Accions

Recurs

Descartes: l'argument ontològic

De Wikisofia

Doncs bé, si del fet de poder jo treure del meu pensament la idea d'una cosa, se segueix que tot el que percebo clarament i distintament que pertany a aquesta cosa, li pertany en efecte, no puc extreure d'aquí un argument que provi l'existència de Déu? Certament, jo trobo en mi la seva idea –és a dir, la idea d'un ser summament perfecte–, no menys que trobo la de qualsevol figura o nombre [...] I, per tant, [...] jo hauria de tenir l'existència de Déu per alguna cosa tan certa, com fins aquí he considerat les veritats de les matemàtiques, que no concerneixen sinó a nombres i figures; encara que, en veritat, això no sembli al principi del tot palès, presentant més aviat una aparença de sofisma. Doncs, tenint per costum, en totes les altres coses, distingir entre l'existència i l'essència, em persuadeixo fàcilment que l'existència de Déu pot separar-se de la seva essència, i que, d'aquesta manera, pot concebre's a Déu com no existint actualment. Però, tanmateix, pensant en això amb més atenció, trobo que l'existència i l'essència de Déu són tan separables com l'essència d'un triangle rectilini i el fet que els seus tres angles valguin dos rectes, o la idea de muntanya i la de vall; de manera que no repugna menys concebre un Déu (és a dir, un ser summament perfecte) al que li falti l'existència (és a dir, al que li falti una perfecció), del que repugna concebre una muntanya a la qual li falti la vall.

Meditaciones metafísicas con objeciones y respuestas, Meditación quinta (Alfaguara, Madrid 1977, p. 55)

Original en castellà

Pues bien, si del hecho de poder yo sacar de mi pensamiento la idea de una cosa, se sigue que todo cuanto percibo clara y distintamente que pertenece a dicha cosa, le pertenece en efecto, ¿no puedo extraer de ahí un argumento que pruebe la existencia de Dios? Ciertamente, yo hallo en mí su idea –es decir, la idea de un ser sumamente perfecto–, no menos que hallo la de cualquier figura o número [...] Y, por tanto, [...] yo debería tener la existencia de Dios por algo tan cierto, como hasta aquí he considerado las verdades de las matemáticas, que no atañen sino a números y figuras; aunque, en verdad, ello no parezca al principio del todo patente, presentando más bien una apariencia de sofisma. Pues, teniendo por costumbre, en todas las demás cosas, distinguir entre la existencia y la esencia, me persuado fácilmente de que la existencia de Dios puede separarse de su esencia, y que, de este modo, puede concebirse a Dios como no existiendo actualmente. Pero, sin embargo, pensando en ello con más atención, hallo que la existencia y la esencia de Dios son tan separables como la esencia de un triángulo rectilíneo y el hecho de que sus tres ángulos valgan dos rectos, o la idea de montaña y la de valle; de suerte que no repugna menos concebir un Dios (es decir, un ser sumamente perfecto) al que le falte la existencia (es decir, al que le falte una perfección), de lo que repugna concebir una montaña a la que le falte el valle.