Mostra la font per a Th. H. Huxley: l'agnosticisme

{{PendentRev}}{{RecursWiki|Tipus=Extractes d'obres}}{{RecursBase|Nom=Th. H. Huxley: l'agnosticisme|Idioma=Español}}
Mirant cap enrere, gairebé cinquanta anys lluny, em veig com un noi, l'educació del qual s'ha vist interrompuda i que, intel·lectualment, va quedar, durant alguns anys, a la mercè del seu propi enginy. Era, aleshores, un voraç lector omnívor; un somiador amant d'especulacions, dotat del coratge que porta a interessar-se per qualsevol tema, que és la beneïda compensació de la joventut i la inexperiencia. Entre els llibres i els assajos que vaig llegir per aquella època, que abastaven qualsevol qüestió des de la metafísica a l'heràldica, dues van deixar una impressió indeleble en la meva ment. Un va ser la ''Història de la civilització'', de Guizot, l'altre l'assaig de Sir William Hamilton ''Sobre la filosofia de l'incondicionat''. Aquest últim era una lectura rara per a un noi de la meva edat i és possible que no en comprengués una bona part; no obstant això, ho vaig devorar amb avidesa i va deixar gravada en la meva ment la intensa convicció que els homes sempre estan disposats a dir enginyoses frases com a resposta, fins a en les qüestions més solemnes i importants, i que la limitació de les nostres possibilitats fa que, per a aquestes qüestions, la resposta no sigui només impossible de fet, sinó teòricament inconcebible.

Quan vaig arribar a la maduresa intel·lectual i vaig començar a preguntar-me a mi mateix si era ateu, o teista, o panteista, materialista o idealista, cristià o lliure pensador, vaig veure que com més aprenia i reflexionava sobre aquestes coses menys disposat estava a donar una reposada. Fins que, per fi, vaig arribar a la conclusió que jo no tenia art ni part en cap d'aquestes denominacions, excepte l'última. L'única cosa en què estava d'acord la majoria d'aquella bona gent era l'única cosa en què jo em considerava diferent. Ells tenien l'absoluta certesa que havien aconseguit una certa ''gnosi'', amb major o menor èxit havien solucionat el problema de l'existència; mentre que personalment estava totalment cert que jo no i bastant convençut que el problema era insoluble. Tenint a Hume i a Kant del meu costat, no em podia considerar presumptuós a deixar-me portar per aquesta opinió.

Aquesta era la meva situació quan vaig tenir la bona sort que se'm concedís ocupar un lloc entre els membres d'aquesta notable confraternitat d'antagonistes, ja fa temps desapareguda, però de perenne i piadosa memòria, la Societat Metafísica. Allí es trobaven representades totes les varietats d'opinions filosòfiques i teològiques, que podien manifestar-se amb total franquesa. La majoria dels meus col·legues pertanyien a un «''isme''» d'un signe o un altre; i, per més amables i amistosos que poguessin ser, jo, que mancava de tota etiqueta que posar-me damunt, no aconseguia alliberar-me de certs incòmodes sentiments, semblants als que possiblement va tenir la guineu de la història quan, després d'alliberar-se del parany en què havia quedat presa la seva cua, es va presentar davant els seus companys degudament dotats. A causa d'això, vaig reflexionar i vaig inventar el que imaginava era el títol adequat d'«agnòstic». Em va venir a la ment com a suggeridorament antitètic del de «gnòstic» de la història de l'Església, que tant saber professava del mateix que jo tant ignorava. Vaig aprofitar la primera oportunitat que vaig tenir d'exposar-ho davant la nostra Societat, per a mostrar que també jo tenia cua com les restants guineus. Per a gran satisfacció meva, el terme va quallar; i quan el «Spectator» el va apadrinar, va desaparèixer per complet, de les ments de la gent respectable, qualsevol sospita que pogués haver despertat en elles el fet d'haver sabut qui li havia donat origen.

Aquesta és la història de l'origen del terme agnòstic i agnosticisme.
{{Ref|Ref=Del ensayo ''Agnosticism'', citado por A. Castell y D. M. Borchert, ''An Introduction to Modern Philosophy'', Macmillan, Nova York-Londres 1983, 4ª ed., p. 215-216.|Cita=true}}
{{InfoWiki}}