Accions

Tabula rasa

De Wikisofia

(S'ha redirigit des de: Taula rasa (tabula rasa))
La versió per a impressora ja no és compatible i pot tenir errors de representació. Actualitzeu les adreces d'interès del navegador i utilitzeu la funció d'impressió per defecte del navegador.

(del llatí tabula rasa, tauleta en la qual no hi ha res escrit)

Metàfora difosa pels empiristes anglesos (veg. text de Locke) per a negar en rodó qualsevol possibilitat d'idees innates i afirmar taxativament que el coneixement comença pels sentits. Amb aquesta metàfora es vol aformar que la ment humana és abans de tota experiència, en paraules d'Aristòtil, que va ser el primer a recórrer a aquesta imatge, com «una tauleta en la qual no hi ha res escrit» (De l'ànima 430a). La invenció de la frase s'atribueix també a Alexandre d'Afrodisia, i abans dels empiristes van usar la frase, aquesta o una altra semblant, els estoics, Egidi Romà, Albert Magne, Tomàs d'Aquino, etc. Naturalment, el racionalisme, que defensa l'innatisme, combat aquesta teoria. (Veg. nihil est in intellectu quod prius no fuerit sub sensu.

Durant tot el segle XX es va tornar a reactualitzar la polèmica entre partidaris i detractors d'una suposada tabula rasa vinculada a la negació d'una naturalesa humana. Així, per exemple, els corrents existencialistes negaven cap paper a una pretesa naturalesa humana (que l'entenien com una mena d'essència) i afirmaven que no hi ha cap essència humana, sinó que és l'existència la que forma l'individu. L'home, en aquesta perspectiva, no és l'espècie humana o una noció general, sinó l'individu humà considerat en la seva absoluta singularitat. [1]

Ara bé, pensar en una "naturalesa humana" no té perquè ser una forma d'essencialisme com ho mostren els descobriments de la moderna genètica, el paper de l'ADN i dels gens, així com la seqüenciació del genoma humà, que han tornat a destacar la gran importància de les bases genètiques. Això ha propiciat que durant bona part del segle XX i XXI s'hagi discutit abastament sobre la relació entre "natura" (herència biològica, gens) i "cultura" (imitació, construcció social, transmissió d'informació) en la formació de la personalitat de cada individu, i , per tant, del possible paper d'una naturalesa humana que no sigui una tabula rasa, sinó que, de manera innata (degut als llargs processos evolutius i a la formació de les estructures genètiques) incorpora característiques que determinen en cert grau tant la personalitat com les capacitat de coneixement, sense negar, evidentment, el paper de la cultura, sinó afirmant una interrelació entre ambdós factors.

També en l'àmbit de la lingüística s'ha destacat (Chomsky, o Pinker, per exemple [2]) l'existència d'uns factors innats (en el sentit que implica la teoria evolutiva) del llenguatge. No es neix tenint una ment com una taula rasa, un full de paper en blanc on s'anirà desenvolupant el llenguatge, sinó que aquest ja es fonamenta en unes bases úniques (idèntiques en tots els humans) que permetran, en entorns culturals diferents, generar llengües diferents.

La concepció de la tabula rasa ha estat també implícitament defensada per tots els corrents de pensament que neguen l'existència d'una naturalesa humana, com és el cas, per exemple, dels representants del pensament postestructuralista, postmodernista, deconstructivista i els defensors del constructivisme social. Certament, en contra del realisme ingenu, és cert que el que el nostre cervell capta és una certa construcció, però aquesta no és arbitrària ni solament socialment condicionada, sinó que en gran part depèn de les estructures generades a través del llarg procés evolutiu que no són una taula rasa.


Veg. Text de Leibniz sobre la tabula rasa

Veg. constructivisme.


  1. «Però no puc comptar amb homes que no conec fundant-me en la naturalesa humana, o en l'interès de l'home pel bé de la societat, atès que l'home és lliure i que no hi ha cap naturalesa humana en què pugui jo fonamentar-me» J. P.Sartre, L'existencialisme és un humanisme..
  2. La tabla rasa, La negación moderna de la naturaleza humana, Paidós, Barcelona, 2003