Dawkins: els mems

 La majoria de les característiques que resulten inusitades o extraordinàries en l'home poden resumir-se en una paraula: «cultura». No empro el terme en la seva connotació presumptuosa sinó com l'empraria un científic. La transmissió cultural és anàloga a la transmissió genètica en tant que, malgrat ser bàsicament conservadora, pot donar origen a una forma d'evolució. Geoffrey Chaucer no podria mantenir una conversa amb un modern ciutadà anglès, malgrat que estan units un a l'altre per una cadena ininterrompuda d'unes vint generacions d'anglesos, cadascun dels quals podia parlar amb els seus veïns immediats de la cadena igual que un fill parla al seu pare.[...]

L'analogia entre l'evolució cultural i la genètica ha estat freqüentment assenyalada, a vegades en el context d'innecessàries al·lusions místiques. L'analogia entre progrés científic i evolució genètica per selecció natural ha estat il·lustrada especialment per sir Karl Popper. [...] també estan sent explorats, per exemple, pel genetista L. L. Cavalli-Sforza, l'antropòleg F. T. Cloak i l'etòleg J. M. Cullen». [...]

Què és, després de tot, el peculiar dels gens? La resposta és que són reproductors o duplicadors. Se suposa que les lleis de la física són veritables en tot l'univers accessible. Existeix algun principi en biologia que pugui tenir una validesa universal semblant? Quan els astronautes viatgen als distants planetes i busquen indicis de vida, per ventura esperin trobar criatures massa estranyes i sobrenaturals perquè pugui concebre-les nostra imaginació. Però, existeix alguna cosa que sigui certa per a tot tipus de vida, onsevulla que es trobi i qualsevol que sigui la base de la seva química? Si existeixen formes de vida que la seva química estigui basada en el silici en lloc del carbó, o en l'amoni en lloc de l'aigua; si es descobreixen criatures que moren en ser bullides a -100 graus centígrads; si es descobreix una forma de vida que no estigui basada en absolut en la química sinó en circuits electrònics reverberants, ¿existirà encara algun principi general que sigui vàlid respecte a tot tipus de vida? Òbviament no ho sé, però si hagués d'apostar, posaria els meus diners en un principi fonamental. Tal és la llei segons la qual tota vida evoluciona per la supervivència diferencial d'entitats reproductores. El gen, la molècula d'ADN, succeeix que és l'entitat reproductora que preval al nostre propi planeta. Pot haver-hi unes altres. Si n'hi ha, sempre que es donin altres condicions, tendiran, gairebé inevitablement, a convertir-se a la base d'un procés evolutiu.

Però, hem de traslladar-nos a mons distants per a trobar altres tipus de duplicadors i, per tant, altres tipus d'evolució? Penso que un nou tipus de duplicació ha sorgit recentment en aquest mateix planeta. Ho tenim enfront del nostre rostre. Es troba encara en la seva infància, encara surant maldestrament en el seu brou primari, però ja està aconseguint un canvi evolutiu a una velocitat que deixa l'antic gen panteixant i molt enrere.

El nou brou és el brou de la cultura humana. Necessitem un nom per al nou duplicador, un substantiu que comporti la idea d'una unitat de transmissió cultural, o una unitat d'imitació. «Mimeme» es deriva d'una apropiada arrel grega, però vull un monosíl·lab que soni una mica semblant a «gen». Espero que els meus amics classicistes em perdonin si abreujo mimeme i ho deixo en mem. Si serveix d'algun consol, cal pensar, com una altra alternativa,que es relaciona amb «memòria» o amb la paraula francesa même. En anglès hauria de pronunciar-se «el mi:m». Exemples de mems són: tonades o sons, idees, consignes, modes relacionades amb la vestimenta, formes de fabricar atuells o de construir arcs. Igual que els gens es propaguen en un patrimoni gènic en saltar d'un cos a un altre mitjançant els espermatozoides o els òvuls, així els mems es propaguen en el patrimoni de mems en saltar d'un cervell a un altre mitjançant un procés que, considerat en el seu sentit més ampli, pot anomenar-se d'imitació. Si un científic escolta o llegeix una bona idea, la transmet als seus col·legues i estudiants. L'esmenta en els seus articles i ponències. Si la idea es fa popular, pot dir-se que s'ha propagat, escampant-se de cervell en cervell. Com el meu col·lega N. K. Humphrey clarament ho va resumir en un previ esborrany del present capítol: «... s'ha de considerar als mems com a estructures vivents, no metafòrica sinó tècnicament. Quan plantes un mem fèrtil en la meva ment, literalment parasites el meu cervell, convertint-lo en un vehicle de propagació del mem, de la mateixa forma que un virus pot parasitar el mecanisme genètic d'una cèl·lula amfitriona. I aquesta no és només una forma d'expressar-ho: el mem, per a –diguem– «creure en la vida després de la mort», s'ha realitzat en veritat físicament, milions de vegades, com una estructura del sistema nerviós dels homes individuals a través del món». [...]

Continuem amb l'analogia entre els mems i els gens. A través d'aquest llibre, [L'autor es refereix a El gen egoista] he recalcat que no hem de pensar en els gens com a agents conscients que persegueixen un fi determinat. La cega selecció natural, no obstant això, els fa comportar-se com si en realitat fos així, i ha estat convenient, com si empréssim signes taquigràfics, referir-nos als gens en el llenguatge de la determinació. Per exemple, quan diem «els gens intenten augmentar el seu nombre en el futur patrimoni gènic», el que realment volem dir és que «aquells gens que es comporten de manera que augmenten el seu nombre en els futurs patrimonis gènics tendeixen a ser els gens els efectes dels quals percebem al món». De la mateixa manera que hem considerat convenient imaginar als gens com a agents actius, treballant intencionadament per la seva pròpia supervivència, potser és convenient imaginar als mems d'igual forma. En cap dels dos casos hem d'atribuir a això un sentit místic. En tots dos casos la idea de la intenció o propòsit és només una metàfora, però ja hem vist el fructífera que és aquesta metàfora en el cas dels gens. Fins i tot hem emprat termes com a «egoista» i «despietat» en referir-nos als gens, sense oblidar que és exclusivament una forma d'expressió. Podrem, exactament amb el mateix esperit, buscar mems egoistes o despietats?» [...]

Quan morim, hi ha dues coses que podem deixar després de nostre: els gens i els mems. Vam ser construïts com a màquines de gens, creats per a transmetre els nostres gens. Però tal aspecte nostre serà oblidat al cap de tres generacions. El teu fill, àdhuc el teu nét, poden semblar-se a tu, potser en els trets facials, en talent per a la música, en el color del cabell. Però a mesura que passen les generacions la contribució dels teus gens és dividida en dos. No passa molt temps sense que aconsegueixi proporcions insignificants. Els nostres gens poden ser immortals, però la col·lecció de gens que forma a cadascun de nosaltres està destinada a desintegrar-se fins a desaparèixer. Isabel II és una descendent directa de Guillem el Conqueridor. No obstant això, és bastant probable que no porti un solament dels gens de l'antic rei. No hem de buscar la immortalitat en la reproducció.

Però si contribueixes al món de la cultura, si tens una bona idea, compons una melodia, inventes una bugia, escrius un poema, qualsevol d'aquestes coses pot continuar vivint, intacta, molt després que els teus gens s'hagin dissolt en el patrimoni comú Sòcrates pot o no tenir un o dos gens vius al món actual, com ho va assenyalar G. C. Williams, però a qui li importa? En canvi, els complexos de mems de Sòcrates, Leonardo, Copèrnic i Marconi encara són poderosos.

El gen egoista, Salvat, Barcelona 1986. selecció p.281-296.