Recurs:Saussure, Ferdinand de: el llenguatge es basa en oposicions

Quan es comparen els signes entre si –termes positius–, ja no es pot parlar de diferència; l'expressió seria impròpia, ja que no s'aplica bé més que a la comparació de dues imatges acústiques, per exemple pare i mare, o a la de dues idees, per exemple la idea «pare» i la idea «mare»; dos signes que comporten cadascun un significat i un significant no són diferents, només són diferents. Entre ells no hi ha més que oposició. Tot el mecanisme del llenguatge, que parlarem després, es basa en oposicions d'aquest gènere i en les diferències fòniques i conceptuals que impliquen.

El que és veritat respecte al valor ho és també respecte a la unitat. És un fragment de la cadena parlada corresponent a cert concepte; l'un i l'altre són de naturalesa purament diferencial. Aplicat a la unitat, el principi de diferenciació es pot formular així: els caràcters de la unitat es confonen amb la unitat mateixa. En la llengua, com en tot sistema semiològic, allò que distingeix un signe és tot el que el constitueix. La diferència és el que fa la característica, com fa el valor i la unitat.

Una altra conseqüència, ben paradoxal, d'aquest mateix principi: el que comunament es diu «un fet de gramàtica» respon en última anàlisi a la definició de la unitat, perquè expressa sempre una oposició de termes; només que aquesta oposició resulta particularment significativa, per exemple la formació del plural alemany del tipus Nacht: Nächte. Cadascun dels termes enfrontats en el fet gramatical (el singular sense metafonia i sense i final, oposat al plural amb metafonia i amb -i) està constituït per tot un joc d'oposicions en el si del sistema; presos aïlladament, ni Nacht ni Nächte són res: després tot és oposició. Dit d'una altra manera, es pot expressar la relació Nacht: Nächte amb una fórmula algebraica a/b, on a i b no són termes simples, sinó que resulta cadascun d'un conjunt de connexions. La llengua, per dir-ho així, és una àlgebra que no tingués més que termes complexos. Entre les oposicions que abasta hi ha unes més significatives que unes altres; però unitat i «fet de gramàtica» no són més que noms diferents per a designar aspectes diversos d'un mateix fet general: el joc d'oposicions lingüístiques. [...]

Unitat i fet de gramàtica no es confondrien si els signes lingüístics estiguessin constituïts per una mica més que per diferències. Però sent la llengua com és, de qualsevol costat que se la miri no es trobarà cosa més simple: a tot arreu i sempre aquest mateix equilibri complex de termes que es condicionen recíprocament.

Curso de lingüística general, Losada, Buenos Aires 1973, 12ª ed., p. 204-206.

---

Original en castellà

Cuando se comparan los signos entre sí –términos positivos–, ya no se puede hablar de diferencia; la expresión sería impropia, puesto que no se aplica bien más que a la comparación de dos imágenes acústicas, por ejemplo padre y madre, o a la de dos ideas, por ejemplo la idea «padre» y la idea «madre»; dos signos que comportan cada uno un significado y un significante no son diferentes, sólo son distintos. Entre ellos no hay más que oposición. Todo el mecanismo del lenguaje, de que hablaremos luego, se basa en oposiciones de este género y en las diferencias fónicas y conceptuales que implican.

Lo que es verdad respecto al valor lo es también respecto a la unidad. Es un fragmento de la cadena hablada correspondiente a cierto concepto; uno y otro son de naturaleza puramente diferencial. Aplicado a la unidad, el principio de diferenciación se puede formular así: los caracteres de la unidad se confunden con la unidad misma. En la lengua, como en todo sistema semiológico, lo que distingue a un signo es todo lo que lo constituye. La diferencia es lo que hace la característica, como hace el valor y la unidad.

Otra consecuencia, bien paradójica, de este mismo principio: lo que comúnmente se llama «un hecho de gramática» responde en último análisis a la definición de la unidad, porque expresa siempre una oposición de términos; sólo que esta oposición resulta particularmente significativa, por ejemplo la formación del plural alemán del tipo Nacht: Nächte. Cada uno de los términos enfrentados en el hecho gramatical (el singular sin metafonía y sin e final, opuesto al plural con metafonía y con -e) está constituido por todo un juego de oposiciones en el seno del sistema; tomados aisladamente, ni Nacht ni Nächte son nada: luego todo es oposición. Dicho de otro modo, se puede expresar la relación Nacht: Nächte con una fórmula algebraica a/b, donde a y b no son términos simples, sino que resulta cada uno de un conjunto de conexiones. La lengua, por decirlo así, es un álgebra que no tuviera más que términos complejos. Entre las oposiciones que abarca hay unas más significativas que otras; pero unidad y «hecho de gramática» no son más que nombres diferentes para designar aspectos diversos de un mismo hecho general: el juego de oposiciones lingüísticas. [...]

Unidad y hecho de gramática no se confundirían si los signos lingüísticos estuvieran constituidos por algo más que por diferencias. Pero siendo la lengua como es, de cualquier lado que se la mire no se encontrará cosa más simple: en todas partes y siempre este mismo equilibrio complejo de términos que se condicionan recíprocamente.