Mostra la font per a Plotí: l'èxtasi

{{PendentRev}}{{RecursWiki|Tipus=Extractes d'obres}}{{RecursBase|Nom=Plotí: l'èxtasi|Idioma=Español}}
''V, 5, 7-8.'' Hi ha dues maneres de veure en acte. Per a l'ull, per exemple, hi ha, d'una banda, un objecte de visió que és la forma de la cosa sensible, i d'altra banda [la llum] gràcies a la qual veu l'objecte. La llum és vista per l'ull, encara que sigui diferent de la forma; és la causa per la qual veu la forma; però és vista en la forma i amb ella; per això no tenim sensació diferent d'ella, ja que la mirada es dirigeix cap a l'objecte il·luminat. Però quan no hi ha res més que la llum, se la veu de cop per intuïció. No obstant això, fins i tot en aquest cas, només la veiem perquè reposa en un objecte diferent [d'ella]; si estigués sola i sense subjecte, el sentit no podria percebre-la. Així la llum del sol escaparia sens dubte als sentits si no estigués unida a ella una massa sòlida. Però si suposem que el sol és tot llum, es comprendrà el que vull dir: la llum no estarà unida llavors a la forma d'un objecte visible, i serà visible ella sola.

Igualment, la visió de la intel·ligència aconsegueix també els objectes il·luminats per una llum diferent [d'ells]; veu realment en ells aquesta llum. Quan la seva atenció es dirigeix cap a la naturalesa dels objectes il·luminats, la veu menys bé. Però si deixa aquests objectes i mira la llum gràcies a la qual els veu, veu llavors la llum i el principi de la llum. [...]

També la intel·ligència, corrent un vel sobre els altres objectes i recollint-se en la seva intimitat, no veu ja cap objecte. Però contempla llavors una llum que no és una altra cosa, sinó que li apareix sobtadament sola, pura i existent en si mateixa.

No sap d'on ha sortit aquesta llum: de fora o de dins. Quan ha cessat de veure-la, diu: «Era interior i no obstant això no ho era.» I és que no cal preguntar d'on ve; no té lloc d'origen; no ve per a partir després, sinó que de vegades es mostra i de vegades no es mostra. Per això no hem de perseguir-la, sinó esperar tranquil·lament que aparegui, com l'ull espera la sortida del sol. L'astre, elevant-se per sobre de l'horitzó, sortint de l'oceà, com diuen els poetes, s'ofereix a la vista per a ser contemplat. Però d'on s'elevarà aquell la imatge del qual és el nostre sol? Quina línia ha de creuar per a aparèixer? Ha d'elevar-se per sobre de la intel·ligència que contempla. La intel·ligència queda llavors immòbil en la seva contemplació. No mira una altra cosa que el bell, i es torna cap a ell i es lliura a ell enterament. Alçada i plena de vigor. veu que es fa més bella i més brillant, perquè està prop del principi. No obstant això aquest no ve, o si ve, és sense venir; i apareix, encara que no venja, perquè està aquí abans que tot, fins i tot abans de l'arribada de la intel·ligència. És la intel·ligència la que es veu obligada a anar i venir, perquè no sap on ha de quedar-se i on resideix el principi que no està en res. Si a la intel·ligència li fos possible no quedar-se enlloc, no cessaria de veure el principi; o més aviat no el veuria, sinó que seria un amb ell. Però actualment, perquè és intel·ligència, ho contempla, i ho contempla per aquesta part que no és intel·ligència en ella.

Això és alguna cosa meravellosa: com està present sense haver arribat, com, no estant enlloc, no existeix cap lloc on no estigui. Causa sorpresa. Però pel qual sap, seria sorprenent el contrari.

''Vl, 7, 3135.'' Quan l'ànima s'inflama d'amor per ell, es despulla de totes les seves formes, fins i tot de la forma de l'intel·ligible que hi havia en ella. No pot ni veure-ho ni harmonitzar-se amb ell, si continua ocupant-se d'altres coses. No ha de guardar res per a si, ni el mal, ni àdhuc el bé, a fi de rebre'l tot sol. Suposem que l'ànima tingui la sort que arribi a ella, o millor encara que la seva presència se li manifesti, quan ella s'ha apartat de les coses presents, i quan s'ha preparat fent-se tan bella i tan semblada a ell com li és possible, preparació i arranjament interiors molt coneguts d'aquells que els practiquen. Llavors ho veu aparèixer sobtadament en ella. No hi ha res entre ella i ell. Ja no són dos, sinó que els dos no fan més que un. Ja no hi ha distinció possible, mentre està allí. No sent el seu cos perquè està en ell, ni diu que és cap altra cosa, ni un home, ni un ésser viu, ni un ésser, ni res: mirar aquests objectes seria inconstància, i ella no té ni temps ni desig de fer-ho. Ho busca i quan es presenta, ja no es veu a si mateixa sinó a ell. Què és ella, doncs, per a veure? És el que ja no té temps de considerar. No canviaria res per ell, encara que li prometessin el cel sencer, perquè sap bé que res és millor i preferible al bé. No pot pujar més alt, i les altres coses, per altes que fossin, l'obligarien a descendir. En aquest estat, pot jutjar i conèixer que ell és el que ella desitjava, i pot afirmar que no hi ha res per damunt. No hi ha error aquí: on pot trobar-se una mica més veritable que la veritat? Així doncs el que diu existeix; ho diu més tard, ho diu tàcitament; l'alegria que sent no és falsa. [...] Tot el que abans era motiu de plaer, dignidades, poder, riquesa, bellesa, ciència, tot ho menysprea, i ho diu; ho diria si no hagués trobat el millor dels béns? No tem cap mal mentre està amb ell i el veu. I si tot fos destruït al seu al voltant, ho permetria de bona gana a fi d'estar prop d'ell tot sol: tal és l'excés de la seva alegria.

Quan ho veu, ho abandona tot. De la mateixa manera que un home, quan entra en una casa ricament adornada, contempla i admira totes aquestes riqueses abans de veure a l'amo de la casa. Però quan veu i estima a aquest amo que no és una estàtua sinó que mereix realment ser contemplat, deixa tot la resta per a contemplar-ho a ell només; fixa la mirada en ell i ja no la separa. I a força de mirar-ho ja no veu més; l'objecte de la seva visió acaba per confondre's amb la seva mateixa visió. El que primer era un objecte s'ha fet visió, i oblida tots els altres espectacles. Tal vegada mantindríem millor l'analogia si diguéssim que davant el visitant de la casa es presenta no ja un home sinó un déu, i que no apareix davant els ulls del cos sinó que omple l'ànima amb la seva presència.

''Vl, 9, 9-ll.'' El veritable objecte del nostre amor està aquí sota, i podem unir-nos a ell, prendre la nostra part d'ell i posseir-ho realment deixant de dissipar-nos en la carn. Tots els que han vist saben el que dic. Saben que l'ànima té una altra vida quan s'acosta a ell, es manté prop d'ell i participa d'ell. Llavors sap que el que dóna la veritable vida està aquí, i ja no necessita res. Al contrari, ha de rebutjar tota la resta i acontentar-se amb ell solament; ha de fer-se el sol, suprimint tot el que ha estat afegit. Llavors ens esforcem a sortir d'aquí, trenquem els llaços que ens lliguen a les altres coses, ens repleguem en nosaltres mateixos a fi que no hi hagi cap part de nosaltres que no estigui en contacte amb Déu. Aquí mateix és possible veure-ho i veure's, en la mesura en què és possible tenir tals visions. Ens veiem resplandecientes de llum i plens de la llum intel·ligible, o ens convertim nosaltres mateixos en una llum pura, un ésser lleuger i sense pes. Ens fem, o més aviat som un déu inflamat d'amor, fins que caiem sota el pes i aquesta flor es marceix.

Per què no ens quedem allà dalt? Perquè encara no hem sortit d'aquí totalment. Però arribarà un moment en què la contemplació serà contínua i sense l'obstacle del cos. [...] Si aquell que veu es veu a si mateix en aquest moment, se sentirà semblant a aquest objecte i tan simple com ell. Però tal vegada no s'ha d'emprar l'expressió: veurà. L'objecte que veu (ja que cal dir que hi ha dues coses, un subjecte que veu i un objecte que és vist; dir que els dos són el mateix, seria una gran audàcia), el que veu, per tant, no ho veu com a diferent d'ell i no es representa dos éssers. S'ha fet l'altre, ja no és ell; aquí sota no subsisteix res d'ell; s'ha fet un amb ell, com si hagués fet coincidir el seu propi centre amb el centre universal. Fins i tot aquí sota, quan es troben no són més que un, i només són dos quan se separen. I per això és tan difícil expressar què és aquesta contemplació. Com declarar que és diferent de nosaltres mateixos, si no ho veiem diferent, sinó formant un amb nosaltres, quan ho contemplem?

Això és el que significa l'ordre que es dóna en els misteris de no revelar res als no-iniciats: perquè el diví no pot revelar-se, es prohibeix donar-ho a conèixer a qui no ha tingut la bona sort de veure-ho ell mateix. Com aquí no hi ha dues coses, com aquell que veu és un amb el que és vist, o unit a ell més que vist, si s'acorda després d'aquesta unió amb ell, tindrà en si mateix una imatge d'ell. L'ésser que contemplava era llavors un; no tènia en ell cap diferència amb si mateix, no hi havia en ell cap emoció; en la seva ascensió no tenia ni còlera ni desig, ni raó, ni àdhuc pensament. I ja que cal dir-ho, ell mateix ja no és: arrencat de si mateix i arrabassat per l'entusiasme, es troba en un estat de calma i assossec. No apartant-se del ser [del bé], ja no dóna voltes entorn de si mateix, sinó que roman completament immòbil, convertint-se en la immobilitat mateixa. Les coses belles ja no atreuen les seves mirades, perquè contempla per damunt la bellesa mateixa. Ha superat el cor de les virtuts com l'home que entra en el santuari deixa darrere de si les estàtues situades en el pòrtic; i és el primer que tornarà a veure quan sortirà del santuari després d'haver contemplat en ell i haver-se unit no a una estàtua ni a una imatge del déu, sinó al mateix déu. Però la contemplació que tenia en el santuari era una contemplació? No, sens dubte, sinó una manera de visió completament diferent: èxtasi, simplificació, abandó de si mateix, desig d'un contacte, repòs, coneixement d'una conformitat, si contempla el que està en el santuari. Si es mira d'una altra manera, ja res li és present.

Aquestes coses són imatges i maneres amb què els més savis dels profetes han explicat en enigmes com és vist Déu. Però un sacerdot savi comprèn l'enigma, i arribat allí, comprèn la contemplació del santuari. I encara no arribant a ell, encara que pensi que el santuari és invisible, que és la font i el principi, sabrà que al principi se li veu pel principi, i que només el semblant s'uneix amb el semblant, i no descobrirà cap dels elements divins que l'ànima pot contenir; i abans de la contemplació, demana la resta a la contemplació.

La resta és pel qual ha ascendit per sobre de totes les coses; perquè és abans que totes les coses. Perquè l'ànima, per naturalesa, es nega a anar fins al no-res absolut; quan descendeix, arriba fins al mal, que és un no-ser, però no el no-ser absolut. I contra direcció, no va a un ser diferent d'ella, sinó que entra en si mateixa, i llavors no està en una altra cosa que en si mateixa. Però quan està en ella sola i no en l'ésser, per això mateix està en ell. Perquè ell és una realitat que no és una essència, sinó que està ''més enllà de l'essència, ''a la qual l'ànima s'uneix. Si un doncs es veu a si mateix convertir-se en ell, es considera com una imatge d'ell. Partint d'ell, progressa com una imatge fins al seu model (arquetip) i arriba a la fi del viatge. Si l'home decau en la contemplació, pot reavivar la virtut que hi ha en ell. Comprèn llavors el seu bell ordre interior i recobra la seva lleugeresa d'ànima. Per la virtut arriba fins a la intel·ligència, i per la saviesa fins a ell. Tal és la vida dels déus i dels homes divins i benaventurats: alliberar-se de les coses d'aquest món, viure sense trobar plaer en elles, fugir solament cap a ell solament.
{{Ref|Ref=''Enéadas (selección),'' de R. Verneaux'', Textos de los grandes filósofos. Edad Antigua,'' Herder, Barcelona 1982, p.117-122.|Títol=Enéadas (selección),'' de R. Verneaux'', Textos de los grandes filósofos. Edad Antigua,|Cita=true}}
{{InfoWiki}}