Accions

Recurs

Plató: la ignorància socràtica

De Wikisofia

La revisió el 19:07, 17 gen 2019 per Jorcor (discussió | contribucions)
(dif.) ← Versió més antiga | Versió actual (dif.) | Versió més nova → (dif.)

[...] No obstant això, sapigueu bé que us diré tota la veritat En efecte, atenesos, jo no he adquirit aquest renom per una altra raó que per certa saviesa. Quina saviesa és aquesta? La que, tal vegada, és saviesa pròpia de l'home; perquè en realitat és probable que jo sigui savi respecte a aquesta. Aquests, dels quals parlava fa un moment, potser són savis respecte a una saviesa major que la pròpia d'un home o no sé com qualificar-la. Parlo així, perquè jo no conec aquesta saviesa, i el que ho afirmi menteix i parla en favor de la meva falsa reputació. Atenesos, no protesteu ni encara que sembli que dic alguna cosa presumptuosa; les paraules que diré no són meves, sinó que remetré al qui les va dir, digne de crèdit per a vosaltres. De la meva saviesa, si n'hi ha alguna i quina és, us presentaré com a testimoni el déu que està a Delfos. En efecte, coneixíeu sens dubte a Querefó. Aquest era amic meu des de la joventut i adepte al partit democràtic, va ser al desterrament i va tornar amb vosaltres. I ja sabeu com era Querefó, quin vehement pel que emprenia. Doncs bé, una vegada va ser a Delfos i va tenir l'audàcia de preguntar a l'oracle això –però com he dit, no protesteu, atenesos–, va preguntar si hi havia algú més savi que jo. La Pitia li va respondre que ningú era més savi. Sobre això us donarà testimoniatge aquí aquest germà seu, ja que ell ha mort.

Penseu per què dic aquestes coses; us mostraré d'on ha sortit aquesta falsa opinió sobre mi. Així doncs, després de sentir jo aquestes paraules reflexionava així: «Què diu realment el déu i què indica en enigma? Jo tinc consciència que no sóc savi, ni poc ni molt. Què és el que realment diu en afirmar que jo sóc molt savi? Sens dubte, no menteix; no li és lícit.» I durant molt temps vaig estar jo confús sobre el que en veritat volia dir. Més tard, a contracor em vaig inclinar a una investigació de l'oracle de la manera següent. Em vaig dirigir a un dels quals semblaven ser savis, en la idea que, si en alguna part era possible, allí refutaria el vaticini i demostraria a l'oracle: «Aquest és més savi que jo i tu deies que ho era jo.» Ara bé, en examinar a aquest —perquè no necessito citar-ho amb el seu nom, era un polític aquell amb el qual vaig estar indagant i dialogant— vaig experimentar el següent, atenesos: em va semblar que moltes altres persones creien que aquest home era savi i, especialment, ho creia ell mateix, però que no ho era. A continuació intentava jo demostrar-li que ell creia ser savi, però que no ho era. A conseqüència d'això, em vaig guanyar l'enemistat d'ell i de molts dels presents. En retirar-me d'allí raonava tot sol que jo era més savi que aquell home. És probable que ni l'un ni l'altre sapiguem res que tingui valor, però aquest home creu saber alguna cosa i no la sap, en canvi jo, així com, en efecte, no sé, tampoc crec saber. Sembla, doncs, que almenys sóc més savi que ell en aquesta mateixa petitesa, en què el que no sé tampoc crec saber-ho. A continuació em vaig encaminar cap a un altre dels quals semblaven ser més savis que aquell i vaig treure la mateixa impressió, i també allí em vaig guanyar l'enemistat d'ell i de molts dels presents.

Després d'això, anava ja un darrere l'altre, sentint-me disgustat i tement que em guanyava enemistats, però, no obstant això, em semblava necessari donar la importància més gran al déu. Jo, en efecte, havia d'encaminar-me, indagant què volia dir l'oracle, cap a tots els que semblessin saber alguna cosa. I, pel gos, atenesos –perquè cal dir la veritat davant vosaltres–, que vaig tenir la següent impressió. Em va semblar que els de reputació més gran estaven gairebé mancats de la cosa més important per la qual investiga segons el déu; en canvi, uns altres que semblaven inferiors estaven millor dotats per al bon judici. Sens dubte, és necessari que us faci veure el meu camí errant, com a condemnat a certs treballs, a fi que l'oracle fos irrefutable per a mi. En efecte, després dels polítics em vaig encaminar cap als poetes, els de tragèdies, els de ditirambes i els altres, en la idea que allí em trobaria manifestament més ignorant que aquells. Així doncs, prenent els poemes seus que em semblaven millor realitzats, els anava preguntant què volien dir, per, al mateix temps, aprendre jo també una mica d'ells. Doncs bé, em resisteixo per vergonya a dir-vos la veritat, ateneses. No obstant això, cal dir-la. Per així dir, gairebé tots els presents podien parlar millor que ells sobre els poemes que ells havien compost. Així doncs, també respecte als poetes em vaig adonar, en poc temps, que no feien per saviesa el que feien, sinó per certs dots naturals i en estat d'inspiració com els endevins i els que reciten els oracles. En efecte, també aquests diuen moltes coses belles, però no saben res del que diuen. Una inspiració semblant em va semblar a mi que experimentaven també els poetes, i al mateix temps em vaig adonar que ells, a causa de la poesia, creien també ser savis respecte a les altres coses sobre les quals no ho eren. Així doncs, em vaig allunyar també d'allí creient que els superava en el mateix que als polítics.

En últim lloc, em vaig encaminar cap als artesans. Era conscient que jo, per dir-ho així, no sabia res, en canvi estava segur que trobaria a aquests amb molts i bells coneixements. I en això no em vaig equivocar, perquè sabien coses que jo no sabia i, en això,eren més savis que jo. Però, atenesos, em va semblar a mi que també els bons artesans incorrien en el mateix error que els poetes: pel fet que realitzaven adequadament el seu art, cada un d'ells estimava que era molt savi també respecte a les altres coses, fins i tot les més importants, i aquest error vetllava la seva saviesa. De manera que em preguntava jo mateix, en nom de l'oracle, si preferiria estar així, com estic, no sent savi en la saviesa d'aquells ni ignorant en la seva ignorància o tenir aquestes dues coses que ells tenen. Així doncs, em vaig contestar a mi mateix i a l'oracle que era avantatjós per a mi estar com estic.

A causa d'aquesta investigació, ateneses, m'he creat moltes enemistats, molt dures i pesades, de tal manera que d'elles han sorgit moltes tergiversacions i el renom aquest que sóc savi. En efecte, en cada ocasió els presents creuen que jo sóc savi respecte a allò que refuto a un altre. És probable, atenesos, que el déu sigui en realitat savi i que, en aquest oracle, digui que la saviesa humana és digna de poc o de res. I sembla que aquest parla de Sòcrates -se serveix del meu nom posant-me com a exemple, com si digués: «És el més savi, el que, d'entre vosaltres, homes, coneix, com Sòcrates, que en veritat és digne de res respecte a la saviesa.» Així doncs, fins i tot ara, vaig d'un costat a un altre investigant i esbrinant en el sentit del déu, si crec que algun dels ciutadans o dels forasters és savi. I quan em sembla que no ho és, prestant el meu auxili al déu, li demostro que no és savi. Per aquesta ocupació no he tingut temps de realitzar cap assumpte de la ciutat digne de citar ni tampoc cap assumpte meu particular, sinó que em trobo en gran pobresa a causa del servei del déu.

S'afegeix, a això, que els joves que m'acompanyen espontàniament –els que disposen de més temps, els fills dels més rics– es diverteixen sentint-me examinar als homes i, amb freqüència, m'imiten i intenten examinar a uns altres, i, naturalment, troben, crec jo, gran quantitat d'homes que creuen saber alguna cosa però que saben poc o res. En conseqüència, els examinats per ells s'irriten amb mi, i no amb si mateixos i diuen que un tal Sòcrates és malvat i corromp als joves. Quan algú els pregunta què fa i quina ensenya, no poden dir res, ho ignoren; però, per no fer l'efecte que estan confusos, diuen el que és usual contra tots els que filosofen, és a dir: «les coses del cel i el que està sota la terra», «no creure en els déus» i «fer més fort l'argument més feble». Doncs crec que no desitjarien dir la veritat, a saber, que resulta evident que estan simulant saber sense saber res. I com són, penso jo, susceptibles i vehements i nombrosos, i com, a més, parlen de mi apassionada i persuasivament, us han omplert les oïdes calumniant-me violentament des de fa molt temps. Com a conseqüència d'això m'han acusat Melitos, Anitos i Licó; Melitos, irritat en nom dels poetes; Anitos, en el dels demiürgs i dels polítics, i Licó, en el dels oradors.

Apología de Sócrates, 20d-24e. (Gredos, Madrid 1981, p.154-158).

Original en castellà

[...] Sin embargo, sabed bien que os voy a decir toda la verdad En efecto, atenienses, yo no he adquirido este renombre por otra razón que por cierta sabiduría. ¿Qué sabiduría es esa? La que, tal vez, es sabiduría propia del hombre; pues en realidad es probable que yo sea sabio respecto a ésta. Éstos, de los que hablaba hace un momento, quizá sean sabios respecto a una sabiduría mayor que la propia de un hombre o no sé cómo calificarla. Hablo así, porque yo no conozco esa sabiduría, y el que lo afirme miente y habla en favor de mi falsa reputación. Atenienses, no protestéis ni aunque parezca que digo algo presuntuoso; las palabras que voy a decir no son mías, sino que voy a remitir al que las dijo, digno de crédito para vosotros. De mi sabiduría, si hay alguna y cuál es, os voy a presentar como testigo al dios que está en Delfos. En efecto, conocíais sin duda a Querefonte. Éste era amigo mío desde la juventud y adepto al partido democrático, fue al destierro y regresó con vosotros. Y ya sabéis cómo era Querefonte, qué vehemente para lo que emprendía. Pues bien, una vez fue a Delfos y tuvo la audacia de preguntar al oráculo esto –pero como he dicho, no protestéis, atenienses–, preguntó si había alguien más sabio que yo. La Pitia le respondió que nadie era más sabio. Acerca de esto os dará testimonio aquí este hermano suyo, puesto que él ha muerto.

Pensad por qué digo estas cosas; voy a mostraros de dónde ha salido esta falsa opinión sobre mí. Así pues, tras oír yo estas palabras reflexionaba así: «¿Qué dice realmente el dios y qué indica en enigma? Yo tengo conciencia de que no soy sabio, ni poco ni mucho. ¿Qué es lo que realmente dice al afirmar que yo soy muy sabio? Sin duda, no miente; no le es lícito.» Y durante mucho tiempo estuve yo confuso sobre lo que en verdad quería decir. Más tarde, a regañadientes me incliné a una investigación del oráculo del modo siguiente. Me dirigí a uno de los que parecían ser sabios, en la idea de que, si en alguna parte era posible, allí refutaría el vaticinio y demostraría al oráculo: «Éste es más sabio que yo y tú decías que lo era yo.» Ahora bien, al examinar a éste –pues no necesito citarlo con su nombre, era un político aquel con el que estuve indagando y dialogando– experimenté lo siguiente, atenienses: me pareció que otras muchas personas creían que ese hombre era sabio y, especialmente, lo creía él mismo, pero que no lo era. A continuación intentaba yo demostrarle que él creía ser sabio, pero que no lo era. A consecuencia de ello, me gané la enemistad de él y de muchos de los presentes. Al retirarme de allí razonaba a solas que yo era más sabio que aquel hombre. Es probable que ni uno ni otro sepamos nada que tenga valor, pero este hombre cree saber algo y no lo sabe, en cambio yo, así como, en efecto, no sé, tampoco creo saber. Parece, pues, que al menos soy más sabio que él en esta misma pequeñez, en que lo que no sé tampoco creo saberlo. A continuación me encaminé hacia otro de los que parecían ser más sabios que aquél y saqué la misma impresión, y también allí me gané la enemistad de él y de muchos de los presentes.

Después de esto, iba ya uno tras otro, sintiéndome disgustado y temiendo que me ganaba enemistades, pero, sin embargo, me parecía necesario dar la mayor importancia al dios. Debía yo, en efecto, encaminarme, indagando qué quería decir el oráculo, hacia todos los que parecieran saber algo. Y, por el perro, atenienses –pues es preciso decir la verdad ante vosotros–, quetuve la siguiente impresión. Me pareció que los de mayorreputación estaban casi carentes de lo más importante para el que investiga según el dios; en cambio, otros que parecían inferiores estaban mejor dotados para el buen juicio. Sin duda, es necesario que os haga ver mi camino errante, como condenado a ciertos trabajos, a fin de que el oráculo fuera irrefutable para mí. En efecto, tras los políticos me encaminé hacia los poetas, los de tragedias, los de ditirambos y los demás, en la idea de que allí me encontraría manifiestamente más ignorante que aquéllos. Así pues, tomando los poemas suyos que me parecían mejor realizados, les iba preguntando qué querían decir, para, al mismo tiempo, aprender yo también algo de ellos. Pues bien, me resisto por vergüenza a deciros la verdad, atenienses. Sin embargo, hay que decirla. Por así decir, casi todos los presentes podían hablar mejor que ellos sobre los poemas que ellos habían compuesto. Así pues, también respecto a los poetas me di cuenta, en poco tiempo, de que no hacían por sabiduría lo que hacían, sino por ciertas dotes naturales y en estado de inspiración como los adivinos y los que recitan los oráculos. En efecto, también éstos dicen muchas cosas hermosas, pero no saben nada de lo que dicen. Una inspiración semejante me pareció a mí que experimentaban también los poetas, y al mismo tiempo me di cuenta de que ellos, a causa de la poesía, creían también ser sabios respecto a las demás cosas sobre las que no lo eran. Así pues me alejé también de allí creyendo que les superaba en lo mismo que a los políticos.

En último lugar, me encaminé hacia los artesanos. Era consciente de que yo, por así decirlo, no sabía nada, en cambio estaba seguro de que encontraría a éstos con muchos y bellos conocimientos. Y en esto no me equivoqué, pues sabían cosas que yo no sabía y, en ello,eran más sabios que yo. Pero, atenienses, me pareció a mí que también los buenos artesanos incurrían en el mismo error que los poetas: por el hecho de que realizaban adecuadamente su arte, cada uno de ellos estimaba que era muy sabio también respecto a las demás cosas, incluso las más importantes, y ese error velaba su sabiduría. De modo que me preguntaba yo mismo, en nombre del oráculo, si preferiría estar así, como estoy, no siendo sabio en la sabiduría de aquellos ni ignorante en su ignorancia o tener estas dos cosas que ellos tienen. Así pues, me contesté a mí mismo y al oráculo que eraventajoso para mí estar como estoy.

A causa de esta investigación, atenienses, me he creado muchas enemistades, muy duras y pesadas, de tal modo que de ellas han surgido muchas tergiversaciones y el renombre éste de que soy sabio. En efecto, en cada ocasión los presentes creen que yo soy sabio respecto a aquello que refuto a otro. Es probable, atenienses, que el dios sea en realidad sabio y que, en este oráculo, diga que la sabiduría humana es digna de poco o de nada. Y parece que éste habla de Sócrates -se sirve de mi nombre poniéndome como ejemplo, como si dijera: «Es el más sabio, el que, de entre vosotros, hombres, conoce, como Sócrates, que en verdad es digno de nada respecto a la sabiduría.» Así pues, incluso ahora, voy de un lado a otro investigando y averiguando en el sentido del dios, si creo que alguno de los ciudadanos o de los forasteros es sabio. Y cuando me parece que no lo es, prestando mi auxilio al dios, le demuestro que no es sabio. Por esta ocupación no he tenido tiempo de realizar ningún asunto de la ciudaddigno de citar ni tampoco mío particular, sino que me encuentro en gran pobreza a causa del servicio del dios.

Se añade, a esto, que los jóvenes. que me acompañan espontáneamente –los que disponen de más tiempo, los hijos de los más ricos– se divierten oyéndome examinar a los hombres y, con frecuencia, me imitan e intentan examinar a otros, y, naturalmente, encuentran, creo yo, gran cantidad de hombres que creen saber algo pero que saben poco o nada. En consecuencia, los examinados por ellos se irritan conmigo, y no consigo mismos y dicen que un tal Sócrates es malvado y corrompe a los jóvenes. Cuando alguien les pregunta qué hace y qué enseña, no pueden decir nada, lo ignoran; pero, para no dar la impresión de que están confusos, dicen lo que es usual contra todos los que filosofan, es decir: «las cosas del cielo y lo que está bajo la tierra, «no creer en los dioses» y «hacer más fuerte el argumento más débil». Pues creo que no desearían decir la verdad, a saber, que resulta evidente que están simulando saber sin saber nada. Y como son, pienso yo, susceptibles y vehementes y numerosos, y como, además, hablan de mí apasionada y persuasivamente, os han llenado los oídos calumniándome violentamente desde hace mucho tiempo. Como consecuencia de esto me han acusado Meleto, Anito y Licón; Meleto, irritado en nombre de los poetas; Anito, en el de los demiurgos y de los políticos, y Licón, en el de los oradores.