Accions

Recurs

Diferència entre revisions de la pàgina «Plató: l'origen de l'home»

De Wikisofia

m (bot: -mancillar +tacar)
Línia 1: Línia 1:
 
{{PendentRev}}{{RecursWiki|Tipus=Extractes d'obres}}{{RecursBase|Nom=Plató: l'origen de l'home.|Idioma=Español}}
 
{{PendentRev}}{{RecursWiki|Tipus=Extractes d'obres}}{{RecursBase|Nom=Plató: l'origen de l'home.|Idioma=Español}}
Ara que, igual que els fusters la fusta, tenim davant nosaltres els tipus de causes que s'han decantat i a partir dels quals és necessari entreteixir la resta del discurs, tornem un instant al començament per a anar-se'n ràpidament fins al punt des d'on vam venir fins aquí i intentar posar una coronació final al relat que s'ajusti a l'anterior. Com ja fos dit al principi, quan l'univers es trobava en ple desordre, el déu va introduir en cadascun dels seus components les proporcions necessàries amb si mateix i envers la resta i els va fer tan proporcionats i harmònics com li va ser possible. Llavors, res participava ni de la proporció ni de la mesura, si no era de manera casual, ni res d'allò al que actualment donem noms tals com a foc, aigua o algun dels restants, era digne de portar un nom, sinó que primer els va ordenar i, després, d'ells va compondre aquest univers, un ser vivent que contenia en si mateix tots els éssers vivents mortals i immortals. El déu en persona es converteix en artífex dels éssers divins i mana a les seves criatures dur a terme el naixement dels mortals. Quan aquests van rebre un principi immortal d'ànima, li tornejaren un cos mortal al voltant, a imitació del que ell havia fet. Com a vehicle li van donar el tronc i les extremitats en els quals van niar una altra espècie d'ànima, la mortal, que té en si processos terribles i necessaris: en primer lloc el plaer, la incitació major al mal, després, els dolors, fugides de les bones accions, a més, la gosadia i el temor, dos consellers insensats, l'apetit, difícil de consolar, i l'esperança, bona seductora. Per mitjà de la barreja de tots aquests elements amb la sensibilitat irracional i el desig que tot ho intenta van compondre amb necessitat l'ànima mortal. Per això, com els déus menors es cuidaven de no tacar el gènere diví de l'ànima, tret que fos totalment necessari, van implantar la part mortal en una altra part del cos separada d'aquella i van construir un istme i límit entre el cap i el tronc, el coll, col·locat entremedio perquè estiguin separades. Van lligar el gènere mortal de l'ànima al tronc i a l'així anomenat tórax. ja que una part de l'ànima mortal és per naturalesa millor i una altra pitjor, van tornar a dividir la cavitat del tórax i la van separar amb el diafragma col·locat en el mitjà, tal com es fa amb les habitacions de les dones i els homes. Van implantar la part belicosa de l'ànima que participa de la valentia i el coratge més prop del cap, entre el diafragma i el coll, perquè escolti a la raó i juntament amb ella coaccioni violentament la part apetitiva, quan aquesta no es trobi en absolut disposada a complir voluntàriament l'ordre i la paraula provinent de l'acròpoli. Van fer al cor, nus de les venes i font de la sang que és distribuïda impetuosament per tots els membres, l'habitació de la guàrdia, perquè, quan bulle la fúria de la part volitiva perquè la raó li comunica que des de l'exterior els afecta alguna acció injusta o, també, alguna provinent dels desitjos interns, tot el que és sensible en el cos percebi ràpidament a través dels estrets les recomanacions i amenaces, les obeeixi i compleixi totalment i permeti així que la part més excelsa de l'ànima els domini. Com van preveure que, en la palpitació del cor davant la c expectativa de perills i quan es desperta el coratge, el foc era l'origen d'una fermentació tal dels enfellonits, van idear una forma d'ajuda i van implantar el pulmó, feble i sense sang, però amb coves interiors, foradades com a esponges perquè, en rebre l'aire i la beguda, ho refredi i atorgui alè i tranquil·litat en el ''d ''incendio. Per això, van tallar canals de l'artèria en direcció al pulmó i a aquest ho van col·locar al voltant del cor, com un coixinet, perquè el cor bategui sobre alguna cosa que cedeix, quan el coratge s'excita en el seu interior, i es refredi, de manera que sofreixi menys i pugui servir més a la raó amb coratge.
+
Ara que, igual que els fusters la fusta, tenim davant nosaltres els tipus de causes que s'han decantat i a partir dels quals és necessari entreteixir la resta del discurs, tornem un instant al començament per a anar-se'n ràpidament fins al punt des d'on vam venir fins aquí i intentar posar una coronació final al relat que s'ajusti a l'anterior. Com ja va ser dit al principi, quan l'univers es trobava en ple desordre, el déu va introduir en cadascun dels seus components les proporcions necessàries amb si mateix i envers la resta i els va fer tan proporcionats i harmònics com li va ser possible. Llavors, res participava ni de la proporció ni de la mesura, si no era de manera casual, ni res d'allò al que actualment donem noms tals com a foc, aigua o algun dels restants, era digne de portar un nom, sinó que primer els va ordenar i, després, d'ells va compondre aquest univers, un ser vivent que contenia en si mateix tots els éssers vivents mortals i immortals. El déu en persona es converteix en artífex dels éssers divins i mana a les seves criatures dur a terme el naixement dels mortals. Quan aquests van rebre un principi immortal d'ànima, li tornejaren un cos mortal al voltant, a imitació del que ell havia fet. Com a vehicle li van donar el tronc i les extremitats en els quals van niar una altra espècie d'ànima, la mortal, que té en si processos terribles i necessaris: en primer lloc el plaer, la incitació major al mal, després, els dolors, fugides de les bones accions, a més, la gosadia i el temor, dos consellers insensats, l'apetit, difícil de consolar, i l'esperança, bona seductora. Per mitjà de la barreja de tots aquests elements amb la sensibilitat irracional i el desig que tot ho intenta van compondre amb necessitat l'ànima mortal. Per això, com els déus menors es cuidaven de no tacar el gènere diví de l'ànima, tret que fos totalment necessari, van implantar la part mortal en una altra part del cos separada d'aquella i van construir un istme i límit entre el cap i el tronc, el coll, col·locat entremig perquè estiguin separades. Van lligar el gènere mortal de l'ànima al tronc i a l'així anomenat tòrax. ja que una part de l'ànima mortal és per naturalesa millor i una altra pitjor, van tornar a dividir la cavitat del tòrax i la van separar amb el diafragma col·locat en el mitjà, tal com es fa amb les habitacions de les dones i els homes. Van implantar la part bel·licosa de l'ànima que participa de la valentia i el coratge més prop del cap, entre el diafragma i el coll, perquè escolti a la raó i juntament amb ella coaccioni violentament la part apetitiva, quan aquesta no es trobi en absolut disposada a complir voluntàriament l'ordre i la paraula provinent de l'acròpoli. Van fer al cor, nus de les venes i font de la sang que és distribuïda impetuosament per tots els membres, l'habitació de la guàrdia, perquè, quan bull la fúria de la part volitiva perquè la raó li comunica que des de l'exterior els afecta alguna acció injusta o, també, alguna provinent dels desitjos interns, tot el que és sensible en el cos percebi ràpidament a través dels estrets les recomanacions i amenaces, les obeeixi i compleixi totalment i permeti així que la part més excelsa de l'ànima els domini. Com van preveure que, en la palpitació del cor davant la c expectativa de perills i quan es desperta el coratge, el foc era l'origen d'una fermentació tal dels enfellonits, van idear una forma d'ajuda i van implantar el pulmó, feble i sense sang, però amb coves interiors, foradades com a esponges perquè, en rebre l'aire i la beguda, ho refredi i atorgui alè i tranquil·litat en el ''d ''incendio. Per això, van tallar canals de l'artèria en direcció al pulmó i a aquest ho van col·locar al voltant del cor, com un coixinet, perquè el cor bategui sobre alguna cosa que cedeix, quan el coratge s'excita en el seu interior, i es refredi, de manera que sofreixi menys i pugui servir més a la raó amb coratge.
  
 
Entre el diafragma i el límit cap al melic, van fer habitar a la part de l'ànima que sent apetit de menjars i begudes i de tot el que necessita la naturalesa corporal, per a això van construir en tot aquest lloc com una ''i ''espècie de pessebre per a l'alimentació del cos. Allí la van lligar, per cert, com a una fera salvatge: era necessari criar-la lligada, si un gènere mortal anava a existir realment alguna vegada. La van col·locar en aquest lloc perquè es pasturi sempre al costat del pessebre i habiti el més lluny possible de la part deliberativa, de manera que causi el menor soroll i xivarri i permeti reflexionar a l'element superior amb tranquil·litat sobre el que convé a totes les parts, tant des de la perspectiva comuna com de la particular.
 
Entre el diafragma i el límit cap al melic, van fer habitar a la part de l'ànima que sent apetit de menjars i begudes i de tot el que necessita la naturalesa corporal, per a això van construir en tot aquest lloc com una ''i ''espècie de pessebre per a l'alimentació del cos. Allí la van lligar, per cert, com a una fera salvatge: era necessari criar-la lligada, si un gènere mortal anava a existir realment alguna vegada. La van col·locar en aquest lloc perquè es pasturi sempre al costat del pessebre i habiti el més lluny possible de la part deliberativa, de manera que causi el menor soroll i xivarri i permeti reflexionar a l'element superior amb tranquil·litat sobre el que convé a totes les parts, tant des de la perspectiva comuna com de la particular.
 
{{Ref|Ref=''Timeo,'' 69a-71a. (Traducción de Mª. Ángeles Durán y Francisco Lisi, ''Diálogos,'' Vol. VI, Gredos, Madrid 1992, p.229-231).|Títol=Timeo,'' 69a-71a. (Traducción de Mª. Ángeles Durán y Francisco Lisi, ''Diálogos,|Cita=true}}
 
{{Ref|Ref=''Timeo,'' 69a-71a. (Traducción de Mª. Ángeles Durán y Francisco Lisi, ''Diálogos,'' Vol. VI, Gredos, Madrid 1992, p.229-231).|Títol=Timeo,'' 69a-71a. (Traducción de Mª. Ángeles Durán y Francisco Lisi, ''Diálogos,|Cita=true}}
 
{{InfoWiki}}
 
{{InfoWiki}}

Revisió del 00:26, 8 set 2018

Ara que, igual que els fusters la fusta, tenim davant nosaltres els tipus de causes que s'han decantat i a partir dels quals és necessari entreteixir la resta del discurs, tornem un instant al començament per a anar-se'n ràpidament fins al punt des d'on vam venir fins aquí i intentar posar una coronació final al relat que s'ajusti a l'anterior. Com ja va ser dit al principi, quan l'univers es trobava en ple desordre, el déu va introduir en cadascun dels seus components les proporcions necessàries amb si mateix i envers la resta i els va fer tan proporcionats i harmònics com li va ser possible. Llavors, res participava ni de la proporció ni de la mesura, si no era de manera casual, ni res d'allò al que actualment donem noms tals com a foc, aigua o algun dels restants, era digne de portar un nom, sinó que primer els va ordenar i, després, d'ells va compondre aquest univers, un ser vivent que contenia en si mateix tots els éssers vivents mortals i immortals. El déu en persona es converteix en artífex dels éssers divins i mana a les seves criatures dur a terme el naixement dels mortals. Quan aquests van rebre un principi immortal d'ànima, li tornejaren un cos mortal al voltant, a imitació del que ell havia fet. Com a vehicle li van donar el tronc i les extremitats en els quals van niar una altra espècie d'ànima, la mortal, que té en si processos terribles i necessaris: en primer lloc el plaer, la incitació major al mal, després, els dolors, fugides de les bones accions, a més, la gosadia i el temor, dos consellers insensats, l'apetit, difícil de consolar, i l'esperança, bona seductora. Per mitjà de la barreja de tots aquests elements amb la sensibilitat irracional i el desig que tot ho intenta van compondre amb necessitat l'ànima mortal. Per això, com els déus menors es cuidaven de no tacar el gènere diví de l'ànima, tret que fos totalment necessari, van implantar la part mortal en una altra part del cos separada d'aquella i van construir un istme i límit entre el cap i el tronc, el coll, col·locat entremig perquè estiguin separades. Van lligar el gènere mortal de l'ànima al tronc i a l'així anomenat tòrax. ja que una part de l'ànima mortal és per naturalesa millor i una altra pitjor, van tornar a dividir la cavitat del tòrax i la van separar amb el diafragma col·locat en el mitjà, tal com es fa amb les habitacions de les dones i els homes. Van implantar la part bel·licosa de l'ànima que participa de la valentia i el coratge més prop del cap, entre el diafragma i el coll, perquè escolti a la raó i juntament amb ella coaccioni violentament la part apetitiva, quan aquesta no es trobi en absolut disposada a complir voluntàriament l'ordre i la paraula provinent de l'acròpoli. Van fer al cor, nus de les venes i font de la sang que és distribuïda impetuosament per tots els membres, l'habitació de la guàrdia, perquè, quan bull la fúria de la part volitiva perquè la raó li comunica que des de l'exterior els afecta alguna acció injusta o, també, alguna provinent dels desitjos interns, tot el que és sensible en el cos percebi ràpidament a través dels estrets les recomanacions i amenaces, les obeeixi i compleixi totalment i permeti així que la part més excelsa de l'ànima els domini. Com van preveure que, en la palpitació del cor davant la c expectativa de perills i quan es desperta el coratge, el foc era l'origen d'una fermentació tal dels enfellonits, van idear una forma d'ajuda i van implantar el pulmó, feble i sense sang, però amb coves interiors, foradades com a esponges perquè, en rebre l'aire i la beguda, ho refredi i atorgui alè i tranquil·litat en el d incendio. Per això, van tallar canals de l'artèria en direcció al pulmó i a aquest ho van col·locar al voltant del cor, com un coixinet, perquè el cor bategui sobre alguna cosa que cedeix, quan el coratge s'excita en el seu interior, i es refredi, de manera que sofreixi menys i pugui servir més a la raó amb coratge.

Entre el diafragma i el límit cap al melic, van fer habitar a la part de l'ànima que sent apetit de menjars i begudes i de tot el que necessita la naturalesa corporal, per a això van construir en tot aquest lloc com una i espècie de pessebre per a l'alimentació del cos. Allí la van lligar, per cert, com a una fera salvatge: era necessari criar-la lligada, si un gènere mortal anava a existir realment alguna vegada. La van col·locar en aquest lloc perquè es pasturi sempre al costat del pessebre i habiti el més lluny possible de la part deliberativa, de manera que causi el menor soroll i xivarri i permeti reflexionar a l'element superior amb tranquil·litat sobre el que convé a totes les parts, tant des de la perspectiva comuna com de la particular.

Timeo, 69a-71a. (Traducción de Mª. Ángeles Durán y Francisco Lisi, Diálogos, Vol. VI, Gredos, Madrid 1992, p.229-231).

Original en castellà

Ahora que, al igual que los carpinteros la madera, tenemos ante nosotros los tipos de causas que se han decantado y a partir de los cuales es necesario entretejer el resto del discurso, volvamos un instante al comienzo para marchar rápidamente hasta el punto desde donde vinimos hasta aquí e intentar poner una coronación final al relato que se ajuste a lo anterior. Como ya fuera dicho al principio, cuando el universo se encontraba en pleno desorden, el dios introdujo en cada uno de sus componentes las proporciones necesarias para consigo mismo y para con el resto y los hizo tan proporcionados y armónicos como le fue posible. Entonces, nada participaba ni de la proporción ni de la medida, si no era de manera casual, ni nada de aquello a lo que actualmente damos nombres tales como fuego, agua o alguno de los restantes, era digno de llevar un nombre, sino que primero los ordenó y, luego, de ellos compuso este universo, un ser viviente que contenía en sí mismo todos los seres vivientes mortales e inmortales. El dios en persona se convierte en artífice de los seres divinos y manda a sus criaturas llevar a cabo el nacimiento de los mortales. Cuando éstos recibieron un principio inmortal de alma, le tornearon un cuerpo mortal alrededor, a imitación de lo que él había hecho. Como vehículo le dieron el tronco y las extremidades en los que anidaron otra especie de alma, la mortal, que tiene en sí procesos terribles y necesarios: en primer lugar el placer, la incitación mayor al mal, después, los dolores, fugas de las buenas acciones, además, la osadía y el temor, dos consejeros insensatos, el apetito, difícil de consolar, y la esperanza, buena seductora. Por medio de la mezcla de todos estos elementos con la sensibilidad irracional y el deseo que todo lo intenta compusieron con necesidad el alma mortal. Por esto, como los dioses menores se cuidaban de no mancillar el género divino del alma, a menos que fuera totalmente necesario, implantaron la parte mortal en otra parte del cuerpo separada de aquélla y construyeron un istmo y límite entre la cabeza y el tronco, el cuello, colocado entremedio para que estén separadas. Ligaron el género mortal del alma al tronco y al así llamado tórax. Puesto que una parte del alma mortal es por naturaleza mejor y otra peor, volvieron a dividir la cavidad del tórax y la separaron con el diafragma colocado en el medio, tal como se hace con las habitaciones de las mujeres y los hombres. Implantaron la parte belicosa del alma que participa de la valentía y el coraje más cerca de la cabeza, entre el diafragma y el cuello, para que escuche a la razón y junto con ella coaccione violentamente la parte apetitiva, cuando ésta no se encuentre en absoluto dispuesta a cumplir voluntariamente la orden y la palabra proveniente de la acrópolis. Hicieron al corazón, nudo de las venas y fuente de la sangre que es distribuida impetuosamente por todos los miembros, la habitación de la guardia, para que, cuando bulle la furia de la parte volitiva porque la razón le comunica que desde el exterior los afecta alguna acción injusta o, también, alguna proveniente de los deseos internos, todo lo que es sensible en el cuerpo perciba rápidamente a través de los estrechos las recomendaciones y amenazas, las obedezca y cumpla totalmente y permita así que la parte más excelsa del alma los domine. Como previeron que, en la palpitación del corazón ante la c expectativa de peligros y cuando se despierta el coraje, el fuego era el origen de una fermentación tal de los encolerizados, idearon una forma de ayuda e implantaron el pulmón, débil y sin sangre, pero con cuevas interiores, agujereadas como esponjas para que, al recibir el aire y la bebida, lo enfríe y otorgue aliento y tranquilidad en el d incendio. Por ello, cortaron canales de la arteria en dirección al pulmón y a éste lo colocaron alrededor del corazón, como una almohadilla, para que el corazón lata sobre algo que cede, cuando el coraje se excita en su interior, y se enfríe, de modo que sufra menos y pueda servir más a la razón con coraje.

Entre el diafragma y el límite hacia el ombligo, hicieron habitar a la parte del alma que siente apetito de comidas y bebidas y de todo lo que necesita la naturaleza corporal, para lo cual construyeron en todo este lugar como una e especie de pesebre para la alimentación del cuerpo. Allí la ataron, por cierto, como a una fiera salvaje: era necesario criarla atada, si un género mortal iba a existir realmente alguna vez. La colocaron en ese lugar para que se apaciente siempre junto al pesebre y habite lo más lejos posible de la parte deliberativa, de modo que cause el menor ruido y alboroto y permita reflexionar al elemento superior con tranquilidad acerca de lo que conviene a todas las partes, tanto desde la perspectiva común como de la particular.