Ulisses-Moulines: el materialisme

El materialisme és una doctrina confusa. Si es creu que el materialisme és una doctrina clara, és perquè afirma que només existeix la matèria i perquè se suposa que tothom sap el que és la matèria. Però aquest supòsit és fals. Ningú sap avui dia amb certesa el que és la matèria. (Una altra qüestió és la que molts creuen saber-ho). Tampoc ho saben els físics de partícules, els especialistes a qui la resta dels mortals hauríem de preguntar què és la matèria. Certament, si se'ls fan preguntes ontològiques d'aquest tipus, alguns físics (els més agosarats) donaran certes respostes esotèriques sobre «ones de probabilitat» o de «punts de singularitat espaciotemporal», o alguna cosa per l'estil. Es tracta de respostes que la majoria de persones que s'autotitulen materialistes no entén; d'altra banda, tals respostes canvien de sentit cada cinc o deu anys, i en elles ni tan sols els propis especialistes estan d'acord.

No obstant això, el materialista llec, encara que no entén les respostes dels físics, sol quedar molt satisfet amb elles: pensa que hi ha almenys algunes persones al món que saben el que és la matèria; i això li basta per a sostenir l'afirmació rotunda: «només existeix la matèria», la qual equival en aquestes circumstàncies a l'afirmació (ja no tan rotunda): «només existeix alguna cosa que una petita minoria d'especialistes sap el que és».

El cas, no obstant això, és que si el materialista llec vol indagar més i li segueix preguntant al físic agosarat en què consisteix exactament tot això de les ones de probabilitat, punts de singularitat, etcètera, el portarà aviat a una situació enutjosa, en la qual el físic, si és honest, haurà de reconèixer que les coses estan encara molt embullades, que encara està per arribar «la» teoria plenament satisfactòria, etcètera; i, al final, segurament li recomanarà al materialista llec que s'esperi encara uns anys per a saber què és la matèria. [...]

Crec que la dificultat radical del materialisme és, en últim terme, la mateixa que la de qualsevol concepció monolítica de l'univers que no vulgui ser vàcuament veritable. Si pretenem que totes les coses que existeixen pertanyen a una mateixa categoria determinada, o sigui, si pretenem que tot x és P, llavors hem de donar certa caracterització no-vàcua del predicat P, a força de condicions empíriques que siguin almenys una mica restrictives (que no les pugui complir qualsevol cosa imaginable). Si no es compleix aquest requisit, afirmar «tot x és P» és no afirmar res, ja que P pot ser entès a gust de cada qui. Ara bé, és fàcil imaginar que pugui determinar-se satisfactòriament un predicat tal que convingui per igual a totes les coses que existeixen. No hi ha per què suposar que la realitat satisfà els nostres desitjos de supersimplificació conceptual. Tal com estan les coses, em sembla a priori més assenyat suposar el contrari: que la realitat és heterogènia en comptes d'homogènia, i que hi ha de tot en la vinya del Senyor. No hi ha per què suposar que puguem ficar totes les coses en el mateix sac, tret que es tracti d'un sac sense fons, és a dir, un pseudosac.

Permeti-se'm acabar amb una confessió personal. Les línies anteriors podrien fer creure que sóc un adversari aferrissat del materialisme filosòfic. Aquesta creença podria donar lloc a dues reaccions possibles (que poden donar-se juntes). Si un s'adscriu al dogma filosòfic segons el qual, si algú no és materialista, llavors ha de ser forçosament idealista, conclourà per aquest motiu: sóc un idealista recalcitrant. No crec que valgui la pena detenir-se a discutir aquesta basta dicotomia del blanc-o-negre, que mana a l'infern idealista a tots els que no volen (o no poden) entrar al cel materialista. Em limito a observar que trobar-li greus dificultats al materialisme no implica que per a mi l'idealisme sigui la gran cosa. (L'idealisme és, al meu entendre -fa falta dir-ho?-, una doctrina encara més confusa i implausible que el materialisme).

Una altra reacció possible, i molt més respectable, és la que prové de certa actitud vital enfront del món. Moltes persones que s'autoconsideren materialistes assumeixen aquesta concepció més com una actitud vital que com una doctrina filosòfica tècnica. Aquestes persones podrien pensar que, ja que no m'adscric al materialisme, la meva actitud vital és exactament l'oposada. Res d'això. L'actitud vital del materialista (almenys la del materialista de ment oberta) em sembla més valuosa humanament que la de la majoria dels seus contrincants habituals. El materialista sol ser antiobscurantista, antimístic, antireligiós, antiromàntic i, en general, anti-contes-de-fades. Tots aquests són «antis» amb els quals el meu temperament filosòfic simpatitza plenament. No obstant això, una cosa és el temperament i les simpaties personals, i una altra molt diferent les conclusions que cal treure d'una anàlisi conceptual correcta. Aquest ha de ser despietat, abans de res, amb la idiosincràsia d'un mateix.

Por qué no soy materialista, en J. Esquivel (ed.), La polémica del materialismo, Tecnos, Madrid 1982, p. 18-29.

---

Original en castellà

El materialismo es una doctrina confusa. Si se cree que el materialismo es una doctrina clara, es porque afirma que sólo existe la materia y porque se supone que todo el mundo sabe lo que es la materia. Pero este supuesto es falso. Nadie sabe hoy día a ciencia cierta lo que es la materia. (Otra cuestión es la de que muchos crean saberlo). Tampoco lo saben los físicos de partículas, los especialistas a quienes el resto de los mortales deberíamos preguntar qué es la materia. Ciertamente, si se les hacen preguntas ontológicas de este tipo, algunos físicos (los más osados) darán ciertas respuestas esotéricas acerca de «ondas de probabilidad» o de «puntos de singularidad espacio-temporal», o algo por el estilo. Se trata de respuestas que la mayoría de personas que se autotitulan materialistas no entiende; por lo demás, tales respuestas cambian de sentido cada cinco o diez años, y en ellas ni siquiera los propios especialistas están de acuerdo.

Sin embargo, el materialista lego, aunque no entiende las respuestas de los físicos, suele quedar muy satisfecho con ellas: piensa que hay al menos algunas personas en el mundo que saben lo que es la materia; y ello le basta para sostener la afirmación rotunda: «sólo existe la materia», la cual equivale en estas circunstancias a la afirmación (ya no tan rotunda): «sólo existe algo que una pequeña minoría de especialistas sabe lo que es».

El caso, no obstante, es que si el materialista lego quiere indagar más y le sigue preguntando al físico osado en qué consiste exactamente todo eso de las ondas de probabilidad, puntos de singularidad, etcétera, lo llevará pronto a una situación embarazosa, en la que el físico, si es honesto, deberá reconocer que las cosas están todavía muy embrolladas, que aún está por llegar «la» teoría plenamente satisfactoria, etcétera; y, al final, seguramente le recomendará al materialista lego que se espere todavía unos años para saber qué es la materia. [...]

Creo que la dificultad radical del materialismo es, en último término, la misma que la de cualquier concepción monolítica del universo que no quiera ser vacuamente verdadera. Si pretendemos que todas las cosas que existen pertenecen a una misma categoría determinada, o sea, si pretendemos que todo x es P, entonces debemos dar cierta caracterización no-vacua del predicado P, a base de condiciones empíricas que sean al menos un poco restrictivas (que no las pueda cumplir cualquier cosa imaginable). Si no se cumple este requisito, afirmar «todo x es P» es no afirmar nada, ya que P puede ser entendido a gusto de cada quien. Ahora bien, es fácil imaginar que pueda determinarse satisfactoriamente un predicado tal que convenga por igual a todas las cosas que existen. No hay por qué suponer que la realidad satisface nuestros deseos de supersimplificación conceptual. Tal como están las cosas, me parece a priori más sensato suponer lo contrario: que la realidad es heterogénea en vez de homogénea, y que hay de todo en la viña del Señor. No hay por qué suponer que podamos meter todas las cosas en el mismo saco, a menos que se trate de un saco sin fondo, es decir, un pseudo-saco.

Permítaseme terminar con una confesión personal. Las líneas anteriores podrían hacer creer que soy un adversario enconado del materialismo filosófico. Esta creencia podría dar lugar a dos reacciones posibles (que pueden darse juntas). Si uno se adscribe al dogma filosófico según el cual, si alguien no es materialista, entonces debe ser forzosamente idealista, concluirá de ahí que soy un idealista recalcitrante. No creo que valga la pena detenerse a discutir esta burda dicotomía de lo blanco-o-negro, que manda al infierno idealista a todos los que no quieren (o no pueden) entrar al cielo materialista. Me limito a observar que encontrarle graves dificultades al materialismo no implica que para mí el idealismo sea la gran cosa. (El idealismo es, a mi entender –¿hace falta decirlo?–, una doctrina aún más confusa e implausible que el materialismo).

Otra reacción posible, y mucho más respetable, es la que proviene de cierta actitud vital frente al mundo. Muchas personas que se autoconsideran materialistas asumen esta concepción más como una actitud vital que como una doctrina filosófica técnica. Estas personas podrían pensar que, puesto que no me adscribo al materialismo, mi actitud vital es exactamente la opuesta. Nada de eso. La actitud vital del materialista (al menos la del materialista de mente abierta) me parece más valiosa humanamente que la de la mayoría de sus contrincantes habituales. El materialista suele ser anti-oscurantista, anti-místico, anti-religioso, anti-romántico y, en general, anti-cuentos-de-hadas. Todos éstos son «antis» con los que mi temperamento filosófico simpatiza plenamente. Sin embargo, una cosa es el temperamento y las simpatías personales, y otra muy distinta las conclusiones que hay que sacar de un análisis conceptual correcto. Este debe ser despiadado, ante todo, con la idiosincrasia de uno mismo.