Accions

Recurs

Diferència entre revisions de la pàgina «Russell: els enunciats ètics expressen un desig»

De Wikisofia

m (bot: - afirmacions, ja siguin veritables + afirmacions, siguin veritables)
m (bot: -mahometano +mahometà)
 
(Hi ha una revisió intermèdia del mateix usuari que no es mostren)
Línia 8: Línia 8:
 
Quan un home diu «això és bo en si mateix», li sembla que està fent una afirmació parella a si digués «això és quadrat» o «això és dolça». Crec que és un error. Penso que el que realment l'home vol dir és: «vull que tots desitgin això», o més aviat «tant de bo que tots ho desitgin!» Si el que diu s'interpreta com una proposició, és merament una afirmació del seu propi desig personal; si, d'altra banda, s'interpreta d'una manera general, no afirma res, merament desitja alguna cosa. El desig, com un esdevenir, és personal, però el que desitja és universal. Penso que aquest curiós entrellaçament del particular i l'universal és el que ha causat gran confusió en l'ètica.
 
Quan un home diu «això és bo en si mateix», li sembla que està fent una afirmació parella a si digués «això és quadrat» o «això és dolça». Crec que és un error. Penso que el que realment l'home vol dir és: «vull que tots desitgin això», o més aviat «tant de bo que tots ho desitgin!» Si el que diu s'interpreta com una proposició, és merament una afirmació del seu propi desig personal; si, d'altra banda, s'interpreta d'una manera general, no afirma res, merament desitja alguna cosa. El desig, com un esdevenir, és personal, però el que desitja és universal. Penso que aquest curiós entrellaçament del particular i l'universal és el que ha causat gran confusió en l'ètica.
  
La qüestió pot, potser, aclarir-se comparant una «oració» ètica amb una altra que comporti una afirmació. Si jo dic «tots els xinesos són budistes», puc ser refutat amb l'aparició d'un xinès cristià o mahometano. Si dic «jo crec que tots els xinesos són budistes», no puc ser refutat per cap prova com aquella, sinó només per la prova que jo no crec el que dic; perquè el que jo afirmo és només alguna cosa referent al meu propi estat psíquic. Si ara un filòsof diu «la bellesa és el bé», puc interpretar-ho com si digués «tant de bo tots estimessin el bell!» (que correspon a «tots els xinesos són budistes»), o «jo desig que tots estimin el bell» (que correspon a «jo crec que tots els xinesos són budistes»). La primera no fa cap asserció, però expressa un desig; ja que no afirma res, és lògicament impossible que pugui haver-hi prova en favor o en contra, o que posseeixi veritat o falsedat. La segona oració, en comptes de ser merament optativa, fa una afirmació, però que es refereix a l'estat d'ànim del filòsof, i només pot ser refutada per la prova que no té el desig que diu tenir. Aquesta segona oració no pertany a l'ètica, sinó a la psicologia o a la biografia. La primera oració que pertany a l'ètica expressa un desig d'alguna cosa, però no afirma res.
+
La qüestió pot, potser, aclarir-se comparant una «oració» ètica amb una altra que comporti una afirmació. Si jo dic «tots els xinesos són budistes», puc ser refutat amb l'aparició d'un xinès cristià o mahometà. Si dic «jo crec que tots els xinesos són budistes», no puc ser refutat per cap prova com aquella, sinó només per la prova que jo no crec el que dic; perquè el que jo afirmo és només alguna cosa referent al meu propi estat psíquic. Si ara un filòsof diu «la bellesa és el bé», puc interpretar-ho com si digués «tant de bo tots estimessin el bell!» (que correspon a «tots els xinesos són budistes»), o «jo desig que tots estimin el bell» (que correspon a «jo crec que tots els xinesos són budistes»). La primera no fa cap asserció, però expressa un desig; ja que no afirma res, és lògicament impossible que pugui haver-hi prova en favor o en contra, o que posseeixi veritat o falsedat. La segona oració, en comptes de ser merament optativa, fa una afirmació, però que es refereix a l'estat d'ànim del filòsof, i només pot ser refutada per la prova que no té el desig que diu tenir. Aquesta segona oració no pertany a l'ètica, sinó a la psicologia o a la biografia. La primera oració que pertany a l'ètica expressa un desig d'alguna cosa, però no afirma res.
  
Si l'anàlisi anterior és correcte, l'ètica no conté afirmacions, siguin veritables o falses, sinó que consisteix en desitjos de certa classe general, a saber: aquells que concerneixen als desitjos de la humanitat en general -i dels déus, àngels i dimonis, si existeixen. La ciència pot examinar les causes dels desitjos i els mitjans de realitzar-la, però no pot contenir cap sentència ètica genuïna, perquè s'ocupa del que és veritable o fals.
+
Si l'anàlisi anterior és correcte, l'ètica no conté afirmacions, siguin veritables o falses, sinó que consisteix en desitjos de certa classe general, a saber: aquells que concerneixen els desitjos de la humanitat en general -i dels déus, àngels i dimonis, si existeixen. La ciència pot examinar les causes dels desitjos i els mitjans de realitzar-la, però no pot contenir cap sentència ètica genuïna, perquè s'ocupa del que és veritable o fals.
 
{{Ref|Ref=''Religión y ciencia'', FCE, México 1973, p. 161-162.|Títol=Religión y ciencia|Cita=true}}
 
{{Ref|Ref=''Religión y ciencia'', FCE, México 1973, p. 161-162.|Títol=Religión y ciencia|Cita=true}}
 
{{InfoWiki}}
 
{{InfoWiki}}

Revisió de 21:20, 15 maig 2018

Quan un home diu «això és bo en si mateix», li sembla que està fent una afirmació parella a si digués «això és quadrat» o «això és dolça». Crec que és un error. Penso que el que realment l'home vol dir és: «vull que tots desitgin això», o més aviat «tant de bo que tots ho desitgin!» Si el que diu s'interpreta com una proposició, és merament una afirmació del seu propi desig personal; si, d'altra banda, s'interpreta d'una manera general, no afirma res, merament desitja alguna cosa. El desig, com un esdevenir, és personal, però el que desitja és universal. Penso que aquest curiós entrellaçament del particular i l'universal és el que ha causat gran confusió en l'ètica.

La qüestió pot, potser, aclarir-se comparant una «oració» ètica amb una altra que comporti una afirmació. Si jo dic «tots els xinesos són budistes», puc ser refutat amb l'aparició d'un xinès cristià o mahometà. Si dic «jo crec que tots els xinesos són budistes», no puc ser refutat per cap prova com aquella, sinó només per la prova que jo no crec el que dic; perquè el que jo afirmo és només alguna cosa referent al meu propi estat psíquic. Si ara un filòsof diu «la bellesa és el bé», puc interpretar-ho com si digués «tant de bo tots estimessin el bell!» (que correspon a «tots els xinesos són budistes»), o «jo desig que tots estimin el bell» (que correspon a «jo crec que tots els xinesos són budistes»). La primera no fa cap asserció, però expressa un desig; ja que no afirma res, és lògicament impossible que pugui haver-hi prova en favor o en contra, o que posseeixi veritat o falsedat. La segona oració, en comptes de ser merament optativa, fa una afirmació, però que es refereix a l'estat d'ànim del filòsof, i només pot ser refutada per la prova que no té el desig que diu tenir. Aquesta segona oració no pertany a l'ètica, sinó a la psicologia o a la biografia. La primera oració que pertany a l'ètica expressa un desig d'alguna cosa, però no afirma res.

Si l'anàlisi anterior és correcte, l'ètica no conté afirmacions, siguin veritables o falses, sinó que consisteix en desitjos de certa classe general, a saber: aquells que concerneixen els desitjos de la humanitat en general -i dels déus, àngels i dimonis, si existeixen. La ciència pot examinar les causes dels desitjos i els mitjans de realitzar-la, però no pot contenir cap sentència ètica genuïna, perquè s'ocupa del que és veritable o fals.

Religión y ciencia, FCE, México 1973, p. 161-162.

Original en castellà

Cuando un hombre dice «esto es bueno en sí mismo», le parece que está haciendo una afirmación pareja a si dijera «esto es cuadrado» o «esto es dulce». Creo que es un error. Pienso que lo que realmente el hombre quiere decir es: «quiero que todos deseen esto», o más bien «¡ojalá que todos lo deseen!» Si lo que dice se interpreta como una proposición, es meramente una afirmación de su propio deseo personal; si, por otra parte, se interpreta de un modo general, no afirma nada, meramente desea algo. El deseo, como un acaecer, es personal, pero lo que desea es universal. Pienso que ese curioso entrelazamiento de lo particular y lo universal es lo que ha causado gran confusión en la ética.

La cuestión puede, quizá, aclararse comparando una «oración» ética con otra que conlleve una afirmación. Si yo digo «todos los chinos son budistas», puedo ser refutado con la aparición de un chino cristiano o mahometano. Si digo «yo creo que todos los chinos son budistas», no puedo ser refutado por ninguna prueba como aquélla, sino sólo por la prueba de que yo no creo lo que digo; porque lo que yo afirmo es sólo algo referente a mi propio estado psíquico. Si ahora un filósofo dice «la belleza es el bien», puedo interpretarlo como si dijera «¡ojalá todos amaran lo bello!» (que corresponde a «todos los chinos son budistas»), o «yo deseo que todos amen lo bello» (que corresponde a «yo creo que todos los chinos son budistas»). La primera no hace ninguna aserción, pero expresa un deseo; puesto que no afirma nada, es lógicamente imposible que pueda haber prueba en favor o en contra, o que posea verdad o falsedad. La segunda oración, en vez de ser meramente optativa, hace una afirmación, pero que se refiere al estado de ánimo del filósofo, y sólo puede ser refutada por la prueba de que no tiene el deseo que dice tener. Esta segunda oración no pertenece a la ética, sino a la psicología o a la biografía. La primera oración que pertenece a la ética expresa un deseo de algo, pero no afirma nada.

Si el análisis anterior es correcto, la ética no contiene afirmaciones, ya sean verdaderas o falsas, sino que consiste en deseos de cierta clase general, a saber: aquellos que conciernen a los deseos de la humanidad en general -y de los dioses, ángeles y demonios, si existen. La ciencia puede examinar las causas de los deseos y los medios de realizarla, pero no puede contener ninguna sentencia ética genuina, porque se ocupa de lo que es verdadero o falso.