Accions

Recurs

Plató: el mite del carro alat

De Wikisofia

Com és l'ànima, requeriria tota una llarga explicació; però dir a què s'assembla, és ja assumpte humà i, per descomptat, més breu. Podríem llavors dir que s'assembla a una força que, com si haguessin nascut junts, porta a un carro alat i al seu auriga. Doncs bé, els cavalls i els aurigues dels déus són tots bons, i bona la seva casta, la dels altres és barrejada. Pel que a nosaltres es refereix, hi ha, en primer lloc, un conductor que guia un tronc de cavalls i, després, aquests cavalls dels quals un és bo i bell, i està fet d'aquests mateixos elements, i l'altre de tot el contrari, com també el seu origen. Necessàriament, doncs, ens resultarà difícil el seu maneig. [...]


Tal com vam fer al principi d'aquest mite, en el qual dividim cada ànima en tres parts, i dues d'elles tenien forma de cavall i una tercera forma d'auriga, seguim utilitzant també ara aquest símil. Diem, doncs, que dels cavalls un és bo i l'altre no. Però en què consistia l'excel·lència del bo i la rebel·lia del dolent no ho vam dir llavors, però caldrà dir-ho ara. Doncs, bé, d'ells, el que ocupa el lloc preferent és d'alçada planta i de fins rems, d'altiu bescoll, aguilenc musell, blanc de color, de negres ulls, amant de la glòria amb moderació i punt d'honor, seguidor de l'opinió veritable i, sense fusta, dòcil a la veu i a la paraula. En canvi l'altre és contrafet, gran, de tosques articulacions, de gruix i curt coll, d'aplatada testa, color negre, ulls grisos, sang ardent, company d'excessos i petulàncies, de peludes orelles, sord, amb prou feines obedient al fuet i els esperons. L'altre, no obstant això, que no fa ja ni cas dels agullons, ni del fuet de l'auriga, es llança, en impetuós assalt, posant en tota classe de destrets al que amb ell va junyit i a l'auriga, i els força a anar cap a l'estimat i portar-li a la memòria els gaudis d'Afrodita. Ells, al principi, es resisteixen irritats, com si haguessin de fer alguna cosa indigne i ultratjant. Però, al final, quan ja no es pot posar fre al mal, es deixen portar on els portin, cedint i convenint a fer allò a què l'empenyen.

Fedro, 246a, 253b-254a (Platón, Diálogos III. Fedón, Banquete, Fedro, Gredos, Madrid 1986, p. 345 y 360-361).

Original en castellà

Cómo es el alma, requeriría toda una larga explicación; pero decir a qué se parece, es ya asunto humano y, por supuesto, más breve. Podríamos entonces decir que se parece a una fuerza que, como si hubieran nacidos juntos, lleva a una yunta alada y a su auriga. Pues bien, los caballos y los aurigas de los dioses son todos ello buenos, y buena su casta, la de los otros es mezclada. Por lo que a nosotros se refiere, hay, en primer lugar, un conductor que guía un tronco de caballos y, después, estos caballos de los cuales uno es bueno y hermoso, y está hecho de esos mismos elementos, y el otro de todo lo contrario, como también su origen. Necesariamente, pues, nos resultará difícil su manejo. [...]

Tal como hicimos al principio de este mito, en el que dividimos cada alma en tres partes, y dos de ellas tenían forma de caballo y una tercera forma de auriga, sigamos utilizando también ahora este símil. Decimos, pues, que de los caballos uno es bueno y el otro no. Pero en qué consistía la excelencia del bueno y la rebeldía del malo no lo dijimos entonces, pero habrá que decirlo ahora. Pues, bien, de ellos, el que ocupa el lugar preferente es de erguida planta y de finos remos, de altiva cerviz, aguileño hocico, blanco de color, de negros ojos, amante de la gloria con moderación y pundonor, seguidor de la opinión verdadera y, sin fusta, dócil a la voz y a la palabra. En cambio el otro es contrahecho, grande, de toscas articulaciones, de grueso y corto cuello, de achatada testuz, color negro, ojos grises, sangre ardiente, compañero de excesos y petulancias, de peludas orejas, sordo, apenas obediente al látigo y los acicates. El otro, sin embargo, que no hace ya ni caso de los aguijones, ni del látigo del auriga, se lanza, en impetuoso asalto, poniendo en toda clase de aprietos al que con él va uncido y al auriga, y les fuerza a ir hacia el amado y traerle a la memoria los goces de Afrodita. Ellos, al principio, se resisten irritados, como si tuvieran que hacer algo indigno y ultrajante. Pero, al final, cuando ya no se puede poner freno al mal, se dejan llevar a donde les lleven, cediendo y conviniendo en hacer aquello a lo que se le empuja.