Sartre: l'en si i el per a si

«L'ésser de la consciència [...] és un ésser pel qual en el seu ser està en qüestió el seu ser». Això significa que l'ésser de la consciència no coincideix amb si mateix en una adequació plena. Aquesta adequació, que és la de l'en-si, s'expressa per aquesta simple fórmula: l'ésser és el que és. No hi ha en l'en-si una parcel·la de ser que no estigui sense distància respecte a si mateixa. No hi ha en el ser així concebut el menor esbós de dualitat, és el que expressarem dient que la densitat del ser de l'en-si és infinita. És el ple. [...] L'en-si està ple de si mateix, i no cal imaginar plenitud més total, adequació més perfecta de contingut al continent: no hi ha el menor buit en l'ésser, la menor fissura per la qual pogués lliscar-se el no-res.

La característica de la consciència, al contrari, està en el fet que és una descompressió de ser. És impossible, en efecte, definir-la com a coincidència amb si mateixa. D'aquesta taula, puc dir que és purament i simplement aquesta taula. Però de la meva creença, no puc limitar-me a dir que és creença: la meva creença és consciència de creença. [...]

Així consciència de creença i creença són un sol i mateix ser, que la seva característica és la immanència absoluta. Però des que es vol captar aquest ésser, es llisca entre els dits i ens trobem davant un esbós de dualitat, davant un joc de reflexos, doncs la consciència és reflex, però justament, en qualitat de reflex, ella és el reflectint; i, si intentem captar-la com a reflectint, s'esvaeix i recaiem en el reflex.

El ser y la nada, Alianza, Madrid 1989, p. 108-112.