Mostra la font per a Sainsbury, R.M.: el dilema del presoner

{{PendentRev}}{{RecursWiki
|Tipus=Extractes d'obres
}}
{{RecursBase
|Nom=Sainsbury, R.M.: el dilema del presoner
|Idioma=Español
}}
A tu i a mi ens han arrestat per a traficar amb droga i ens han posat en cel·les separades. Cadascun de nosaltres s'assabenta, a través del propi advocat, que el fiscal del cas ha decidit plantejar les coses de la següent manera (i nosaltres tenim suficients motius per a creure en la informació que ens donen):

1. Si callem, el fiscal haurà d'abandonar el càrrec de tràfic de drogues per falta de proves, i tindrà llavors que acusar-nos del delicte molt menor de possessió d'armes: en aquest cas ens tocarà un any de presó.

2. Si confessem, ens tocaran cinc anys de presó a cada un.

3. Si un calla i l'altre confessa, el que confessa quedarà lliure (per haver declarat com a testimoni de l'acusació), però a l'altre li cauran 10 anys de presó.

4. A cadascun de nosaltres se'ns fan saber els punts 1-4.

Com és la manera racional d'actuar? Introduïm en la història dos punts més:

5. A cadascun de nosaltres li interessa aconseguir la menor sentència condemnatòria possible.

6. Cap dels dos no posseeix cap informació sobre la conducta probable de l'altre, excepte el que s'afirma en la clàusula (5) i que l'altre també és un agent racional.

<center>[[File:prisio.png|400px]]</center>

Hi ha una tendència clara a raonar en favor de la «confessió». Simplement: facis tu el que facis, per a mi és millor confessar. Perquè si calles i jo confesso, amb si el que més vull: quedar lliure. I si confesses, surto millor confessant també jo (5 anys) que callant (10 anys). [...]

En la figura, <0,10> representa el fet que, en aquesta opció, jo vaig a presó per 0 anys, mentre que a tu et toquen 10; o al revés. Com menor sigui el nombre del costat esquerre del parell, millor em surten a mi les coses. És fàcil veure que «confessar» domina sobre «callar». Confessar, comparat amb callar, m'estalvia 5 innecessaris anys si tu confesses, i un si no confesses.

Atès que tu i jo ens trobem en idèntica situació, i [per (6)] som tots dos racionals, presumiblement raonarem de la mateixa manera, raó per la qual durem a terme la mateixa decisió. De manera que si, per a mi, és racional confessar, per a tu també ho és; però en aquest cas anirem tots dos a presó per un període de 5 anys. Si els dos callem, anirem a la presó per només un any. Una actuació suposadament racional ens assegura, pel que sembla, un resultat que és pitjor per a tots dos del que podríem obtenir.

Des d'aquesta perspectiva, l'acció racional, en determinades circumstàncies, porta a pitjors resultats que altres maneres d'actuar. I encara que això sigui lamentable, no és tan paradoxal com sembla: tots sabem jocs irracionals que poden tenir èxit. El que pot dir-se que resulta paradoxal és que es tracta d'un cas en què el fracàs de la racionalitat a produir el millor resultat no és una qüestió de sort, sinó que és una conseqüència previsible i inevitable del suposadament anomenat raonament racional. Com, en aquest cas, pot ser racional ser «racional»? La suposadament inacceptable conseqüència de l'aparentment acceptable raonament és que l'acció racional pot ser prevista com a causant d'un resultat pitjor summament probable.

Si això és una paradoxa, la resposta correcta, penso, és negar que la conseqüència sigui realment inacceptable. Que sigui inacceptable prové pel que sembla que, si actuéssim tots dos de determinada manera, les coses ens podrien anar molt millor que si seguíssim els supòsits dictats de la racionalitat. D'aquí que la racionalitat no sigui la ''millor'' guia per a saber com actuar, puix que actuar de l'altra manera ens procuraria un millor resultat per a tots dos. El problema amb aquest suggeriment és que qualsevol guia per a actuar ha d'estar disponible en el procés d'adopció de decisions per part de l'agent. Per a poder-nos guiar per la idea que les coses ens aniran molt millor si tots dos restem en silenci que si tots dos confessem, necessitaríem saber, tots dos, que l'altre guardarà silenci. El que és racional fer ha de dir-se en relació amb el que sabem. Si no sabem, és clar que actuar racionalment pot no portar-nos al millor resultat. En el nostre cas, la ignorància pròpia es refereix al fet que no sabem què farà l'altre; i això, més que certa fallada de la racionalitat, és el causant d'una decisió que no és l'òptima.
{{Ref|Ref=''Paradoxes'', Cambridge University Press, Cambridge 1988, p. 64-66.|Títol=Paradoxes|Cita=true}}
{{InfoWiki}}