Recurs:Weil, Simone: llibertat, pensament i necessitat

Res al món, no obstant això, pot impedir a l'home sentir que ha nascut per a la llibertat. Mai, succeeixi el que succeeixi, pot acceptar la servitud; perquè pensa. Mai ha deixat de somiar una llibertat sense límits, bé com a felicitat passada, de la qual s'hauria vist privat per un càstig, bé com a felicitat futura, deguda a una sort de pacte amb una providència misteriosa. El comunisme imaginat per Marx és la forma més recent d'aquest somni; un somni que, com tots els somnis, sempre ha resultat obertura i, si ha pogut consolar, ho ha fet com l'opi; és hora de renunciar a somiar la llibertat i decidir-se a concebre-la.

El que cal intentar representar clarament és la llibertat perfecta, no amb l'esperança d'aconseguir-la, sinó amb l'esperança d'aconseguir una llibertat menys imperfecta que la de la nostra condició actual, ja que el millor només és concebible pel perfecte; només pot dirigir-se cap a un ideal. L'ideal és tan irrealitzable com el somni, però, a diferència d'aquest, manté relació amb la realitat, permet, a títol de límit, ordenar les situacions, reals o realitzables, des del seu menor al seu més alt valor. La llibertat perfecta no es pot concebre com a desaparició d'aquesta necessitat la pressió de la qual sofrim sempre; mentre l'home visqui, és a dir, mentre constitueixi un fragment ínfim d'aquest univers despietat, la pressió de la necessitat mai es distendrà un sol instant.

S. Weil, Reflexiones sobre las causas de la libertad y de la opresión social, Paidós, Barcelona 1995, p. 100-101.

---

Original en castellà

Nada en el mundo, sin embargo, puede impedir al hombre sentir que ha nacido para la libertad. Jamás, suceda lo que suceda, puede aceptar la servidumbre; porque piensa. Jamás ha dejado de soñar una libertad sin límites, bien como felicidad pasada, de la que se habría visto privado por un castigo, bien como felicidad futura, debida a una suerte de pacto con una providencia misteriosa. El comunismo imaginado por Marx es la forma más reciente de este sueño; un sueño que, como todos los sueños, siempre ha resultado vano y, si ha podido consolar, lo ha hecho como el opio; es hora de renunciar a soñar la libertad y decidirse a concebirla.

Lo que hay que intentar representar claramente es la libertad perfecta, no con la esperanza de alcanzarla, sino con la esperanza de alcanzar una libertad menos imperfecta que la de nuestra condición actual, ya que lo mejor sólo es concebible por lo perfecto; sólo puede dirigirse hacia un ideal. El ideal es tan irrealizable como el sueño, pero, a diferencia de éste, mantiene relación con la realidad, permite, a título de límite, ordenar las situaciones, reales o realizables, desde su menor a su más alto valor. La libertad perfecta no se puede concebir como desaparición de esta necesidad cuya presión sufrimos siempre; mientras el hombre viva, es decir, mientras constituya un fragmento ínfimo de este universo despiadado, la presión de la necesidad jamás se distenderá un solo instante.