Mostra la font per a Saussure, Ferdinand de: el llenguatge es basa en oposicions

{{PendentRev}}{{RecursWiki
|Tipus=Extractes d'obres
}}
{{RecursBase
|Nom=Saussure, Ferdinand de: el llenguatge es basa en oposicions
|Idioma=Español
}}
Quan es comparen els signes entre si –termes positius–, ja no es pot parlar de diferència; l'expressió seria impròpia, ja que no s'aplica bé més que a la comparació de dues imatges acústiques, per exemple ''pare'' i ''mare'', o a la de dues idees, per exemple la idea «pare» i la idea «mare»; dos signes que comporten cadascun un significat i un significant no són diferents, només són diferents. Entre ells no hi ha més que ''oposició''. Tot el mecanisme del llenguatge, que parlarem després, es basa en oposicions d'aquest gènere i en les diferències fòniques i conceptuals que impliquen.

El que és veritat respecte al valor ho és també respecte a la unitat. És un fragment de la cadena parlada corresponent a cert concepte; l'un i l'altre són de naturalesa purament diferencial. Aplicat a la unitat, el principi de diferenciació es pot formular així: ''els caràcters de la unitat es confonen amb la unitat mateixa''. En la llengua, com en tot sistema semiològic, allò que distingeix un signe és tot el que el constitueix. La diferència és el que fa la característica, com fa el valor i la unitat.

Una altra conseqüència, ben paradoxal, d'aquest mateix principi: el que comunament es diu «un fet de gramàtica» respon en última anàlisi a la definició de la unitat, perquè expressa sempre una oposició de termes; només que aquesta oposició resulta particularment significativa, per exemple la formació del plural alemany del tipus ''Nacht: Nächte''. Cadascun dels termes enfrontats en el fet gramatical (el singular sense metafonia i sense ''i'' final, oposat al plural amb metafonia i amb -''i'') està constituït per tot un joc d'oposicions en el si del sistema; presos aïlladament, ni ''Nacht'' ni ''Nächte'' són res: després tot és oposició. Dit d'una altra manera, es pot expressar la relació ''Nacht: Nächte'' amb una fórmula algebraica ''a/b'', on ''a'' i ''b'' no són termes simples, sinó que resulta cadascun d'un conjunt de connexions. La llengua, per dir-ho així, és una àlgebra que no tingués més que termes complexos. Entre les oposicions que abasta hi ha unes més significatives que unes altres; però unitat i «fet de gramàtica» no són més que noms diferents per a designar aspectes diversos d'un mateix fet general: el joc d'oposicions lingüístiques. [...]

Unitat i fet de gramàtica no es confondrien si els signes lingüístics estiguessin constituïts per una mica més que per diferències. Però sent la llengua com és, de qualsevol costat que se la miri no es trobarà cosa més simple: a tot arreu i sempre aquest mateix equilibri complex de termes que es condicionen recíprocament.
{{Ref|Ref=''Curso de lingüística general'', Losada, Buenos Aires 1973, 12ª ed., p. 204-206.|Títol=Curso de lingüística general|Cita=true}}
{{InfoWiki}}