Accions

Diferència entre revisions de la pàgina «Terme mitjà»

De Wikisofia

m (Text de reemplaçament - " text]] )" a " text]])")
m (bot: -veure text +vegeu el text)
Línia 1: Línia 1:
 
{{ConcepteWiki}}
 
{{ConcepteWiki}}
  
Segons [[Autor:Aristòtil|Aristòtil]] la virtut moral és el ''just mitjà'' entre dos extrems. Per exemple, la valentia és el just mitjà entre la covardia i la temeritat. Tots dos extrems són defectuosos i l'equilibri és la condició de la virtuositat. Aquesta tesi es recolza en la seva concepció de la virtut, a la qual concep com un [[hàbit|hàbit]] que s'ha d'adquirir voluntàriament a partir d'una prèvia [[dýnamis|potencialitat]], i ha de desenvolupar-se mitjançant l'aprenentatge (per tant pot ensenyar-se), en el cas de les virtuts intel·lectuals o ''noètiques,'' i per la repetició d'actes bons, en el cas de les virtuts ''ètiques''. La teoria del ''just mitjà'' suposa la [[prudència|prudència]] (veure també [[eunomia|eunomia]]) com a guia de l'acció moral ja que, ja que  l'[[ètica|ètica]] no és una ciència exacta, solament la recta raó governada per la prudència garanteix la trobada de la mesura. Ha de tenir-se en compte que aquest punt mitjà entre dos extrems no és equivalent a una defensa de la mediocritat, sinó expressió de les directrius racionals, que han d'intervenir entre els impulsos irracionals, i és expressió de l'ideal de mesura de la cultura grega oposada a la [[hybris|''hybris'']] ([[Recurs:Aristòtil: la virtut.|veure text]]).
+
Segons [[Autor:Aristòtil|Aristòtil]] la virtut moral és el ''just mitjà'' entre dos extrems. Per exemple, la valentia és el just mitjà entre la covardia i la temeritat. Tots dos extrems són defectuosos i l'equilibri és la condició de la virtuositat. Aquesta tesi es recolza en la seva concepció de la virtut, a la qual concep com un [[hàbit|hàbit]] que s'ha d'adquirir voluntàriament a partir d'una prèvia [[dýnamis|potencialitat]], i ha de desenvolupar-se mitjançant l'aprenentatge (per tant pot ensenyar-se), en el cas de les virtuts intel·lectuals o ''noètiques,'' i per la repetició d'actes bons, en el cas de les virtuts ''ètiques''. La teoria del ''just mitjà'' suposa la [[prudència|prudència]] (veure també [[eunomia|eunomia]]) com a guia de l'acció moral ja que, ja que  l'[[ètica|ètica]] no és una ciència exacta, solament la recta raó governada per la prudència garanteix la trobada de la mesura. Ha de tenir-se en compte que aquest punt mitjà entre dos extrems no és equivalent a una defensa de la mediocritat, sinó expressió de les directrius racionals, que han d'intervenir entre els impulsos irracionals, i és expressió de l'ideal de mesura de la cultura grega oposada a la [[hybris|''hybris'']] ([[Recurs:Aristòtil: la virtut.|vegeu el text]]).
  
 
Aquesta tesi la desenvolupa especialment en la seva ''Ètica a Nicòmac'', obra en la qual va més enllà de l'[[intel·lectualisme moral|intel·lectualisme moral]] socràtic: no és suficient el saber per obrar justament.
 
Aquesta tesi la desenvolupa especialment en la seva ''Ètica a Nicòmac'', obra en la qual va més enllà de l'[[intel·lectualisme moral|intel·lectualisme moral]] socràtic: no és suficient el saber per obrar justament.
 
{{Etiqueta|Etiqueta=Filosofia general}}{{Etiqueta|Etiqueta=Ètica}}{{InfoWiki}}
 
{{Etiqueta|Etiqueta=Filosofia general}}{{Etiqueta|Etiqueta=Ètica}}{{InfoWiki}}

Revisió del 19:56, 9 ago 2017



Segons Aristòtil la virtut moral és el just mitjà entre dos extrems. Per exemple, la valentia és el just mitjà entre la covardia i la temeritat. Tots dos extrems són defectuosos i l'equilibri és la condició de la virtuositat. Aquesta tesi es recolza en la seva concepció de la virtut, a la qual concep com un hàbit que s'ha d'adquirir voluntàriament a partir d'una prèvia potencialitat, i ha de desenvolupar-se mitjançant l'aprenentatge (per tant pot ensenyar-se), en el cas de les virtuts intel·lectuals o noètiques, i per la repetició d'actes bons, en el cas de les virtuts ètiques. La teoria del just mitjà suposa la prudència (veure també eunomia) com a guia de l'acció moral ja que, ja que l'ètica no és una ciència exacta, solament la recta raó governada per la prudència garanteix la trobada de la mesura. Ha de tenir-se en compte que aquest punt mitjà entre dos extrems no és equivalent a una defensa de la mediocritat, sinó expressió de les directrius racionals, que han d'intervenir entre els impulsos irracionals, i és expressió de l'ideal de mesura de la cultura grega oposada a la hybris (vegeu el text).

Aquesta tesi la desenvolupa especialment en la seva Ètica a Nicòmac, obra en la qual va més enllà de l'intel·lectualisme moral socràtic: no és suficient el saber per obrar justament.