Accions

Recurs

Diferència entre revisions de la pàgina «Plató: la intel·ligència i la necessitat»

De Wikisofia

(modificant original)
m (bot: - dirigíssim a els qui + dirigíssim als qui)
Línia 1: Línia 1:
 
{{PendentRev}}{{RecursWiki|Tipus=Extractes d'obres}}{{RecursBase|Nom=Plató: la intel·ligència i la necessitat.|Idioma=Español}}
 
{{PendentRev}}{{RecursWiki|Tipus=Extractes d'obres}}{{RecursBase|Nom=Plató: la intel·ligència i la necessitat.|Idioma=Español}}
[...] La descripció anterior, excepte uns pocs detalls, constitueix la demostració del que ha estat creat per la ''intel·ligència''. Hem d'adjuntar-li també el que és producte de la ''necessitat.'' L'univers va néixer, efectivament per la ''combinació de necessitat i intel·ligència''. Es va formar al principi per mitjà de la necessitat sotmesa a la convicció intel·ligent, ja que la intel·ligència es va imposar a la necessitat i la va convèncer d'ordenar la major part de l'esdevenir de la millor manera possible. Per tant, una exposició de com es va originar realment segons aquests principis ha de combinar també l'espècie de ''la causa errante en tant forma natural de causalitat''. Hem de reiniciar, per això, la nostra tasca i, tal com vam fer anteriorment, començar ara una altra vegada des del principi, adoptant un nou punt de partida adequat a aquesta perspectiva. Hem de considerar la naturalesa del foc, aigua, aire i terra i el seu estat abans de la creació de l'univers, doncs crec que ningú fins ara va revelar el seu origen, sinó que com si ens dirigíssim a els qui ja saben el que és el foc i cadascun d'ells, els anomenem principis i els fem elements de l'univers, encara que qualsevol que tingui una mica d'intel·ligència hauria d'utilitzar aquesta similitud només de manera aproximada i no com si es tractés de tipus de síl·laba. Doncs bé, la nostra posició és la següent. Ara no haig de parlar ni de principi ni de principis de totes les coses ni del que em sembla sobre ells, no per res, sinó pel difícil que és demostrar el que crec en la forma present d'exposició i ni vosaltres creeu que sigui necessari que jo ho digui, ni jo seria capaç de convèncer-me a mi mateix que actuaria correctament si em proposés tamaña empresa. Tenint present el que s'ha dit al començament de l'exposició respecte de les característiques dels discursos probables, intentaré un no menosprobable que cap altre, sinó més, i procuraré disertar sobre cadascun dels elements en particular i sobre el conjunt, prenent un punt de partida anterior a l'usual. Recomencem el discurs, després d'invocar també ara al principi de la nostra dissertació al déu protector perquè ens condueixi sans i estalvis d'aquesta exposició rara i desacostumada a la doctrina probable.
+
[...] La descripció anterior, excepte uns pocs detalls, constitueix la demostració del que ha estat creat per la ''intel·ligència''. Hem d'adjuntar-li també el que és producte de la ''necessitat.'' L'univers va néixer, efectivament per la ''combinació de necessitat i intel·ligència''. Es va formar al principi per mitjà de la necessitat sotmesa a la convicció intel·ligent, ja que la intel·ligència es va imposar a la necessitat i la va convèncer d'ordenar la major part de l'esdevenir de la millor manera possible. Per tant, una exposició de com es va originar realment segons aquests principis ha de combinar també l'espècie de ''la causa errante en tant forma natural de causalitat''. Hem de reiniciar, per això, la nostra tasca i, tal com vam fer anteriorment, començar ara una altra vegada des del principi, adoptant un nou punt de partida adequat a aquesta perspectiva. Hem de considerar la naturalesa del foc, aigua, aire i terra i el seu estat abans de la creació de l'univers, doncs crec que ningú fins ara va revelar el seu origen, sinó que com si ens dirigíssim als qui ja saben el que és el foc i cadascun d'ells, els anomenem principis i els fem elements de l'univers, encara que qualsevol que tingui una mica d'intel·ligència hauria d'utilitzar aquesta similitud només de manera aproximada i no com si es tractés de tipus de síl·laba. Doncs bé, la nostra posició és la següent. Ara no haig de parlar ni de principi ni de principis de totes les coses ni del que em sembla sobre ells, no per res, sinó pel difícil que és demostrar el que crec en la forma present d'exposició i ni vosaltres creeu que sigui necessari que jo ho digui, ni jo seria capaç de convèncer-me a mi mateix que actuaria correctament si em proposés tamaña empresa. Tenint present el que s'ha dit al començament de l'exposició respecte de les característiques dels discursos probables, intentaré un no menosprobable que cap altre, sinó més, i procuraré disertar sobre cadascun dels elements en particular i sobre el conjunt, prenent un punt de partida anterior a l'usual. Recomencem el discurs, després d'invocar també ara al principi de la nostra dissertació al déu protector perquè ens condueixi sans i estalvis d'aquesta exposició rara i desacostumada a la doctrina probable.
  
 
El començament de la nostra exposició sobre l'univers, per tant, ha d'estar articulat d'una manera més detallada que abans. Llavors diferenciem dos principis, mentre que ara hem de mostrar ''un tercer tipus'' addicional. En efecte, dos eren suficients per al que s'ha dit abans, un suposat com a model, intel·ligible i que és sempre immutable, el segon com a imatge del model, que esdevé i és visible. En aquell moment, no diferenciem una tercera classe perquè considerem que aquestes dues anaven a ser suficients. Ara, no obstant això, el discurs sembla estar obligat a intentar aclarir amb paraules una espècie difícil i vaga. Quin característiques i quina naturalesa hem de suposar que posseeix? Sobre totes, la següent: la de ser un ''receptacle de tota la generació'', com si fos la seva ''nodrissa''. [...]
 
El començament de la nostra exposició sobre l'univers, per tant, ha d'estar articulat d'una manera més detallada que abans. Llavors diferenciem dos principis, mentre que ara hem de mostrar ''un tercer tipus'' addicional. En efecte, dos eren suficients per al que s'ha dit abans, un suposat com a model, intel·ligible i que és sempre immutable, el segon com a imatge del model, que esdevé i és visible. En aquell moment, no diferenciem una tercera classe perquè considerem que aquestes dues anaven a ser suficients. Ara, no obstant això, el discurs sembla estar obligat a intentar aclarir amb paraules una espècie difícil i vaga. Quin característiques i quina naturalesa hem de suposar que posseeix? Sobre totes, la següent: la de ser un ''receptacle de tota la generació'', com si fos la seva ''nodrissa''. [...]

Revisió del 11:55, 18 oct 2017

[...] La descripció anterior, excepte uns pocs detalls, constitueix la demostració del que ha estat creat per la intel·ligència. Hem d'adjuntar-li també el que és producte de la necessitat. L'univers va néixer, efectivament per la combinació de necessitat i intel·ligència. Es va formar al principi per mitjà de la necessitat sotmesa a la convicció intel·ligent, ja que la intel·ligència es va imposar a la necessitat i la va convèncer d'ordenar la major part de l'esdevenir de la millor manera possible. Per tant, una exposició de com es va originar realment segons aquests principis ha de combinar també l'espècie de la causa errante en tant forma natural de causalitat. Hem de reiniciar, per això, la nostra tasca i, tal com vam fer anteriorment, començar ara una altra vegada des del principi, adoptant un nou punt de partida adequat a aquesta perspectiva. Hem de considerar la naturalesa del foc, aigua, aire i terra i el seu estat abans de la creació de l'univers, doncs crec que ningú fins ara va revelar el seu origen, sinó que com si ens dirigíssim als qui ja saben el que és el foc i cadascun d'ells, els anomenem principis i els fem elements de l'univers, encara que qualsevol que tingui una mica d'intel·ligència hauria d'utilitzar aquesta similitud només de manera aproximada i no com si es tractés de tipus de síl·laba. Doncs bé, la nostra posició és la següent. Ara no haig de parlar ni de principi ni de principis de totes les coses ni del que em sembla sobre ells, no per res, sinó pel difícil que és demostrar el que crec en la forma present d'exposició i ni vosaltres creeu que sigui necessari que jo ho digui, ni jo seria capaç de convèncer-me a mi mateix que actuaria correctament si em proposés tamaña empresa. Tenint present el que s'ha dit al començament de l'exposició respecte de les característiques dels discursos probables, intentaré un no menosprobable que cap altre, sinó més, i procuraré disertar sobre cadascun dels elements en particular i sobre el conjunt, prenent un punt de partida anterior a l'usual. Recomencem el discurs, després d'invocar també ara al principi de la nostra dissertació al déu protector perquè ens condueixi sans i estalvis d'aquesta exposició rara i desacostumada a la doctrina probable.

El començament de la nostra exposició sobre l'univers, per tant, ha d'estar articulat d'una manera més detallada que abans. Llavors diferenciem dos principis, mentre que ara hem de mostrar un tercer tipus addicional. En efecte, dos eren suficients per al que s'ha dit abans, un suposat com a model, intel·ligible i que és sempre immutable, el segon com a imatge del model, que esdevé i és visible. En aquell moment, no diferenciem una tercera classe perquè considerem que aquestes dues anaven a ser suficients. Ara, no obstant això, el discurs sembla estar obligat a intentar aclarir amb paraules una espècie difícil i vaga. Quin característiques i quina naturalesa hem de suposar que posseeix? Sobre totes, la següent: la de ser un receptacle de tota la generació, com si fos la seva nodrissa. [...]

(Timeu, 68d-69a.)

Si algun pretengués obtenir una prova per l'observació dels seus efectes, ignoraria el que diferencia la naturalesa divina de la humana: que déu sap i és capaç al mateix temps de convertir la multiplicitat en una unitat per mitjà d'una barreja i també de dissoldre la unitat en la multiplicitat, però cap dels homes ni és capaç ara de cap d'aquestes coses ni ho serà mai en el futur.

L'artífex del ser més bell i millor entre els quals esdevenen va rebre llavors tot això que és així necessàriament, quan va engendrar al déu independent i més perfecte. Encara que va utilitzar per a això totes aquestes causes auxiliars, va ser ell qui va assemblar en tot el que esdevé la bona disposició. Per això és necessari distingir entre dos tipus de causes, un de necessari, l'altre diví, i amb la finalitat d'aconseguir la felicitat cal buscar el diví a tot arreu, en la mesura en què ens ho permeti la nostra naturalesa. El necessari ha de ser investigat per allò, ja que hem de pensar que sense la necessitat no és possible comprendre la causa divina, el nostre únic objecte d'esforç, ni captar-la ni participar en alguna mesura d'ella. [...]

Timeo, 47e-49a; 68d-69a.(Traducción de Mª. Ángeles Durán y Francisco Lisi, Diálogos, Vol. VI, Gredos, Madrid 1992, p. 197-199, 222-229).

Original en castellà

[...] La descripción anterior, salvo unos pocos detalles, constituye la demostración de lo que ha sido creado por la inteligencia. Debemos adjuntarle también lo que es producto de la necesidad. El universo nació, efectivamente por la combinación de necesidad e inteligencia. Se formó al principio por medio de la necesidad sometida a la convicción inteligente, ya que la inteligencia se impuso a la necesidad y la convenció de ordenar la mayor parte del devenir de la mejor manera posible. Por tanto, una exposición de cómo se originó realmente según estos principios debe combinar también la especie de la causa errante en tanto forma natural de causalidad. Debemos reiniciar, por ello, nuestra tarea y, tal como hicimos anteriormente, empezar ahora otra vez desde el principio, adoptando un nuevo punto de partida adecuado a esta perspectiva. Tenemos que considerar la naturaleza del fuego, agua, aire y tierra y su estado antes de la creación del universo, pues creo que nadie hasta ahora reveló su origen, sino que como si nos dirigiéramos a quienes ya saben lo que es el fuego y cada uno de ellos, los llamamos principios y los hacemos elementos del universo, aunque quienquiera que tenga un poco de inteligencia debería utilizar dicha similitud sólo de manera aproximada y no como si se tratara de tipos de sílaba. Pues bien, nuestra posición es la siguiente. Ahora no he de hablar ni de principio ni de principios de todas las cosas ni de lo que me parece acerca de ellos, no por nada, sino por lo difícil que es demostrar lo que creo en la forma presente de exposición y ni vosotros creéis que sea necesario que yo lo diga, ni yo sería capaz de convencerme a mí mismo de que actuaría correctamente si me propusiera tamaña empresa. Teniendo presente lo dicho al comienzo de la exposición respecto de las características de los discursos probables, intentaré uno no menosprobable que ningún otro, sino más, y procuraré disertar acerca de cada uno de los elementos en particular y acerca del conjunto, tomando un punto de partida anterior al usual. Recomencemos el discurso, después de invocar también ahora al principio de nuestra disertación al dios protector para que nos conduzca sanos y salvos de esta exposición rara y desacostumbrada a la doctrina probable.

El comienzo de nuestra exposición acerca del universo, por tanto, debe estar articulado de una manera más detallada que antes. Entonces diferenciamos dos principios, mientras que ahora debemos mostrar un tercer tipo adicional. En efecto, dos eran suficientes para lo dicho antes, uno supuesto como modelo, inteligible y que es siempre inmutable, el segundo como imagen del modelo, que deviene y es visible. En aquel momento, no diferenciamos una tercera clase porque consideramos que estas dos iban a ser suficientes. Ahora, sin embargo, el discurso parece estar obligado a intentar aclarar con palabras una especie difícil y vaga. ¿Qué características y qué naturaleza debemos suponer que posee? Sobre todas, la siguiente: la de ser un receptáculo de toda la generación, como si fuera su nodriza. [...]

(Timeo, 68d-69a.)

Si alguno pretendiera obtener una prueba por la observación de sus efectos, ignoraría lo que diferencia la naturaleza divina de la humana: que dios sabe y es capaz al mismo tiempo de convertir la multiplicidad en una unidad por medio de una mezcla y también de disolver la unidad en la multiplicidad, pero ninguno de los hombres ni es capaz ahora de ninguna de estas cosas ni lo será nunca en el futuro.

El artífice del ser más bello y mejor entre los que devienen recibió entonces todo esto que es así necesariamente, cuando engendró al dios independiente y más perfecto. Aunque utilizó para ello todas estas causas auxiliares, fue él quien ensambló en todo lo que deviene la buena disposición. Por ello es necesario distinguir entre dos tipos de causas, uno necesario, el otro divino, y con el fin de alcanzar la felicidad hay que buscar lo divino en todas partes, en la medida en que nos lo permita nuestra naturaleza. Lo necesario debe ser investigado por aquello, puesto que debemos pensar que sin la necesidad no es posible comprender la causa divina, nuestro único objeto de esfuerzo, ni captarla ni participar en alguna medida de ella. [...]