Accions

Recurs

A.Gehlen: l'home com a ser carencial

De Wikisofia

 Fa ja molt temps, es va observar que l'home considerat morfològicament constitueix, per dir-ho així, un cas excepcional. En els altres casos, els progressos de la naturalesa consisteixen en l'especialització orgànica de les seves espècies, o sigui, en la formació d'adaptacions naturals, cada vegada més eficaces, a determinats ambients. Gràcies a la seva constitució específica, un organisme animal «es manté» en una multitud de condicions a les quals està «ajustat» sense que preguntem aquí com es va produir aquesta harmonia. Ara bé, si es considera a l'ésser humà teòricament, s'adverteixen algunes característiques que enumerarem.

1. Està «orgànicament desvalgut», sense armes naturals, sense òrgans d'atac, defensa o fugida, amb sentits d'una eficàcia no gaire significativa; els òrgans especialitzats dels animals superen amb escreix cadascun dels nostres sentits. No està revestit de pelatge ni preparat per a la intempèrie, i ni tan sols molts segles d'auto observació li han aclarit si en veritat posseeix instints, i quins són. Això es va comprovar fa molt temps; ho van assenyalar tant Herder (1772) com Kant (1784). [...] Aquesta «retardació», a la qual li deu l'home un exterior com qui diu embrionari, és un element aclaridor summament valuós, perquè permet comprendre també altres propietats humanes, sobretot el període desproporcionadament llarg de desenvolupament, la perllongada etapa de desvalimiento del nen, la tardana maduració sexual, etc. Totes aquestes característiques s'engloben sota el concepte de «falta d'especialització», que justifica el descriure i comparar a l'home en oposició a l'animal. [...]

2. En qualsevol lloc que mirem, veiem a l'ésser humà propagat per tota la terra i sominant cada vegada més la naturalesa, malgrat el seu desvaliment físic. No és possible indicar un «ambient», una suma de condicions naturals i originàries indispensables perquè l'home pugui viure, sinó que el veiem «conservar-se» a tot arreu: en el pol i en l'equador, en l'aigua i a la terra, en el bosc, en el pantà, la muntanya i l'estepa. Viu com a «ser cultural», és a dir, dels productes de la seva activitat previsora, planificada i mancomunada, que li permet procurar-se, transformant previsorament i activa, conjunts molt diversos de condicions naturals. Per aquest motiu es pot anomenar esfera cultural a la respectiva suma de condicions inicials modificades per la seva activitat, en les quals només l'home viu i pot viure. Per això, algunes tècniques d'obtenció i elaboració d'aliments; algunes armes, activitats i mesures comunes organitzades per a protegir-se d'enemics, de la intempèrie, etc., formen part de l'haver cultural encara de les civilitzacions més rudimentàries, i en rigor no hi ha homes pròpiament «primitius», és a dir, sense cap grau de cultura.

Els productes d'aquesta activitat planificada i transformadora, inclosos els respectius materials i recursos intel·lectuals –idees, imatges–, han d'explicar-se entre les condicions de vida físiques de l'home, enunciat que no regeix per a cap animal. Les construccions del castor, els nius dels ocells, etc., mai estan planificades per endavant, sinó que resulten d'activitats purament instintives. Per aquest motiu el fet d'anomenar a l'home Prometeu tingui un sentit exacte i raonable. [...]

Així doncs, l'home és un «ser carencial» orgànicament (Herder), no apte per a viure en cap ambient natural, de manera que ha de començar per fabricar-se una segona naturalesa, un món sustitutiu elaborat i adaptat artificialment que compensi el seu deficient equipament orgànic. Això és el que fa onsevulla que ho veiem. Viu, com qui diu, en una naturalesa artificialment convertida per ell en inofensiva, manejable i útil a la seva vida, que és justament l'esfera cultural. També es pot dir que ell es veu biològicament obligat a dominar la naturalesa.

Antropología filosófica, Paidós, Barcelona 1993, p.63-66.

Original en castellà

Hace ya mucho tiempo, se observó que el hombre considerado morfológicamente constituye, por así decirlo, un caso excepcional. En los demás casos, los progresos de la naturaleza consisten en la especialización orgánica de sus especies, o sea, en la formación de adaptaciones naturales, cada vez más eficaces, a determinados ambientes. Gracias a su constitución específica, un organismo animal «se mantiene» en una multitud de condiciones a las cuales está «ajustado» sin que vayamos a preguntar aquí cómo se produjo esta armonía. Ahora bien, si se considera al ser humano teóricamente, adviértense algunas características que enumeraremos.

1. Está «orgánicamente desvalido», sin armas naturales, sin órganos de ataque, defensa o huida, con sentidos de una eficacia no muy significativa; los órganos especializados de los animales superan con creces cada uno de nuestros sentidos. No está revestido de pelaje ni preparado para la intemperie, y ni siquiera muchos siglos de auto observación le han aclarado si en verdad posee instintos, y cuales son. Esto se comprobó hace mucho tiempo; lo señalaron tanto Herder (1772) como Kant (1784). [...] Esta «retardación», a la cual le debe el hombre un exterior como quien dice embrionario, es un elemento aclaratorio sumamente valioso, porque permite comprender también otras propiedades humanas, sobre todo el período desproporcionadamente largo de desarrollo, la prolongada etapa de desvalimiento del niño, la tardía maduración sexual, etc. Todas estas características se engloban bajo el concepto de «falta de especialización», que justifica el describir y comparar al hombre en oposición al animal. [...]

2. Adondequiera que miremos, vemos al ser humano propagado por toda la tierra y sojuzgando cada vez más la naturaleza, a pesar de su desvalimiento físico. No es posible indicar un «ambiente», una suma de condiciones naturales y originarias indispensables para que el hombre pueda vivir, sino que lo vemos «conservarse» en todas partes: en el polo y en el ecuador, en el agua y en la tierra, en el bosque, en el pantano, la montaña y la estepa. Vive como «ser cultural», es decir, de los productos de su actividad previsora, planificada y mancomunada, que le permite procurarse, transformando previsora y activamente, conjuntos muy diversos de condiciones naturales. De ahí que se pueda llamar esfera cultural a la respectiva suma de condiciones iniciales modificadas por su actividad, en las cuales sólo el hombre vive y puede vivir. Por eso, algunas técnicas de obtención y elaboración de alimentos; algunas armas, actividades y medidas comunes organizadas para protegerse de enemigos, de la intemperie, etc., forman parte del haber cultural aún de las civilizaciones más rudimentarias, y en rigor no hay hombres propiamente «primitivos», esto es, sin ningún grado de cultura.

Los productos de esta actividad planificada y transformadora, incluidos los respectivos materiales y recursos intelectuales –ideas, imágenes–, deben contarse entre las condiciones de vida físicas del hombre, enunciado que no rige para ningún animal. Las construcciones del castor, los nidos de las aves, etc., nunca están planificadas de antemano, sino que resultan de actividades puramente instintivas. De ahí que llamar al hombre Prometeo tenga un sentido exacto y razonable. [...]

Así pues, el hombre es un «ser carencial» orgánicamente (Herder), no apto para vivir en ningún ambiente natural, de modo que debe empezar por fabricarse una segunda naturaleza, un mundo substitutivo elaborado y adaptado artificialmente que compense su deficiente equipamiento orgánico. Esto es lo que hace dondequiera que lo vemos. Vive, como quien dice, en una naturaleza artificialmente convertida por él en inofensiva, manejable y útil a su vida, que es justamente la esfera cultural. También se puede decir que él se ve biológicamente obligado a dominar la naturaleza.