Accions

Recurs

Diferència entre revisions de la pàgina «Pinillos:, J.L.:els instints»

De Wikisofia

m (bot: - sempre -millor dit, gairebé sempre- els + sempre –millor dit, gairebé sempre– els)
m (bot: - per posar un + per a posar un)
Línia 24: Línia 24:
 
Una mera ullada a aquests vuit punts revela de seguida la complexitat del concepte i la falta de rigor amb què usualment s'aplica. Vegem què han de dir sobre aquest tema la psicologia actual i altres ciències afins.
 
Una mera ullada a aquests vuit punts revela de seguida la complexitat del concepte i la falta de rigor amb què usualment s'aplica. Vegem què han de dir sobre aquest tema la psicologia actual i altres ciències afins.
  
Abans de res, i pel que fa al caràcter innat de l'instint, se sap que la majoria de les anomenades conductes instintives requereixen alguna forma d'aprenentatge, sovint molt considerable. Charles Darwin, i després antropòlegs com William H. Rives, han fet notar com en algunes tribus primitives l'anomenat instint parental no impedeix als pares desfer-se brutalment dels fills quan la família no pot alimentar-los o té, simplement, ja molts del mateix sexe; sense necessitat d'anar a buscar exemples tan distants, la mateixa societat actual, amb la seva creixent pràctica de l'avortament, ens indica fins a quin punt l'amor maternal està mediatitzat per valors i processos culturals que tenen molt poc que veure amb l'herència biològica. Cert que en alguns animals una injecció de prolactina és capaç de suscitar comportaments maternals típics; però, fins i tot al món animal, experiències com les de Beach (1956) han demostrat fins a quin punt l'experiència és indispensable perquè les femelles –en aquest cas, rates– cuidin de les seves cries i no les devorin poc després de néixer. En una tribu de Nova Guinea, per posar un altre exemple, Margaret Mead va trobar que l'afició a les nines que oferia als nens de la comunitat era major en els homes que en les femelles –per ventura, segons ens explica, perquè eren els pares, i no les mares, els qui criaven els fills–. Pensar que la lluita o la guerra és un instint de l'home sembla així mateix estar en contradicció amb el que han descobert antropòlegs com Franz Boas entre els indis cauquiutel, que resolen les seves diferències mitjançant festes en comptes de baralles, o amb el que ens han dit Ruth Benedict o Alexander Goldenweiser a propòsit de la manera en què els indis zuni o certs esquimals resolen els seus conflictes interpersonals; en efecte, Goldenweiser sembla haver trobat tribus esquimals on les disputes personals es dirimeixen a través de concursos de cant, que els vots de la majoria designen al vencedor. En definitiva, això significa que molts dels sedicentes instints animals i humans, per no dir gairebé tots, estan intervinguts per l'experiència i varien en funció d'ella. Es donen, en veritat, algunes conductes genuïnament innates, com la del marsupial ''Didelphis virginiana, ''que res més néixer, sense l'ajuda de la mare ni aprenentatge algun, grimpa veloçment pel cos d'aquesta fins a refugiar-se en la borsa o marsupi on roman les primeres setmanes de la seva vida; però conductes així, que reuneixin alhora tots els requisits d'instintivitat, són francament difícils de trobar. Les experiències de ''encunyat'' efectuades per etòlegs com Konrad Lorenz han revelat, per exemple, l'efecte subtil, però gairebé indeleble, que exerceixen les primeres experiències dels animals en les seves ulteriors conductes instintives. La indissoluble reciprocitat que guarden entre si la maduració i l'aprenentatge permeten, d'altra banda, comprendre que una determinació ''exclusivament'' genètica de la conducta és en principi impossible, tot i que en alguns casos l'exercici postnatal precís per realitzar un acte siguin tan insignificant que puguem qualificar-ho d'innat a efectes pràctics.
+
Abans de res, i pel que fa al caràcter innat de l'instint, se sap que la majoria de les anomenades conductes instintives requereixen alguna forma d'aprenentatge, sovint molt considerable. Charles Darwin, i després antropòlegs com William H. Rives, han fet notar com en algunes tribus primitives l'anomenat instint parental no impedeix als pares desfer-se brutalment dels fills quan la família no pot alimentar-los o té, simplement, ja molts del mateix sexe; sense necessitat d'anar a buscar exemples tan distants, la mateixa societat actual, amb la seva creixent pràctica de l'avortament, ens indica fins a quin punt l'amor maternal està mediatitzat per valors i processos culturals que tenen molt poc que veure amb l'herència biològica. Cert que en alguns animals una injecció de prolactina és capaç de suscitar comportaments maternals típics; però, fins i tot al món animal, experiències com les de Beach (1956) han demostrat fins a quin punt l'experiència és indispensable perquè les femelles –en aquest cas, rates– cuidin de les seves cries i no les devorin poc després de néixer. En una tribu de Nova Guinea, per a posar un altre exemple, Margaret Mead va trobar que l'afició a les nines que oferia als nens de la comunitat era major en els homes que en les femelles –per ventura, segons ens explica, perquè eren els pares, i no les mares, els qui criaven els fills–. Pensar que la lluita o la guerra és un instint de l'home sembla així mateix estar en contradicció amb el que han descobert antropòlegs com Franz Boas entre els indis cauquiutel, que resolen les seves diferències mitjançant festes en comptes de baralles, o amb el que ens han dit Ruth Benedict o Alexander Goldenweiser a propòsit de la manera en què els indis zuni o certs esquimals resolen els seus conflictes interpersonals; en efecte, Goldenweiser sembla haver trobat tribus esquimals on les disputes personals es dirimeixen a través de concursos de cant, que els vots de la majoria designen al vencedor. En definitiva, això significa que molts dels sedicentes instints animals i humans, per no dir gairebé tots, estan intervinguts per l'experiència i varien en funció d'ella. Es donen, en veritat, algunes conductes genuïnament innates, com la del marsupial ''Didelphis virginiana, ''que res més néixer, sense l'ajuda de la mare ni aprenentatge algun, grimpa veloçment pel cos d'aquesta fins a refugiar-se en la borsa o marsupi on roman les primeres setmanes de la seva vida; però conductes així, que reuneixin alhora tots els requisits d'instintivitat, són francament difícils de trobar. Les experiències de ''encunyat'' efectuades per etòlegs com Konrad Lorenz han revelat, per exemple, l'efecte subtil, però gairebé indeleble, que exerceixen les primeres experiències dels animals en les seves ulteriors conductes instintives. La indissoluble reciprocitat que guarden entre si la maduració i l'aprenentatge permeten, d'altra banda, comprendre que una determinació ''exclusivament'' genètica de la conducta és en principi impossible, tot i que en alguns casos l'exercici postnatal precís per realitzar un acte siguin tan insignificant que puguem qualificar-ho d'innat a efectes pràctics.
  
 
Respecte a la condició que hem anomenat estereotipia, és molt cert que hi ha estímuls (''releasers'' o desencadenadores en la terminologia etològica) que desencadenen pautes fixes d'acció (PFA) que posseeixen una figura prefixada, que es realitzen amb ordre seqüencial innegable. Entre els molts exemples possibles sobre aquest tema és obligat esmentar els estudis de Niko Tinbergen (1951) amb els mascles del peix espinós (''Gasterosteus aculeatus''), l'acció agressiva del qual es desencadena en presència de models o reclams molt toscs, sempre que estiguin proveïts d'un ventre vermell, que és pel que sembla el ''releaser'' o desencadenador dels seus atacs. Les conductes estereotipades, més freqüents en les espècies poc evolucionades que en les superiors, i més freqüents també en les primeres fases de l'ontogènia que en les avançades, constitueixen per descomptat una realitat, en la qual justament es funden molts zoòlegs per identificar ràpidament l'espècie d'un animal. Els ornitòlegs procedeixen sovint d'aquesta manera, potser a causa que les aus manifesten amb bastant claredat aquestes PFA. Per descomptat, tals pautes no són absolutament uniformes, i l'animal adapta sempre –millor dit, gairebé sempre– els seus PFA a la circumstància concreta en què ha d'operar, com agudament va fer notar von Allesch (1942) fa molts anys. No obstant això, insistim, és molt cert que els complexos i vistosos rituals amb què s'inicia la reproducció en moltes parelles d'aus i peixos, o les acurades seqüències d'actes amb què molts ocells construeixen els seus nius, són, a no dubtar-ho, exemples inequívocs que existeixen PFA raonablement uniformes. Una altra cosa molt diferent és, no obstant això, assumir el seu caràcter exclusivament innat.
 
Respecte a la condició que hem anomenat estereotipia, és molt cert que hi ha estímuls (''releasers'' o desencadenadores en la terminologia etològica) que desencadenen pautes fixes d'acció (PFA) que posseeixen una figura prefixada, que es realitzen amb ordre seqüencial innegable. Entre els molts exemples possibles sobre aquest tema és obligat esmentar els estudis de Niko Tinbergen (1951) amb els mascles del peix espinós (''Gasterosteus aculeatus''), l'acció agressiva del qual es desencadena en presència de models o reclams molt toscs, sempre que estiguin proveïts d'un ventre vermell, que és pel que sembla el ''releaser'' o desencadenador dels seus atacs. Les conductes estereotipades, més freqüents en les espècies poc evolucionades que en les superiors, i més freqüents també en les primeres fases de l'ontogènia que en les avançades, constitueixen per descomptat una realitat, en la qual justament es funden molts zoòlegs per identificar ràpidament l'espècie d'un animal. Els ornitòlegs procedeixen sovint d'aquesta manera, potser a causa que les aus manifesten amb bastant claredat aquestes PFA. Per descomptat, tals pautes no són absolutament uniformes, i l'animal adapta sempre –millor dit, gairebé sempre– els seus PFA a la circumstància concreta en què ha d'operar, com agudament va fer notar von Allesch (1942) fa molts anys. No obstant això, insistim, és molt cert que els complexos i vistosos rituals amb què s'inicia la reproducció en moltes parelles d'aus i peixos, o les acurades seqüències d'actes amb què molts ocells construeixen els seus nius, són, a no dubtar-ho, exemples inequívocs que existeixen PFA raonablement uniformes. Una altra cosa molt diferent és, no obstant això, assumir el seu caràcter exclusivament innat.

Revisió del 10:36, 13 oct 2017

José L. Pinillos: els instints


En línies generals, una conducta instintiva total hauria de complir [...] amb els següents requisits:

a) Ser innata, això és, executable sense el concurs d'experiència o aprenentatge algun.

b) Ser estereotipada, és a dir, realitzar-se conformement a unes pautes fixes, bàsicament invariables en la seva forma i ordre d'execució.

c) Ser específica, o sigui compartida per tots els membres de l'espècie, i fins a cert punt pels de les espècies afins.

d) Desencadenar-se indeliberadament davant cert tipus d'estímuls externs i/o intraorgánicos.

i) Continuar-se fins a la seva consumació, una vegada desencadenada, en absència fins i tot de l'estimulació que la va provocar.

f) Posseir un grau de complexitat superior a la del simple reflex.

g) Tenir un sentit supervivencial per a l'individu que l'executa i/o per a la seva espècie (sentit del que no obstant això l'individu no és conscient)

h) Finalment, segons alguns autors, ser saciables, això és, més difícils de provocar després d'estimulacions repetides (la qual cosa, no obstant això, afecta de forma molt diferent a la conducta de defensa o atac, que a la copulatoria o alimentària).


Una mera ullada a aquests vuit punts revela de seguida la complexitat del concepte i la falta de rigor amb què usualment s'aplica. Vegem què han de dir sobre aquest tema la psicologia actual i altres ciències afins.

Abans de res, i pel que fa al caràcter innat de l'instint, se sap que la majoria de les anomenades conductes instintives requereixen alguna forma d'aprenentatge, sovint molt considerable. Charles Darwin, i després antropòlegs com William H. Rives, han fet notar com en algunes tribus primitives l'anomenat instint parental no impedeix als pares desfer-se brutalment dels fills quan la família no pot alimentar-los o té, simplement, ja molts del mateix sexe; sense necessitat d'anar a buscar exemples tan distants, la mateixa societat actual, amb la seva creixent pràctica de l'avortament, ens indica fins a quin punt l'amor maternal està mediatitzat per valors i processos culturals que tenen molt poc que veure amb l'herència biològica. Cert que en alguns animals una injecció de prolactina és capaç de suscitar comportaments maternals típics; però, fins i tot al món animal, experiències com les de Beach (1956) han demostrat fins a quin punt l'experiència és indispensable perquè les femelles –en aquest cas, rates– cuidin de les seves cries i no les devorin poc després de néixer. En una tribu de Nova Guinea, per a posar un altre exemple, Margaret Mead va trobar que l'afició a les nines que oferia als nens de la comunitat era major en els homes que en les femelles –per ventura, segons ens explica, perquè eren els pares, i no les mares, els qui criaven els fills–. Pensar que la lluita o la guerra és un instint de l'home sembla així mateix estar en contradicció amb el que han descobert antropòlegs com Franz Boas entre els indis cauquiutel, que resolen les seves diferències mitjançant festes en comptes de baralles, o amb el que ens han dit Ruth Benedict o Alexander Goldenweiser a propòsit de la manera en què els indis zuni o certs esquimals resolen els seus conflictes interpersonals; en efecte, Goldenweiser sembla haver trobat tribus esquimals on les disputes personals es dirimeixen a través de concursos de cant, que els vots de la majoria designen al vencedor. En definitiva, això significa que molts dels sedicentes instints animals i humans, per no dir gairebé tots, estan intervinguts per l'experiència i varien en funció d'ella. Es donen, en veritat, algunes conductes genuïnament innates, com la del marsupial Didelphis virginiana, que res més néixer, sense l'ajuda de la mare ni aprenentatge algun, grimpa veloçment pel cos d'aquesta fins a refugiar-se en la borsa o marsupi on roman les primeres setmanes de la seva vida; però conductes així, que reuneixin alhora tots els requisits d'instintivitat, són francament difícils de trobar. Les experiències de encunyat efectuades per etòlegs com Konrad Lorenz han revelat, per exemple, l'efecte subtil, però gairebé indeleble, que exerceixen les primeres experiències dels animals en les seves ulteriors conductes instintives. La indissoluble reciprocitat que guarden entre si la maduració i l'aprenentatge permeten, d'altra banda, comprendre que una determinació exclusivament genètica de la conducta és en principi impossible, tot i que en alguns casos l'exercici postnatal precís per realitzar un acte siguin tan insignificant que puguem qualificar-ho d'innat a efectes pràctics.

Respecte a la condició que hem anomenat estereotipia, és molt cert que hi ha estímuls (releasers o desencadenadores en la terminologia etològica) que desencadenen pautes fixes d'acció (PFA) que posseeixen una figura prefixada, que es realitzen amb ordre seqüencial innegable. Entre els molts exemples possibles sobre aquest tema és obligat esmentar els estudis de Niko Tinbergen (1951) amb els mascles del peix espinós (Gasterosteus aculeatus), l'acció agressiva del qual es desencadena en presència de models o reclams molt toscs, sempre que estiguin proveïts d'un ventre vermell, que és pel que sembla el releaser o desencadenador dels seus atacs. Les conductes estereotipades, més freqüents en les espècies poc evolucionades que en les superiors, i més freqüents també en les primeres fases de l'ontogènia que en les avançades, constitueixen per descomptat una realitat, en la qual justament es funden molts zoòlegs per identificar ràpidament l'espècie d'un animal. Els ornitòlegs procedeixen sovint d'aquesta manera, potser a causa que les aus manifesten amb bastant claredat aquestes PFA. Per descomptat, tals pautes no són absolutament uniformes, i l'animal adapta sempre –millor dit, gairebé sempre– els seus PFA a la circumstància concreta en què ha d'operar, com agudament va fer notar von Allesch (1942) fa molts anys. No obstant això, insistim, és molt cert que els complexos i vistosos rituals amb què s'inicia la reproducció en moltes parelles d'aus i peixos, o les acurades seqüències d'actes amb què molts ocells construeixen els seus nius, són, a no dubtar-ho, exemples inequívocs que existeixen PFA raonablement uniformes. Una altra cosa molt diferent és, no obstant això, assumir el seu caràcter exclusivament innat.

Acabem d'indicar que els animals no sempre adapten els seus PFA a la circumstància concreta en què han d'operar. Certament, en la majoria dels casos sí ho fan, o d'una altra manera la vida animal seria inconcebible; però les bé conegudes accions in vacuo (Tinbergen, 1951) que es posen de manifest quan un esquirol, per exemple, efectua tots els moviments precisos per enterrar una nou en un sòl de fusta, demostren, a l'una que l'estereotipia i el caràcter indeliberat de l'acció, la seva desconnexió del context i, en definitiva, la seva falta de sentit adaptatiu concret. Les PFA esdevenen esquemes rígids sense valor supervivencial.

L'especificitat de les conductes instintives tendeix en general a complir-se fins al punt que alguns etòlegs prefereixen parlar de conductes específiques (species-specific behavior) que de conductes instintives. També aquí esdevé, no obstant això, que l'experiència introdueix variants locals, com en el cant d'ocells pertanyents a la mateixa espècie. Excepte després d'una acurada investigació comparada és arriscat, per tant, assegurar que una determinada conducta és compartida d'igual manera per tots els membres d'una espècie. [...]

En definitiva, i això ha ocorregut més d'una vegada en la història del pensament humà, donar per descomptat que a tot terme amb un significat ha de correspondre una realitat objectiva precisa, constitueix naturalment un crasísimo error. Sense necessitat de desqualificar per complet el terme instint, reduint-ho a un mer flatus vocis, és obvi, no obstant això, que amb ell s'al·ludeix de manera fart imprecisa a conductes molt diverses i amb freqüència mal conegudes, que les més de les vegades ni compleixen els requisits d'instintivitat ni poden incloure's en una mateixa categoria. Si a això s'agrega que la història del concepte comporta un cert aire principialista, que porta a la memòria les famoses virtutes de la ciència medieval, es comprèn que per parlar d'instints calgui fer avui dia moltes precisions. Per ventura per això, molts psicòlegs hagin optat simplement per no parlar d'ells.

Principios de psicología, Alianza, Madrid 1975, p. 220-223.

Original en castellà

En líneas generales, una conducta instintiva cabal tendría que cumplir [...] con los siguientes requisitos:

a) Ser innata, esto es, ejecutable sin el concurso de experiencia o aprendizaje alguno.

b) Ser estereotipada, es decir, realizarse con arreglo a unas pautas fijas, básicamente invariables en su forma y orden de ejecución.

c) Ser específica, o sea compartida por todos los miembros de la especie, y hasta cierto punto por los de las especies afines.

d) Desencadenarse indeliberadamente ante cierto tipo de estímulos externos y/o intraorgánicos.

e) Continuarse hasta su consumación, una vez desencadenada, en ausencia incluso de la estimulación que la provocó.

f) Poseer un grado de complejidad superior a la del simple reflejo.

g) Tener un sentido supervivencial para el individuo que la ejecuta y/o para su especie (sentido del que sin embargo el individuo no es consciente)

h) Finalmente, según algunos autores, ser saciables, esto es, más difíciles de provocar tras estimulaciones repetidas (lo cual, sin embargo, afecta de forma muy distinta a la conducta de defensa o ataque, que a la copulatoria o alimentaria).

Una mera ojeada a estos ocho puntos revela enseguida la complejidad del concepto y la falta de rigor con que usualmente se aplica. Veamos qué tienen que decir al respecto la psicología actual y otras ciencias afines.

Ante todo, y por lo que respecta al carácter innato del instinto, se sabe que la mayoría de las llamadas conductas instintivas requieren alguna forma de aprendizaje, a menudo muy considerable. Charles Darwin, y luego antropólogos como William H. Rives, han hecho notar cómo en algunas tribus primitivas el llamado instinto parental no impide a los padres deshacerse brutalmente de los hijos cuando la familia no puede alimentarlos o tiene, simplemente, ya muchos del mismo sexo; sin necesidad de ir a buscar ejemplos tan distantes, la misma sociedad actual, con su creciente práctica del aborto, nos indica hasta qué punto el amor maternal está mediatizado por valores y procesos culturales que tienen muy poco que ver con la herencia biológica. Cierto que en algunos animales una inyección de prolactina es capaz de suscitar comportamientos maternales típicos; pero, incluso en el mundo animal, experiencias como las de Beach (1956) han demostrado hasta qué punto la experiencia es indispensable para que las hembras –en este caso, ratas– cuiden de sus crías y no las devoren poco después de nacer. En una tribu de Nueva Guinea, por poner otro ejemplo, Margaret Mead encontró que la afición a las muñecas que ofrecía a los niños de la comunidad era mayor en los varones que en las hembras –acaso, según nos cuenta, porque eran los padres, y no las madres, quienes criaban a los hijos–. Pensar que la lucha o la guerra es un instinto del hombre parece asimismo estar en contradicción con lo que han descubierto antropólogos como Franz Boas entre los indios cauquiutel, que zanjan sus diferencias mediante fiestas en vez de peleas, o con lo que nos han dicho Ruth Benedict o Alexander Goldenweiser a propósito del modo en que los indios zuni o ciertos esquimales resuelven sus conflictos interpersonales; en efecto, Goldenweiser parece haber encontrado tribus esquimales donde las disputas personales se dirimen a través de concursos de canto, en que los votos de la mayoría designan al vencedor. En definitiva, esto significa que muchos de los sedicentes instintos animales y humanos, por no decir casi todos, están mediados por la experiencia y varían en función de ella. Se dan, en verdad, algunas conductas genuinamente innatas, como la del marsupial Didelphis virginiana, que nada más nacer, sin ayuda de la madre ni aprendizaje alguno, trepa velozmente por el cuerpo de ésta hasta refugiarse en la bolsa o marsupio donde permanece las primeras semanas de su vida; pero conductas así, que reúnan a la vez todos los requisitos de instintividad, son francamente difíciles de encontrar. Las experiencias de troquelado efectuadas por etólogos como Konrad Lorenz han revelado, por ejemplo, el efecto sutil, pero casi indeleble, que ejercen las primeras experiencias de los animales en sus ulteriores conductas instintivas. La indisoluble reciprocidad que guardan entre sí la maduración y el aprendizaje permiten, por otra parte, comprender que una determinación exclusivamente genética de la conducta es en principio imposible, aun cuando en algunos casos el ejercicio postnatal preciso para realizar un acto sea tan insignificante que podamos calificarlo de innato a efectos prácticos.

Respecto a la condición que hemos llamado estereotipia, es muy cierto que hay estímulos (releasers o desencadenadores en la terminología etológica) que desencadenan pautas fijas de acción (PFA) que poseen una figura prefijada, que se realizan con orden secuencial innegable. Entre los muchos ejemplos posibles al respecto es obligado mencionar los estudios de Niko Tinbergen (1951) con los machos del pez espinoso (Gasterosteus aculeatus), cuya acción agresiva se desencadena en presencia de modelos o reclamos muy toscos, siempre y cuando estén provistos de un vientre rojo, que es al parecer el releaser o desencadenador de sus ataques. Las conductas estereotipadas, más frecuentes en las especies poco evolucionadas que en las superiores, y más frecuentes también en las primeras fases de la ontogenia que en las avanzadas, constituyen por descontado una realidad, en la que justamente se fundan muchos zoólogos para identificar rápidamente la especie de un animal. Los ornitólogos proceden a menudo de esta manera, quizá debido a que las aves manifiestan con bastante claridad estas PFA. Por supuesto, tales pautas no son absolutamente uniformes, y el animal adapta siempre –mejor dicho, casi siempre– sus PFA a la circunstancia concreta en que ha de operar, como agudamente hizo notar von Allesch (1942) hace muchos años. Sin embargo, insistimos, es muy cierto que los complejos y vistosos rituales con que se inicia la reproducción en muchas parejas de aves y peces, o las cuidadosas secuencias de actos con que muchos pájaros construyen sus nidos, son, a no dudarlo, ejemplos inequívocos de que existen PFA razonablemente uniformes. Otra cosa muy distinta es, no obstante, asumir su carácter exclusivamente innato.

Acabamos de indicar que los animales no siempre adaptan sus PFA a la circunstancia concreta en que tienen que operar. Ciertamente, en la mayoría de los casos sí lo hacen, o de otro modo la vida animal sería inconcebible; pero las bien conocidas acciones in vacuo (Tinbergen, 1951) que se ponen de manifiesto cuando una ardilla, por ejemplo, efectúa todos los movimientos precisos para enterrar una nuez en un suelo de madera, demuestran, a la par que la estereotipia y el carácter indeliberado de la acción, su desconexión del contexto y, en definitiva, su falta de sentido adaptativo concreto. Las PFA devienen esquemas rígidos sin valor supervivencial.

La especificidad de las conductas instintivas tiende en general a cumplirse hasta el punto de que algunos etólogos prefieren hablar de conductas específicas (species-specific behavior) que de conductas instintivas. También aquí acontece, sin embargo, que la experiencia introduce variantes locales, como en el canto de pájaros pertenecientes a la misma especie. Excepto después de una cuidadosa investigación comparada es arriesgado, por tanto, asegurar que una determinada conducta es compartida de igual modo por todos los miembros de una especie. [...]

En definitiva, y esto ha ocurrido más de una vez en la historia del pensamiento humano, dar por supuesto que a todo término con un significado ha de corresponder una realidad objetiva precisa, constituye naturalmente un crasísimo error. Sin necesidad de descalificar por completo el término instinto, reduciéndolo a un mero flatus vocis, es obvio, sin embargo, que con él se alude de manera harto imprecisa a conductas muy diversas y con frecuencia mal conocidas, que las más de las veces ni cumplen los requisitos de instintividad ni pueden incluirse en una misma categoría. Si a esto se agrega que la historia del concepto comporta un cierto aire principialista, que trae a la memoria las famosas virtutes de la ciencia medieval, se comprende que para hablar de instintos haya que hacer hoy en día muchas precisiones. Acaso por esto, muchos psicólogos hayan optado simplemente por no hablar de ellos.