Mostra la font per a Voltaire. Contra el dogmatisme: pugna entre espiritualisme i materialisme

{{PendentRev}}{{RecursWiki
|Tipus=Extractes d'obres
}}
{{RecursBase
|Nom=Voltaire. Contra el dogmatisme: pugna entre espiritualisme i materialisme
|Idioma=Español
}}
Finalment va parlar Micromegas:

-Ja que tan perfectament sabeu el de fora del vostre planeta, sens dubte millor sabreu el que hi ha dins. Digueu-me, doncs, què és la vostra ànima i com es formen les vostres idees?

Els filòsofs van parlar tots a l'una com abans, però tots van manifestar diferent semblar.

Va citar el més ancià a Aristòtil, un altre va pronunciar el nom de Descartes, aquest el de Malebranche, aquell el de Leibniz i el de Locke un altre.

El vell peripatètic va dir amb gran convicció:

-L'ànima és una entelèquia, una raó en virtut de la qual té el poder de ser el que és; així ho diu expressament Aristòtil, pàgina 633 de l'edició del Louvre: Έντελέχεια έστι, etc.

-No entenc el grec -va confessar el gegant.

-Ni jo tampoc -va respondre el filòsof.

-Llavors per què citeu a aquest Aristòtil en grec?

-Perquè el que un no entén, ho ha de citar en una llengua que no sap.

Va prendre llavors la paraula el cartesià i va dir:

-L'ànima és un esperit pur, que en el ventre de la mare rep totes les idees metafísiques i que, tan bon punt en surt, ha d'anar a escola per a aprendre de nou el que tan bé sabia i que mai tornarà a saber.

L'animal de vuit llegües va opinar que importava molt poc que l'ànima sabés molt en el ventre de la seva mare si després ho ignora tot.

-Però digueu-me, què enteneu per esperit?

-Valenta pregunta! –va contestar l'altre–. No tinc idea d'ell. Diuen que és el que no és matèria.

-I sabeu el que és matèria?

-Això sí. Aquesta pedra, per exemple, és marró i de tal figura, té tres dimensions i és pesada i divisible.

-Així és –va assentir el sirià–; però aquesta cosa que et sembla divisible, pesada i marró, em diràs què és? Tu saps d'alguns dels seus atributs, però la sustentació d'aquests atributs ho coneixes?

-No -va dir l'altre.

-Després no saps quina cosa és la matèria.

Dirigint-se llavors el senyor Micromegas a un altre savi que damunt del seu dit polze es posava, li va preguntar què creia que era la seva ànima i de què s'ocupava ell.

-No faci res –va respondre el filòsof malebranchista–; Déu és qui ho fa tot per mi; en Ell ho veig tot, en Ell ho faig tot i és Ell qui tot ho disposa sense cooperació meva.

-Això és igual que no existir –va respondre el filòsof de Sirià–. I tu, amic –li va dir a un leibnizià que allí estava–, quins feixos? Què és la teva ànima?

-Una agulla del rellotge -va dir el leibnizià que assenyala les hores mentre sonen musicalment en el meu cos, o bé, si us sembla millor, l'ànima les sona mentre el cos les assenyala; o bé, la meva ànima és el mirall de l'univers i el meu cos el marc del mirall. La cosa no pot ser més clara.

Estábalos sentint un sectari de Locke, i quan li va tocar parlar va dir:

-Jo no sé com penso; el que sé és que mai he pensat si no és per mitjà dels meus sentits. Que hi hagi substàncies immaterials i intel·ligents, no ho poso en dubte; però que no pugui Déu comunicar la intel·ligència a la matèria, això no ho crec. Respecte a l'etern poder, i sé que no em competeix definir-li; no afirmo res i m'inclino a creure que hi ha moltes més coses possibles del que es pensa.

Somrigué l'animal de Sirià i li va semblar que no era aquest el menys entenimentat. Si no hagués estat per l'enorme desproporció de les seves grandàries corpòries, hauria fet una abraçada el nan de Saturn al deixeble de Locke. Per desgràcia, es trobava també allí una bestioleta tocada amb un birret, que, interrompent el diàleg, va manifestar que ell estava en possessió de la veritat, que no era altra que l'exposada en la ''Summa ''de Sant Tomàs; i mirant de cap a peus als dos viatgers celestes els va dir que les seves persones, els seus mons, els seus sols i els seus estels, tot havia estat creat per a l'home. En sentir els altres tal bajanada, es van fer un fart de riure,  amb aquell inextingible riure estrepitós que, segons Homer, és atribut dels déus.
{{Ref|Ref=''Micromegas. Historia filosófica. ''En ''Cándido y otros cuentos. ''Traducción de Paulino Garagorri, Alianza, Madrid 1974, p. 37-39.|Títol=Micromegas. Historia filosófica. ''En ''Cándido y otros cuentos. |Cita=true}}
{{InfoWiki}}