general y la voluntad nuestra por algo firme, el poder de la naturaleza y la espontaneidad de nuestra voluntad, la limitación de cada cosa en el tiempo y en el espacio y nuestra facultad de sobrepasar todo límite. Estos enigmas han hecho cavilar a los sacerdotes egipcios y babilónicos no menos que al predicador de hoy, a Heráclito y Hegel, al Prometeo de Esquilo y al Fausto de Goethe.