Accions

Recurs

Plató: el mite de la caverna

De Wikisofia

La revisió el 10:36, 13 oct 2017 per Jaumeortola (discussió | contribucions) (bot: - per dirigir-la + per a dirigir-la)

--Ara, vaig continuar, imagina't nostra naturalesa, raó per la qual es refereix a la ciència, i a la ignorància, mitjançant la següent escena. Imagina uns homes en una habitació subterrània en forma de caverna amb una gran obertura del costat de la llum. Es troben en ella des de la seva infantesa, subjectes per cadenes que els immobilitzen les cames i el coll, de tal manera que no poden ni canviar de lloc ni tornar el cap, i no veuen més que el que està davant d'ells. La llum els ve d'un foc encès a una certa distància darrere d'ells sobre una eminència del terreny. Entre aquest foc i els presoners, hi ha un camí elevat, al llarg del qual has d'imaginar un petit mur semblant a les barreres que els il·lusionistes aixequen entre ells i els espectadors i per sobre de les quals mostren els seus prodigis.

--Ja ho veig, va dir.

--Pensa ara que al llarg d'aquest mur uns homes porten objectes de totes classes, figures d'homes i d'animals de fusta o de pedra, v de mil formes diferents, de manera que apareixen per sobre del mur. I naturalment entre els homes que passen, uns parlen i uns altres no diuen res.

--És aquesta una estranya escena i uns estranys presoners, va dir.

--S'assemblen a nosaltres, vaig respondre. I abans de res, creïs que en aquesta situació veuran una altra cosa de si mateixos i dels quals estan al seu costat que unes ombres projectades per la llum del foc sobre el fons de la caverna que està enfront d'ells.

--No, ja que es veuen forçats a mantenir tota la seva vida el cap immòbil.

--I no ocorre el mateix amb els objectes que passen per darrere d'ells?

--Sens dubte.

--I si aquests homes poguessin conversar entre si, no creïs que creurien nomenar a les coses en si nomenant les ombres que veuen passar?

--Necessàriament.

--I si hi hagués un ressò que retornés els sons des del fons de la presó, cada vegada que parlés un dels quals passen, no creurien que senten parlar a l'ombra mateixa que passa davant els seus ulls?

--Sí, per Zeus, va exclamar.

--En resum, aquests presoners no atribuiran realitat més que a aquestes ombres?

--És inevitable.

--Suposem ara que se'ls lliuri de les seves cadenes i se'ls guareixi del seu error; mira el que resultaria naturalment de la nova situació en què anem a col·locar-los. Alliberem a un d'aquests presoners. Li obliguem a aixecar-se, a tornar el cap, a caminar i a mirar cap al costat de la llum: no podrà fer res d'això sense sofrir, i l'enlluernament li impedirà distingir els objectes les ombres dels quals abans veia. Et pregunto què podrà respondre si algú li diu que fins llavors només havia contemplat ombres vanes, però que ara, més prop de la realitat i tornat cap a objectes més reals, veu amb més perfecció; i si finalment, mostrant-li cada objecte a mesura que passa, se l'obligués a força de preguntes a dir què és, no creïs que es trobarà en una dificultat, i que li semblarà més veritable el que veia abans que el que ara li mostren?

--Sens dubte, va dir.

--I si se l'obliga a mirar la mateixa llum, no se li danyarien els ulls? No apartarà la seva mirada d'ella per a dirigir-la a aquestes ombres que mira sense esforç? No creurà que aquestes ombres són realment més visibles que els objectes que li ensenyen?

--Segurament.

--I si ara l'arrenquem de la seva caverna a viva força i el portem pel camí aspra i escarpat fins a la claredat del sol, aquesta violència no provocarà les seves queixes i la seva còlera? I quan estigui ja a ple sol, enlluernat pel seu resplendor, podrà veure algun dels objectes que anomenem veritables?

--No podrà, almenys els primers instants.

--Els seus ulls hauran d'acostumar-se a poc a poc a aquesta regió superior. El que més fàcilment veurà al principi seran les ombres, després les imatges dels homes i dels altres objectes reflectides en les aigües, i finalment els objectes mateixos. D'aquí dirigirà les seves mirades al cel, i suportarà més fàcilment la vista del cel durant la nit, quan contempli la lluna i els estels, que durant el dia el sol i la seva resplendor.

--Així ho crec.

--I crec que per fi podrà no només veure al sol reflectit en les aigües o en qualsevol altra part, sinó contemplar-ho a ell mateix en el seu veritable seient.

--Indubtablement.

--Després d'això, posant-se a pensar, arribarà a la conclusió que el sol produeix les estacions i els anys, ho governa tot al món visible i és en certa manera la causa del que ells veien en la caverna.

--És evident que arribarà a aquesta conclusió seguint aquests passos.

--I en acordar-se llavors de la seva primera habitació i dels seus coneixements allí i dels seus companys de captivitat, no se sentirà feliç pel seu canvi i no compadirà als altres? —Certament.

--I si en la seva vida anterior hi hagués hagut honors, lloances, recompenses públiques establertes entre ells per a aquell que observés millor les ombres al seu pas, que recordés millor en quina ordre acostumen a precedir-se, a seguir-se o a aparèixer juntes i que per això fos el més hàbil a pronosticar la seva aparició, creïs que l'home que parlem sentiria nostàlgia d'aquestes distincions, i envejaria als més assenyalats pels seus honors o autoritat entre els seus companys de captivitat? .No creus més aviat que serà com l'heroi d'Homer i preferirà mil vegades no ser més «que un mosso de conreu al servei d'un pobre camperol» i sofrir tots els mals possibles abans que tornar a la seva primera il·lusió i viure com vivia?

--No dubto que estaria disposat a sofrir-ho tot abans que viure com anteriorment.

--Imagina ara que aquest home torni a la caverna i se sent en el seu antic lloc. No se li quedarien els ulls com encegats per aquest pas sobtat a l'obscuritat?

--Sí, no hi ha dubte.

--I si, mentre la seva vista encara està confusa, abans que els seus ulls s'hagin acomodat de nou a l'obscuritat, hagués de donar la seva opinió sobre aquestes ombres i discutir sobre elles amb els seus companys que no han abandonat la captivitat, no els donaria que riure? No diran que per haver pujat a l'exterior ha perdut la vista, i no val la pena intentar l'ascensió? I si algú intentés deslligar-los i portar-los allí, no ho matarien, si poguessin agafar-ho i matar-ho?

--És molt probable.

--Aquesta és precisament, el meu volgut Glaucó, la imatge de la nostra condició. La caverna subterrània és el món visible. El foc que la il·lumina, és la llum del sol. Aquest presoner que puja a la regió superior i contempla les seves meravelles, és l'ànima que s'eleva al món intel·ligible. Això és el que jo penso, ja que vols conèixer-ho; només Déu sap si és veritat. En tot cas, jo crec que en els últims límits del món intel·ligible està la idea del bé, que percebem amb dificultat, però que no podem contemplar sense concloure que ella és la causa de tot el bell i bé que existeix. Que al món visible és ella la que produeix la llum i l'astre de la qual procedeix. Que al món intel·ligible és ella també la que produeix la veritat i la intel·ligència. I finalment que és necessari mantenir els ulls fixos en aquesta idea per conduir-se amb saviesa, tant en la vida privada com en la pública.—Jo també ho veig d'aquesta manera, va dir, fins al punt que puc seguir-te. [. . .]

--Per tant, si tot això és veritable, vaig dir jo, hem d'arribar a la conclusió que la ciència no s'aprèn de la manera que alguns pretenen. Afirmen que poden fer-la entrar en l'ànima on no està, gairebé el mateix que si donessin la vista a uns ulls cecs.

--Així diuen, en efecte, va dir Glaucó.

--Ara bé, la qual cosa hem dit suposa al contrari que tota ànima posseeix la facultat d'aprendre, un òrgan de la ciència; i que, com uns ulls que no poguessin tornar-se cap a la llum si no girés també el cos sencer, l'òrgan de la intel·ligència ha de tornar-se amb l'ànima sencera des de la visió del que neix fins a la contemplació del que és i el que hi ha més lluminós en l'ésser; i a això hem anomenat el bé, no és així?

--Sí.

--Tot l'art, vaig continuar, consisteix doncs a buscar la manera més fàcil i eficaç amb què l'ànima pugui realitzar la conversió que ha de fer. No es tracta de donar-li la facultat de veure, ja la té. Però el seu òrgan no està dirigit en la bona direcció, no mira cap a on hagués de: això és el que s'ha de corregir.

--Així sembla, va dir Glaucó.

República Vll; 514a-517c y 518b-d. (R. Verneaux, Textos de los grandes filósofos. Edad antigua, Herder, Barcelona 1982, p. 26-30).

Original en castellà

--Ahora, continué, imagínate nuestra naturaleza, por lo que se refiere a la ciencia, y a la ignorancia, mediante la siguiente escena. Imagina unos hombres en una habitación subterránea en forma de caverna con una gran abertura del lado de la luz. Se encuentran en ella desde su niñez, sujetos por cadenas que les inmovilizan las piernas y el cuello, de tal manera que no pueden ni cambiar de sitio ni volver la cabeza, y no ven más que lo que está delante de ellos. La luz les viene de un fuego encendido a una cierta distancia detrás de ellos sobre una eminencia del terreno. Entre ese fuego y los prisioneros, hay un camino elevado, a lo largo del cual debes imaginar un pequeño muro semejante a las barreras que los ilusionistas levantan entre ellos y los espectadores y por encima de las cuales muestran sus prodigios.

--Ya lo veo, dijo.

--Piensa ahora que a lo largo de este muro unos hombres llevan objetos de todas clases, figuras de hombres y de animales de madera o de piedra, v de mil formas distintas, de manera que aparecen por encima del muro. Y naturalmente entre los hombres que pasan, unos hablan y otros no dicen nada.

--Es esta una extraña escena y unos extraños prisioneros, dijo.

--Se parecen a nosotros, respondí. Y ante todo, ¿crees que en esta situación verán otra cosa de sí mismos y de los que están a su lado que unas sombras proyectadas por la luz del fuego sobre el fondo de la caverna que está frente a ellos.

--No, puesto que se ven forzados a mantener toda su vida la cabeza inmóvil.

--¿Y no ocurre lo mismo con los objetos que pasan por detrás de ellos?

--Sin duda.

--Y si estos hombres pudiesen conversar entre sí, ¿no crees que creerían nombrar a las cosas en sí nombrando las sombras que ven pasar?

--Necesariamente.

--Y si hubiese un eco que devolviese los sonidos desde el fondo de la prisión, cada vez que hablase uno de los que pasan, ¿no creerían que oyen hablar a la sombra misma que pasa ante sus ojos?

--Sí, por Zeus, exclamó.

--En resumen, ¿estos prisioneros no atribuirán realidad más que a estas sombras?

--Es inevitable.

--Supongamos ahora que se les libre de sus cadenas y se les cure de su error; mira lo que resultaría naturalmente de la nueva situación en que vamos a colocarlos. Liberamos a uno de estos prisioneros. Le obligamos a levantarse, a volver la cabeza, a andar y a mirar hacia el lado de la luz: no podrá hacer nada de esto sin sufrir, y el deslumbramiento le impedirá distinguir los objetos cuyas sombras antes veía. Te pregunto qué podrá responder si alguien le dice que hasta entonces sólo había contemplado sombras vanas, pero que ahora, más cerca de la realidad y vuelto hacia objetos más reales, ve con más perfección; y si por último, mostrándole cada objeto a medida que pasa, se le obligase a fuerza de preguntas a decir qué es, ¿no crees que se encontrará en un apuro, y que le parecerá más verdadero lo que veía antes que lo que ahora le muestran?

--Sin duda, dijo.

--Y si se le obliga a mirar la misma luz, ¿no se le dañarían los ojos? ¿No apartará su mirada de ella para dirigirla a esas sombras que mira sin esfuerzo? ¿No creerá que estas sombras son realmente más visibles que los objetos que le enseñan?

--Seguramente.

--Y si ahora lo arrancamos de su caverna a viva fuerza y lo llevamos por el sendero áspero y escarpado hasta la claridad del sol, ¿esta violencia no provocará sus quejas y su cólera? Y cuando esté ya a pleno sol, deslumbrado por su resplandor, ¿podrá ver alguno de los objetos que llamamos verdaderos?

--No podrá, al menos los primeros instantes.

--Sus ojos deberán acostumbrarse poco a poco a esta región superior. Lo que más fácilmente verá al principio serán las sombras, después las imágenes de los hombres y de los demás objetos reflejadas en las aguas, y por último los objetos mismos. De ahí dirigirá sus miradas al cielo, y soportará más fácilmente la vista del cielo durante la noche, cuando contemple la luna y las estrellas, que durante el día el sol y su resplandor.

--Así lo creo.

--Y creo que al fin podrá no sólo ver al sol reflejado en las aguas o en cualquier otra parte, sino contemplarlo a él mismo en su verdadero asiento.

--Indudablemente.

--Después de esto, poniéndose a pensar, llegará a la conclusión de que el sol produce las estaciones y los años, lo gobierna todo en el mundo visible y es en cierto modo la causa de lo que ellos veían en la caverna.

--Es evidente que llegará a esta conclusión siguiendo estos pasos.

--Y al acordarse entonces de su primera habitación y de sus conocimientos allí y de sus compañeros de cautiverio, ¿no se sentirá feliz por su cambio y no compadecerá a los otros? —Ciertamente.

--Y si en su vida anterior hubiese habido honores, alabanzas, recompensas públicas establecidas entre ellos para aquel que observase mejor las sombras a su paso, que recordase mejor en qué orden acostumbran a precederse, a seguirse o a aparecer juntas y que por ello fuese el más hábil en pronosticar su aparición, ¿crees que el hombre de que hablamos sentiría nostalgia de estas distinciones, y envidiaría a los más señalados porsus honores o autoridad entre sus compañeros de cautiverio? ¿.No crees más bien que será como el héroe de Homero y preferirá mil veces no ser más «que un mozo de labranza al servicio de un pobre campesino» y sufrir todos los males posibles antes que volver a su primera ilusión y vivir como vivía?

--No dudo que estaría dispuesto a sufrirlo todo antes que vivir como anteriormente.

--Imagina ahora que este hombre vuelva a la caverna y se siente en su antiguo lugar. ¿No se le quedarían los ojos como cegados por este paso súbito a la obscuridad?

--Sí, no hay duda.

--Y si, mientras su vista aún está confusa, antes de que sus ojos se hayan acomodado de nuevo a la obscuridad, tuviese que dar su opinión sobre estas sombras y discutir sobre ellas con sus compañeros que no han abandonado el cautiverio, ¿no les daría que reír? ¿No dirán que por haber subido al exterior ha perdido la vista, y no vale la pena intentar la ascensión? Y si alguien intentase desatarlos y llevarlos allí, ¿no lo matarían, si pudiesen cogerlo y matarlo?

--Es muy probable.

--Ésta es precisamente, mi querido Glaucón, la imagen de nuestra condición. La caverna subterránea es el mundo visible. El fuego que la ilumina, es la luz del sol. Este prisionero que sube a la región superior y contempla sus maravillas, es el alma que se elevaal mundo inteligible. Esto es lo que yo pienso, ya que quieres conocerlo; sólo Dios sabe si es verdad. En todo caso, yo creo que en los últimos límites del mundo inteligible está la idea del bien, que percibimos con dificultad, pero que no podemos contemplar sin concluir que ella es la causa de todo lo bello y bueno que existe. Que en el mundo visible es ella la que produce la luz y el astro de la que procede. Que en el mundo inteligible es ella también la que produce la verdad y la inteligencia. Y por último que es necesario mantener los ojos fijos en esta idea para conducirse con sabiduría, tanto en la vida privada como en la pública.—Yo también lo veo de esta manera, dijo, hasta el punto de que puedo seguirte. [. . .]

--Por tanto, si todo esto es verdadero, dije yo, hemos de llegar a la conclusión de que la ciencia no se aprende del modo que algunos pretenden. Afirman que pueden hacerla entrar en el alma en donde no está, casi lo mismo que si diesen la vista a unos ojos ciegos.

--Así dicen, en efecto, dijo Glaucón.

--Ahora bien, lo que hemos dicho supone al contrario que toda alma posee la facultad de aprender, un órgano de la ciencia; y que, como unos ojos que no pudiesen volverse hacia la luz si no girase también el cuerpo entero, el órgano de la inteligencia debe volverse con el alma entera desde la visión de lo que nace hasta la contemplación de lo que es y lo que hay más luminoso en el ser; y a esto hemos llamado el bien, ¿no es así?

--Sí.

--Todo el arte, continué, consiste pues en buscar la manera más fácil y eficaz con que el alma pueda realizar la conversión que debe hacer. No se trata de darle la facultad de ver, ya la tiene. Pero su órgano no está dirigido en la buena dirección, no mira hacia donde debiera: esto es lo que se debe corregir.

--Así parece, dijo Glaucón.