Mostra la font per a Tovar, Antonio: el dimoni de Sòcrates

{{PendentRev}}{{RecursWiki|Tipus=Extractes d'obres}}{{RecursBase|Nom=Tovar, Antonio: el dimoni de Sòcrates|Idioma=Español}}
La naturalesa de ''daimon ''va ser entesa per Sòcrates com essencialment negativa. En això es diferencia Sòcrates de punts i punts il·luminats i inspirats com al món han estat. El dimoni sempre li dissuadeix, mai li dóna ordres (Plató, ''Apologia ''31d). Li impedeix adés que se'n vagi (''Fedre'' 242bc) fins que repari una falta, adés que tracti a certes persones (''Teetet ''151b); ja sigui que s'aixequi per a anar-se'n abans de tenir una trobada d'un cert interès intel·lectual (''Eutidemo'' 272i), ja sigui que li expressi a Alcibíades la seva afició (''Alcibíades ''I, 103a, 105d, 124c), ja sigui que es fiqui en política. [...]

Per contra, Sòcrates actua tranquil quan el dimoni guarda silenci. Llavors sap que ha encertat i que no té més que fer. Així, dóna com a prova d'haver encertat davant el tribunal que li condemna a mort, que el dimoni no li ha advertit res en contra, i per tant, que la mort que li espera no és un mal. D'una altra manera, suposa Sòcrates, el dimoni piadós que li adverteix i que és infal·lible, tan veu dels déus com la Pitia ho és d'Apol·lo, no deixaria d'haver-li impedit aquell discurs inhàbil, que en gran part, com veurem, va tenir la culpa de la sentència.

De tota manera, no cal pensar que amb aquesta interiorització quedés reduïda per a Sòcrates la importància i grandesa del ''daimon''. Doncs un ''daimon ''era també segurament per a Sòcrates l'Amor, el déu Eros (''Banquet'' 202i) també profundament interior i també servint misteriosament d'enllaç amb el món del diví. Doncs l'essencial dels démones és precisament servir d'enllaç entre l'humà i el diví.
{{Ref|Ref=''Vida de Sócrates'', Revista de Occidente, Madrid 1953, p. 256-157.|Títol=Vida de Sócrates|Cita=true}}
{{InfoWiki}}