Sartre: la mala fe

Si l'home és el que és, la mala fe és per sempre impossible i la franquesa deixa de ser el seu ideal per a convertir-se en el seu ser; però, l'home és el que és? [...] Però, què som,doncs, si tenim l'obligació constant de fer-nos ser el que som? Considerem a aquest cambrer. Té el gest viu i marcat, alguna cosa massa fixa, alguna cosa massa ràpida; acudeix cap als parroquians amb pas una mica massa viu, s'inclina amb prestesa alguna cosa excessiva; la seva veu, els seus ulls expressen un interès potser excessivament ple de sol·licitud per l'encàrrec del client; en fi, heus aquí que torna, volent imitar en la seva actitud el rigor inflexible de qui sàpigues quin autòmat, no sense sostenir la seva safata amb una sort de temeritat de funàmbul, posant-la en un equilibri perpètuament inestable, perpètuament trencat i perpètuament restablert amb un lleu moviment del braç i de la mà. Tota la seva conducta ens sembla un joc. S'aplica a engranar els seus moviments com si fossin mecanismes regits els uns pels altres, la seva mímica i la seva veu mateixes semblen mecanismes; es dóna la prestesa i la rapidesa inexorable de les coses. Juga, es diverteix, Però, a què juga? No cal observar-ho molt per a adonar-se'n: juga a ser mosso de cafè. No hi ha en això de quin sorprendre's: el joc és una espècie de descobriment i investigació. El nen juga amb el seu cos per a explorar-lo, per a inventariar-lo; el cambrer juga amb la seva condició per a realitzar-la. Aquesta obligació no difereix de la qual s'imposa a tots els comerciants: la seva condició està feta de pura cerimònia, el públic reclama d'ells que la realitzin com a cerimònia; existeix la dansa del magatzemista, del sastre, del taxador, per la qual s'esforcen a persuadir els seus clients que no són res més que un magatzemista, un taxador, un sastre. Un magatzemista perdut en somni és ofensiu per al comprador, perquè ja no és del tot un magatzemista. La cortesia exigeix que se circumscrigui a la seva funció de magatzemista , com el soldat que presenta armes i es fa co-soldat amb una mirada directa però que no veu, que no està feta ja per a veure, doncs el reglament i no l'interès momentani determina el punt en què ha de fixar-la (la mirada «fixada a deu passos de distància»). Quantes precaucions per empresonar a l'home en el que és! Com si visquéssim en el perpetu temor que s'escapi, que desbordi i eludeixi de sobte la seva condició. Però ocorre que, paral·lelament, el cambrer no pot ser cambrer des de dins i immediatament, en el sentit en què aquest tinter és tinter, o el got és got. No és que no pugui formar judicis reflexius o conceptes sobre la seva condició. Ell sap bé el que aquesta «significa»: l'obligació d'aixecar-se a les cinc, l'escombrar el pis del despatx abans d'obrir, d'engegar la cafetera, etc. Coneix els drets que ella porta amb si: el dret a la propina, els drets sindicals, etc. Però tots aquests conceptes, tots aquests judicis, remeten al transcendent. Es tracta de possibilitats abstractes, de drets i deures conferits a un «subjecte de drets». I precisament és aquest el subjecte que jo dec-de-ser i que no sóc. No és que jo no vulgui ser-ho ni que sigui un altre. Més aviat, no hi ha mesura comuna entre el seu ser i el meu. Ell és una «representació» per als altres i per a mi mateix, la qual cosa significa que no puc ser-ho sinó en representació. Però, precisament, si m'ho represento, no ho sóc; estic separat d'ell com l'objecte del subjecte, separat per res, però aquesta res m'aïlla d'ell, jo no puc ser-ho, no puc sinó jugar a ser-ho, és a dir, imaginar-me que ho sóc, i, per això mateix, l'afecte de res. Per molt que compleixi les meves funcions de cambrer o mosso de cafè, no puc ser-ho sinó en el mosso neutralitzat, com l'actor és Hamlet, fent mecànicament els gestos típics del meu estat i veient-me com a cambrer o mosso de cafè imaginari a través d'aquests gestos presos com «analogon». El que intento realitzar és un ésser-en-si del cambrer, com si no estigués justament en el meu poder conferir als meus deures i drets d'estat el seu valor i la seva vigència, com si no fora de la meva lliure elecció l'aixecar-me tots els matins a les cinc o quedar-me en el llit, a risc de fer-me acomiadar. Com si, pel fet mateix que mantinc en existència aquest paper, no el transcendís de banda a banda, no em constituís com un més enllà de la meva condició. Però no hi ha dubte que sóc en un cert sentit un mosso de cafè; si no, no podria anomenar-me igualment diplomàtic o periodista? Però, si ho sóc, no pot ser en la manera de l'ésser-en-si- Ho sóc en la manera de ser el que no sóc. No es tracta solament, d'altra banda, de les condicions socials; no sóc mai cap de les meves actituds, cap de les meves conductes. L'eloqüent és el que juga a l'eloqüència perquè no pot ser eloqüent; l'alumne atent que vol ser atent, els ulls clavats en el mestre i tot oïdes, s'esgota fins a tal punt a jugar a l'atenció que acaba per no escoltar res. Perpètuament absent del meu cos, dels meus actes, sóc, a despit de mi mateix, aquesta «divina absència» que parla Valéry. No puc dir ni que estic aquí ni que no ho estic, en el sentit en què es diu: «aquesta caixa de llumins està sobre la taula»; seria confondre el meu «ser-a-el-món» amb un «estar-en-mitjà-del-món»

El ser y la nada, Alianza, Madrid 1989, p. 93-94.

---

Original en castellà

la «mala fe»

Si el hombre es lo que es, la mala fe es para siempre jamás imposible y la franqueza deja de ser su ideal para convertirse en su ser; pero, ¿el hombre es lo que es? [...] Pero, ¿qué somos,pues, si tenemos la obligación constante de hacernos ser lo que somos ? Consideremos a ese mozo de café. Tiene el gesto vivo y marcado, algo demasiado fijo, algo demasiado rápido; acude hacia los parroquianos con paso un poco demasiado vivo, se inclina con presteza algo excesiva; su voz, sus ojos expresan un interés quizá excesivamente lleno de solicitud por el encargo del cliente; en fin, he aquí que vuelve, queriendo imitar en su actitud el rigor inflexible de quién sabe qué autómata, no sin sostener su bandeja con una suerte de temeridad de funámbulo, poniéndola en un equilibrio perpetuamente inestable, perpetuamente roto y perpetuamente restablecido con un leve movimiento del brazo y de la mano. Toda su conducta nos parece un juego. Se aplica a engranar sus movimientos como si fuesen mecanismos regidos los unos por los otros, su mímica y su voz mismas parecen mecanismos; se da la presteza y la rapidez inexorable de las cosas. Juega, se divierte, Pero, ¿a qué juega? No hay que observarlo mucho para darse cuenta: juega a ser mozo de café. No hay en ello de qué sorprenderse: el juego es una especie de descubrimiento e investigación. El niño juega con su cuerpo para explorarlo, para inventariarlo; el mozo de café juega con su condición para realizarla. Esta obligación no difiere de la que se impone a todos los comerciantes: su condición está hecha de pura ceremonia, el público reclama de ellos que la realicen como ceremonia; existe la danza del almacenero, del sastre, del tasador, por la cual se esfuerzan por persuadir a sus clientes de que no son nada más que un almacenero, un tasador, un sastre. Un almacenero perdido en sueños es ofensivo para el comprador, pues ya no es del todo un almacenero. La cortesía exige que se circunscriba a su función de almacenero, como el soldado que presenta armas y se hace co-soldado con una mirada directa pero que no ve, que no está hecha ya para ver, pues el reglamento y no el interés momentáneo determina el punto en que debe fijarla (la mirada «fijada a diez pasos de distancia»). ¡Cuantas precauciones para aprisionar al hombre en lo que es! Como si viviéramos en el perpetuo temor de que se escape, de que desborde y eluda de repente su condición. Pero ocurre que, paralelamente, el mozo de café no puede ser mozo de café desde dentro e inmediatamente, en el sentido en que este tintero es tintero, o el vaso es vaso. No es que no pueda formar juicios reflexivos o conceptos sobre su condición. Él sabe bien lo que ésta «significa»: la obligación de levantarse a las cinco, el barrer el piso del despacho antes de abrir, de poner en marcha la cafetera, etc. Conoce los derechos que ella lleva consigo: el derecho a la propina, los derechos sindicales, etc. Pero todos esos conceptos, todos estos juicios, remiten a lo trascendente. Se trata de posibilidades abstractas, de derechos y deberes conferidos a un «sujeto de derechos». Y precisamente es éste el sujeto que yo debo-de-ser y que no soy. No es que yo no quiera serlo ni que sea otro. Más bien, no hay medida común entre su ser y el mío. Él es una «representación» para los otros y para mí mismo, lo que significa que no puedo serlo sino en representación. Pero, precisamente, si me lo represento, no lo soy; estoy separado de él como el objeto del sujeto, separado por nada, pero esta nada me aísla de él, yo no puedo serlo, no puedo sino jugar a serlo, es decir, imaginarme que lo soy, y, por eso mismo, lo afecto de nada. Por mucho que cumpla mis funciones de mozo de café, no puedo serlo sino en el mozo neutralizado, como el actor es Hamlet, haciendo mecánicamente los gestos típicos de mi estado y viéndome como mozo de café imaginario a través de esos gestos tomados como «analogon». Lo que intento realizar es un ser-en-sí del mozo de café, como si no estuviera justamente en mi poder conferir a mis deberes y derechos de estado su valor y su vigencia, como si no fuera de mi libre elección el levantarme todas las mañanas a las cinco o quedarme en la cama, a riesgo de hacerme despedir. Como si, por el hecho mismo de que mantengo en existencia ese papel, no lo trascendiera de parte a parte, no me constituyera como un más allá de mi condición. Empero, no cabe duda de que soy en cierto sentido un mozo de café; si no, ¿no podría llamarme igualmente diplomático o periodista? Pero, si lo soy, no puede ser en el modo del ser-en-sí- Lo soy en el modo de ser lo que no soy. No se trata solamente, por otra parte, de las condiciones sociales; no soy jamás ninguna de mis actitudes, ninguna de mis conductas. El elocuente es el que juega a la elocuencia porque no puede ser elocuente; el alumno atento que quiere ser atento, los ojos clavados en el maestro y todo oídos, se agota hasta tal punto en jugar a la atención que acaba por no escuchar nada. Perpetuamente ausente de mi cuerpo, de mis actos, soy, a despecho de mí mismo, esa «divina ausencia» de que habla Valéry. No puedo decir ni que estoy aquí ni que no lo estoy, en el sentido en que se dice: «esa caja de cerillas está sobre la mesa»; sería confundir mi «ser-en-el-mundo» con un «estar-en-medio-del-mundo»