Accions

Recurs

Rousseau, Jean - Jacques: el contracte social

De Wikisofia

La revisió el 21:25, 13 oct 2017 per Jaumeortola (discussió | contribucions) (bot: - trobem amb què es + trobem que es)

Suposo als homes arribats a un punt en què els obstacles que perjudiquen a la seva conservació en l'estat de naturalesa aconsegueixen vèncer, mitjançant la seva resistència, per força que cada individu pot emprar per a mantenir-se en aquest estat. Des d'aquest moment, l'estat primitiu no pot subsistir, i el gènere humà periria si no canviés de manera de ser.

Ara bé: com els homes no poden engendrar noves forces, sinó unir i dirigir les que existeixen, no tenen un altre mitjà de conservar-se que formar per agregació una suma de forces que pugui excedir a la resistència, posar-les en joc per un sol mòbil i fer-les obrar en harmonia.

Aquesta suma de forces no pot néixer sinó del concurs de molts; però sent la força i la llibertat de cada home els primers instruments de la seva conservació, com va a comprometre'ls sense perjudicar-se i sense oblidar les cures que es deu? Aquesta dificultat, referida al nostre problema, pot enunciar-se en aquests termes:

«Trobar una forma d'associació que defensi i protegeixi de tota força comuna a la persona i als béns de cada associat, i per virtut de la qual cadascun, unint-se a tots, no obeeixi sinó a si mateix i queda tan lliure com abans». Tal és el problema fonamental, al qual dóna solució el Contracte social.

Les clàusules d'aquest contracte es troben determinades fins a tal punt per la naturalesa de l'acte, que la menor modificació les faria vanes i d'efecte nul; de manera que, tot i que mai haguessin pogut ser formalment enunciades, són a tot arreu les mateixes i onsevulla estan tàcitament admeses i reconegudes, fins que, una vegada violat el pacte social, cadascú torna a la possessió dels seus primitius drets i a recobrar la seva llibertat natural, perdent la convencional, per la qual va renunciar a aquella.

Aquestes clàusules, degudament enteses, es redueixen totes a una sola, a saber: l'alienació total de cada associat amb tots els seus drets a tota la humanitat; perquè, en primer lloc, donant-se cadascun completament, la condició és la mateixa per a tots, i sent la condició igual per a tots, ningú té interès a fer-la onerosa als altres.

És més: quan l'alienació es fa sense reserves, la unió arriba a ser la més perfecta possible i cap associat té res que reclamar, perquè si quedaven reserves en alguns drets, els particulars, com no hi hauria cap superior comú que pogués fallar entre ells i el públic, sent cadascú el seu propi jutge en algun punt, aviat pretendria ser-ho en tots, i l'estat de naturalesa subsistiria i l'associació advindria necessàriament tirànica o vana.

En fi, donant-se cadascú a tots, no es dóna a ningú, i com no hi ha un associat, sobre qui no s'adquireixi el mateix dret que se li concedeix sobre si, es guanya l'equivalent de tot el que es perd i més força per a conservar el que es té.

Per tant, si s'elimina del pacte social el que no li és d'essència, ens trobem que es redueix als termes següents: «Cadascun de nosaltres posa en comú la seva persona i tot el seu poder sota la suprema direcció de la voluntat general, i nosaltres rebem a més a cada membre com a part indivisible del tot».

Aquest acte produeix immediatament, en comptes de la persona particular de cada contractant, un cos moral i col·lectiu, compost de tants membres com a vots té l'assemblea, el qual rep d'aquest mateix acte la seva unitat, la seva jo, la seva vida i la seva voluntat. Aquesta persona pública que així es forma, per la unió de tots els altres, prenia en un altre temps el nom de ciutat i pren ara el de república o de cos polític, que és anomenat pels seus membres Estat, quan és passiu; sobirà, quan és actiu; poder, en comparar-ho als seus semblants; respecte als associats, prenen col·lectivament el nom de poble, i es diuen en particular ciutadans, quan són participants de l'autoritat sobirana, i súbdits, en tant que sotmesos a les lleis de l'Estat. Però aquests termes es confonen freqüentment i es prenen els uns pels altres; n'hi ha prou amb saber-los distingir quan s'empren en tota la seva precisió.

Contrato social, libro I, cap. 1 (Espasa Calpe, Madrid 1993, 7ª ed., p. 47-49).

Original en castellà

Supongo a los hombres llegados a un punto en que los obstáculos que perjudican a su conservación en el estado de naturaleza logran vencer, mediante su resistencia, a la fuerza que cada individuo puede emplear para mantenerse en dicho estado. Desde este momento, el estado primitivo no puede subsistir, y el género humano perecería si no cambiase de manera de ser.

Ahora bien: como los hombres no pueden engendrar nuevas fuerzas, sino unir y dirigir las que existen, no tienen otro medio de conservarse que formar por agregación una suma de fuerzas que pueda exceder a la resistencia, ponerlas en juego por un solo móvil y hacerlas obrar en armonía.

Esta suma de fuerzas no puede nacer sino del concurso de muchos; pero siendo la fuerza y la libertad de cada hombre los primeros instrumentos de su conservación, ¿cómo va a comprometerlos sin perjudicarse y sin olvidar los cuidados que se debe? Esta dificultad, referida a nuestro problema, puede enunciarse en estos términos:

«Encontrar una forma de asociación que defienda y proteja de toda fuerza común a la persona y a los bienes de cada asociado, y por virtud de la cual cada uno, uniéndose a todos, no obedezca sino a sí mismo y queda tan libre como antes». Tal es el problema fundamental, al cual da solución el Contrato social.

Las cláusulas de este contrato se hallan determinadas hasta tal punto por la naturaleza del acto, que la menor modificación las haría vanas y de efecto nulo; de suerte que, aun cuando jamás hubiesen podido ser formalmente enunciadas, son en todas partes las mismas y doquiera están tácitamente admitidas y reconocidas, hasta que, una vez violado el pacto social, cada cual vuelve a la posesión de sus primitivos derechos y a recobrar su libertad natural, perdiendo la convencional, por la cual renunció a aquélla.

Estas cláusulas, debidamente entendidas, se reducen todas a una sola, a saber: la enajenación total de cada asociado con todos sus derechos a toda la humanidad; porque, en primer lugar, dándose cada uno por entero, la condición es la misma para todos, y siendo la condición igual para todos, nadie tiene interés en hacerla onerosa a los demás.

Es más: cuando la enajenación se hace sin reservas, la unión llega a ser lo más perfecta posible y ningún asociado tiene nada que reclamar, porque si quedasen reservas en algunos derechos, los particulares, como no habría ningún superior común que pudiese fallar entre ellos y el público, siendo cada cual su propio juez en algún punto, pronto pretendería serlo en todos, y el estado de naturaleza subsistiría y la asociación advendría necesariamente tiránica o vana.

En fin, dándose cada cual a todos, no se da a nadie, y como no hay un asociado, sobre quien no se adquiera el mismo derecho que se le concede sobre sí, se gana el equivalente de todo lo que se pierde y más fuerza para conservar lo que se tiene.

Por tanto, si se elimina del pacto social lo que no le es de esencia, nos encontramos con que se reduce a los términos siguientes: «Cada uno de nosotros pone en común su persona y todo su poder bajo la suprema dirección de la voluntad general, y nosotros recibimos además a cada miembro como parte indivisible del todo».

Este acto produce inmediatamente, en vez de la persona particular de cada contratante, un cuerpo moral y colectivo, compuesto de tantos miembros como votos tiene la asamblea, el cual recibe de este mismo acto su unidad, su yo, su vida y su voluntad. Esta persona pública que así se forma, por la unión de todos los demás, tomaba en otro tiempo el nombre de ciudad y toma ahora el de república o de cuerpo político, que es llamado por sus miembros Estado, cuando es pasivo; soberano, cuando es activo; poder, al compararlo a sus semejantes; respecto a los asociados, toman colectivamente el nombre de pueblo, y se llaman en particular ciudadanos, en cuanto son participantes de la autoridad soberana, y súbditos, en cuando sometidos a las leyes del Estado. Pero estos términos se confunden frecuentemente y se toman unos por otros; basta con saberlos distinguir cuando se emplean en toda su precisión.