Accions

Recurs

Diferència entre revisions de la pàgina «Plotí: la processó dels éssers»

De Wikisofia

m (Text de reemplaçament - "abundancia" a "abundància")
Línia 21: Línia 21:
  
 
''Vl, 9, 9.'' En aquesta dansa [sagrada] es contempla la font de la vida, la font de la intel·ligència, el principi de l'ésser, la causa del bé, l'arrel de l'ànima. Totes aquestes coses no es vessen d'ell disminuint-ho, perquè no és una massa corpòria: d'una altra manera, serien peribles els seus productes, i són eterns perquè el seu principi roman idèntic a si mateix. No es reparteix entre ells, sinó que roman sencer. Per això els seus productes són també permanents, com la llum que subsisteix mentre subsisteix el sol. Perquè no hi ha cort entre ell i nosaltres, ni estem separats d'ell, encara que la naturalesa corpòria, en introduir-se, tira de nosaltres cap a ella. Per ell ens és donat viure i conservar-nos; però no retira els seus dons; continua sempre donant-nos-els, mentre sigui el que és.
 
''Vl, 9, 9.'' En aquesta dansa [sagrada] es contempla la font de la vida, la font de la intel·ligència, el principi de l'ésser, la causa del bé, l'arrel de l'ànima. Totes aquestes coses no es vessen d'ell disminuint-ho, perquè no és una massa corpòria: d'una altra manera, serien peribles els seus productes, i són eterns perquè el seu principi roman idèntic a si mateix. No es reparteix entre ells, sinó que roman sencer. Per això els seus productes són també permanents, com la llum que subsisteix mentre subsisteix el sol. Perquè no hi ha cort entre ell i nosaltres, ni estem separats d'ell, encara que la naturalesa corpòria, en introduir-se, tira de nosaltres cap a ella. Per ell ens és donat viure i conservar-nos; però no retira els seus dons; continua sempre donant-nos-els, mentre sigui el que és.
{{Ref|Ref=''Ennèades (selecció),'' de R. Verneaux'', Textos dels grans filòsofs. Edat Antiga,'' Herder, Barcelona 1982, p.126-129.|Títol=Ennèades (selecció),'' de R. Verneaux'', Textos dels grans filòsofs. Edat Antiga,|Cita=true}}
+
{{Ref|Ref=''Enéadas (selección),'' de R. Verneaux'', Textos de los grandes filósofos. Edad Antigua,'' Herder, Barcelona 1982, p.126-129.|Títol=Enéadas (selección),'' de R. Verneaux'', Textos de los grandes filósofos. Edad Antigua,|Cita=true}}
 
{{InfoWiki}}
 
{{InfoWiki}}

Revisió del 23:09, 31 ago 2015

1, 8, 7. En la qüestió de la necessitat del mal, pot respondre's també així. ja que el bé no existeix solament, hi ha necessàriament en la sèrie de les coses que surten d'ell, o si es vol que descendeixen o s'aparten d'ell, un terme últim després del com ja no pot ser produït res més. Aquest terme és el mal. Hi ha necessàriament alguna cosa després del primer; per tant hi ha un terme últim. Aquest terme és la matèria que ja no té cap part de bé. Tal és la necessitat del mal.

Ill, 8, 9-10. El principi no és totes les coses. sinó que totes les coses procedeixen d'ell. No és totes les coses; no és cap d'elles a fi de poder produir-les totes. No és una multiplicitat a fi de ser el principi de la multiplicitat, perquè el generador és sempre més simple que el generat. Si ha produït la intel·ligència ha de ser més simple que ella. Suposant que l'un sigui totes les coses, o bé serà totes les coses una a una, o bé serà totes alhora. Si és un conjunt de totes les coses, serà posterior a les coses; si és anterior a elles, serà diferent d'elles; si és simultani a elles. no serà el seu principi. I és necessari que sigui principi, i per tant que sigui anterior a totes les coses a fi que totes vengen després d'ell. I [d'altra banda] si és cada cosa una a una, qualsevol cosa serà idèntica a qualsevol cosa, tot es confondrà, no hi haurà cap distinció. Per tant l'un no és cap dels éssers, sinó que és anterior a tots els éssers.

Així doncs què és? La potència de tot. Si no és, res existeix, ni els éssers, ni la intel·ligència, ni la vida primera ni cap altra. Sent la causa de la vida, està per sobre de la vida. L'activitat de la vida, que és tot, no és primera, sinó que raja d'ell com d'una font. Imagineu una font que no té origen; dóna la seva aigua a tots els rius, però no s'esgota per això, roman tranquil·la [en el mateix nivell]. Els rius sortits d'ella confonen al principi les seves aigües, abans que cadascun prengui el seu curs particular, però ja cadascun sap a on ho arrossegarà el seu fluir. [Imagineu també] la vida d'un arbre immens. La vida circula a través de l'arbre sencer; però el principi de la vida roman immòbil; no es dispersa per tot l'arbre sinó que té el seu seient en l'arrel. Aquest principi proporciona a la planta la vida en les seves manifestacions múltiples. I ell roman immòbil. No és múltiple i és el principi d'aquesta multiplicitat.

No hi ha en això res sorprenent. [...] El principi no es reparteix en l'univers. Si es repartís, l'univers periria; i no renaixeria més si el seu principi no romangués en si mateix i diferent [d'ell].

V, 2, 1-2. L'un és totes les coses i no és cap d'elles. Principi de totes les coses, no és totes les coses; però és totes les coses ja que totes en certa manera tornen a ell; o més aviat des d'aquest punt de vista no són encara, però seran.--Com vénen de l'un, que és simple i que en la seva identitat no mostra cap diversitat, cap doblez?--Perquè cap està en ell, totes vénen d'ell. Perquè el ser sigui l'un no és l'ésser, sinó el productor de l'ésser. L'ésser és com el seu primogènit. L'un és perfecte perquè no busca res, no posseeix res i no necessita res. Sent perfecte, sobreabunda, i aquesta sobreabundància produeix una altra cosa. La cosa produïda es torna cap a ell, és fecundada i tornant la seva mirada cap a ell, es fa intel·ligència. La seva detenció, amb referència a l'un, la produeix com ser, i la seva mirada tornada cap a ell, com a intel·ligència. I com s'ha detingut per contemplar-ho, es fa alhora intel·ligència i ser.

Sent semblant a l'un, produeix com ell, vessant la seva múltiple potència. El que produeix és una imatge de Si mateixa. Es vessa com s'ha vessat l'un, que és abans que ella. Aquest acte, que procedeix de l'ésser, és l'ànima. I en aquesta generació la intel·ligència roman immòbil. El mateix que l'un, que és abans que la intel·ligència, roman immòbil produint la intel·ligència.

Però l'ànima no roman immòbil en produir; es mou per engendrar una imatge [de si mateixa]. Tornant-se cap a [el ser] d'on procedeix, és fecundada; i avançant amb un moviment invers, engendra aquesta imatge de si mateixa que és la sensació i la naturalesa vegetal. Però res està separat ni tallat del que li precedeix. Així cl ànima sembla progressar fins a les plantes. Progressa d'una certa manera, perquè el principi vegetatiu li pertany: però no progressa sencera en les plantes perquè, en descendir fins a aquí, produeix una altra hipòstasi per aquesta mateixa processó i per benevolència cap als seus inferiors. Però deixa que romangui immòbil en si mateixa aquesta part superior de si mateixa que està unida a la intel·ligència i constitueix la seva pròpia intel·ligència.

La processó s'efectua doncs del primer a l'últim. Cada cosa roman sempre en el seu lloc. La cosa produïda té un rang inferior al seu productor. I cada cosa .es fa idèntica a la seva guia mentre que ho segueix. [...]

Així totes les coses són el principi i no són el principi. Són el principi perquè deriven d'ell; no són el principi perquè aquest roman en si mateix en donar-los l'existència. Totes les coses són doncs com un camí que s'estén en línia recta. Cadascun dels punts successius de la línia és diferent, però la línia sencera és contínua. Té punts sempre diferents, però el punt anterior no mor en el qual ho segueix.

V, 3, 12. És raonable admetre que l'acte que emana d'alguna manera de l'un és com la llum que emana del sol. Tota la naturalesa intel·ligible és una llum. Dempeus en el cim de l'intel·ligible i per sobre d'ell regna l'un, que no llança fora de si la llum que irradia. O encara admetrem que l'un és, abans de la llum, una altra llum que resplandece sobre l'intel·ligible romanent immòbil. L'ésser que ve de l'un no se separa d'ell i no és idèntic a ell; no manca d'essència i no és com un cec: veu, es coneix a si mateix, és el primer [ser] que coneix. L'un està més enllà del coneixement, igual que està més enllà de la intel·ligència, no té més necessitat de la intel·ligència que d'una altra cosa. El coneixement està en una naturalesa de segon rang. Perquè el coneixement és una certa unitat; i ell és simplement unitat. Si fos una certa unitat, no seria l'un en si. I l'un és anterior a qualsevol cosa.

Vl, 9, 9. En aquesta dansa [sagrada] es contempla la font de la vida, la font de la intel·ligència, el principi de l'ésser, la causa del bé, l'arrel de l'ànima. Totes aquestes coses no es vessen d'ell disminuint-ho, perquè no és una massa corpòria: d'una altra manera, serien peribles els seus productes, i són eterns perquè el seu principi roman idèntic a si mateix. No es reparteix entre ells, sinó que roman sencer. Per això els seus productes són també permanents, com la llum que subsisteix mentre subsisteix el sol. Perquè no hi ha cort entre ell i nosaltres, ni estem separats d'ell, encara que la naturalesa corpòria, en introduir-se, tira de nosaltres cap a ella. Per ell ens és donat viure i conservar-nos; però no retira els seus dons; continua sempre donant-nos-els, mentre sigui el que és.

Enéadas (selección), de R. Verneaux, Textos de los grandes filósofos. Edad Antigua, Herder, Barcelona 1982, p.126-129.

Original en castellà

1, 8, 7. En la cuestión de la necesidad del mal, puede responderse también así. Puesto que el bien no existe solo, hay necesariamente en la serie de las cosas que salen de él, o si se quiere que descienden o se apartan de él, un término último después del cual ya no puede ser producido nada más. Este término es el mal. Hay necesariamente alguna cosa después del primero; por tanto hay un término último. Este término es la materia que ya no tiene ninguna parte de bien. Tal es la necesidad del mal.

Ill, 8, 9-10. El principio no es todas las cosas. sino que todas las cosas proceden de él. No es todas las cosas; no es ninguna de ellas a fin de poder producirlas todas. No es una multiplicidad a fin de ser el principio de la multiplicidad, porque el generador es siempre más simple que lo generado. Si ha producido la inteligencia debe ser más simple que ella. Suponiendo que el uno sea todas las cosas, o bien será todas las cosas una a una, o bien será todas a la vez. Si es un conjunto de todas las cosas, será posterior a las cosas; si es anterior a ellas, será diferente de ellas; si es simultáneo a ellas. no será su principio. Y es necesario que sea principio, y por consiguiente que sea anterior a todas las cosas a fin de que todas vengan después de él. Y [por otra parte] si es cada cosa una a una, cualquier cosa será idéntica a cualquier cosa, todo se confundirá, no habrá ninguna distinción. Por tanto el uno no es ninguno de los seres, sino que es anterior a todos los seres.

Así pues ¿qué es? La potencia de todo. Si no es, nada existe, ni los seres, ni la inteligencia, ni la vida primera ni ninguna otra. Siendo la causa de la vida, está por encima de la vida. La actividad de la vida, que es todo, no es primera, sino que mana de él como de una fuente. Imaginad una fuente que no tiene origen; da su agua a todos los ríos, pero no se agota por ello, permanece tranquila [en el mismo nivel]. Los ríos salidos de ella confunden al principio sus aguas, antes de que cada uno tome su curso particular, pero ya cada uno sabe a dónde lo arrastrará su fluir. [Imaginad también] la vida de un árbol inmenso. La vida circula a través del árbol entero; pero el principio de la vida permanece inmóvil; no se dispersa por todo el árbol sino que tiene su asiento en la raíz. Este principio proporciona a la planta la vida en sus manifestaciones múltiples. Y él permanece inmóvil. No es múltiple y es el principio de esta multiplicidad.

No hay en ello nada asombroso. [...] El principio no se reparte en el universo. Si se repartiese, el universo perecería; y no renacería más si su principio no permaneciese en sí mismo y diferente [de él].

V, 2, 1-2. El uno es todas las cosas y no es ninguna de ellas. Principio de todas las cosas, no es todas las cosas; pero es todas las cosas ya que todas en cierto modo vuelven a él; o más bien desde este punto de vista no son aún, pero serán.--¿Cómo vienen del uno, que es simple y que en su identidad no muestra ninguna diversidad, ningún doblez?--Porque ninguna está en él, todas vienen de él. Para que el ser sea el uno no es el ser, sino el productor del ser. El ser es como su primogénito. El uno es perfecto porque no busca nada, no posee nada y no necesita nada. Siendo perfecto, sobreabunda, y esta sobreabundancia produce otra cosa. La cosa producida se vuelve hacia él, es fecundada y volviendo su mirada hacia él, se hace inteligencia. Su detención, con referencia al uno, la produce como ser, y su mirada vuelta hacia él, como inteligencia. Y como se ha detenido para contemplarlo, se hace a la vez inteligencia y ser.

Siendo semejante al uno, produce como él, derramando su múltiple potencia. Lo que produce es una imagen de Sí misma. Se derrama como se ha derramado el uno, que es antes que ella. Este acto, que procede del ser, es el alma. Y en esta generación la inteligencia permanece inmóvil. Lo mismo que el uno, que es antes que la inteligencia, permanece inmóvil produciendo la inteligencia.

Pero el alma no permanece inmóvil al producir; se mueve para engendrar una imagen [de sí misma]. Volviéndose hacia [el ser] de donde procede, es fecundada; y avanzando con un movimiento inverso, engendra esta imagen de sí misma que es la sensación y la naturaleza vegetal. Pero nada está separado ni cortado de lo que le precede. Así cl alma parece progresar hasta las plantas. Progresa de un cierto modo, porque el principio vegetativo le pertenece: pero no progresa entera en las plantas porque, al descender hasta ahí, produce otra hipóstasis por esta misma procesión y por benevolencia hacia sus inferiores. Pero deja que permanezca inmóvil en sí misma esta parte superior de sí misma que está unida a la inteligencia y constituye su propia inteligencia.

La procesión se efectúa pues del primero al último. Cada cosa permanece siempre en su lugar. La cosa producida tiene un rango inferior a su productor. Y cada cosa .se hace idéntica a su guía en tanto que lo sigue. [...]

Así todas las cosas son el principio y no son el principio. Son el principio porque derivan de él; no son el principio porque éste permanece en sí mismo al darles la existencia. Todas las cosas son pues como un camino que se extiende en línea recta. Cada uno de los puntos sucesivos de la línea es diferente, pero la línea entera es continua. Tiene puntos siempre diferentes, pero el punto anterior no muere en el que lo sigue.

V, 3, 12. Es razonable admitir que el acto que emana de algún modo del uno es como la luz que emana del sol. Toda la naturaleza inteligible es una luz. De pie en la cima de lo inteligible y por encima de él reina el uno, que no lanza fuera de si la luz que irradia. O aún admitiremos que el uno es, antes de la luz, otra luz que resplandece sobre lo inteligible permaneciendo inmóvil. El ser que viene del uno no se separa de él y no es idéntico a él; no carece de esencia y no es como un ciego: ve, se conoce a sí mismo, es el primer [ser] que conoce. El uno está más allá del conocimiento, igual que está más allá de la inteligencia, no tiene más necesidad de la inteligencia que de otra cosa. El conocimiento está en una naturaleza de segundo rango. Porque el conocimiento es una cierta unidad; y él es simplemente unidad. Si fuese una cierta unidad, no seria el uno en sí. Y el uno es anterior a cualquier cosa.

Vl, 9, 9. En esta danza [sagrada] se contempla la fuente de la vida, la fuente de la inteligencia, el principio del ser, la causa del bien, la raíz del alma. Todas estas cosas no se derraman de él disminuyéndolo, porque no es una masa corpórea: de otro modo, serían perecederos sus productos, y son eternos porque su principio permanece idéntico a sí mismo. No se reparte entre ellos, sino que permanece entero. Por ello sus productos son también permanentes, como la luz que subsiste mientras subsiste el sol. Porque no hay corte entre él y nosotros, ni estamos separados de él, aunque la naturaleza corpórea, al introducirse, tira de nosotros hacia ella. Por él nos es dado vivir y conservarnos; pero no retira sus dones; continúa siempre dándonoslos, mientras sea lo que es.