Accions

Recurs

Nietzsche: el significat de l'apol·lini i el dionisíac

De Wikisofia

La revisió el 23:58, 24 maig 2017 per Sofibot (discussió | contribucions) (modificant original)

Què signifiquen els conceptes antitètics apol·lini i dionisíac, introduïts per mi en l'estètica, concebuts tots dos com a espècies d'embriaguesa? -L'embriaguesa apol·línea manté excitat abans de res l'ull, de manera que aquest adquireix la força de veure visions. El pintor, l'escultor, el poeta èpic són visionaris parell excellence. En l'estat dionisíac, en canvi, la qual cosa queda excitat i intensificat és el sistema sencer dels afectes: de manera que aquest sistema descarrega d'una vegada tots els seus mitjans d'expressió i al mateix temps fa que es manifesti la força de representar, reproduir, transfigurar, transformar, tota espècie de mímica i d'histrionisme. L'essencial segueix sent la facilitat de la metamorfosi, la incapacitat de no reaccionar (-de manera semblada a com ocorre amb certs histèrics, que al menor senyal assumeixen qualsevol paper). A l'home dionisíac li resulta impossible no comprendre una suggestió qualsevol, ell no passa per alt cap signe d'afecte, posseeix el més alt grau de l'instint de comprensió i d'adivinació, d'igual manera que posseeix el més alt grau de l'art de la comunicació. S'introdueix en tota pell, en tot afecte: es transforma permanentment. -La música, tal com l'entenem avui, és també una excitació i una descàrrega globals dels afectes, però no és, no obstant això, més que el residu d'un món expressiu molt més ple de l'afecte, un mer residuum de l'histrionisme dionisíac. Per fer possible la música com a art especial s'ha immobilitzat a un gran nombre de sentits, sobretot el sentit muscular (almenys relativament: doncs en cert grau tot ritme continua parlant als nostres músculs): de manera que l'home ja no imita i representa de seguida corporalment tot el que sent. No obstant això, aquest és pròpiament l'estat dionisíac normal, en tot caso l'estat dionisíac primordial; la música és l'especificació, lentament aconseguida, d'aquest estat a costa de les facultats més afins a ella.

Crepuscle dels ídols, Aliança, Madrid 1984, 7ª, p.92.

Original en castellà

¿Qué significan los conceptos antitéticos apolíneo y dionisíaco, introducidos por mí en la estética, concebidos ambos como especies de embriaguez? -La embriaguez apolínea mantiene excitado ante todo el ojo, de modo que éste adquiere la fuerza de ver visiones. El pintor, el escultor, el poeta épico son visionarios par excellence. En el estado dionisíaco, en cambio, lo que queda excitado e intensificado es el sistema entero de los afectos: de modo que ese sistema descarga de una vez todos sus medios de expresión y al mismo tiempo hace que se manifieste la fuerza de representar, reproducir, transfigurar, transformar, toda especie de mímica y de histrionismo. Lo esencial sigue siendo la facilidad de la metamorfosis, la incapacidad de no reaccionar (-de modo parecido a como ocurre con ciertos histéricos, que a la menor seña asumen cualquier papel). Al hombre dionisíaco le resulta imposible no comprender una sugestión cualquiera, él no pasa por alto ningún signo de afecto, posee el más alto grado del instinto de comprensión y de adivinación, de igual modo que posee el más alto grado del arte de la comunicación. Se introduce en toda piel, en todo afecto: se transforma permanentemente. -La música, tal como la entendemos hoy, es también una excitación y una descarga globales de los afectos, pero no es, sin embargo, más que el residuo de un mundo expresivo mucho más pleno del afecto, un mero residuum del histrionismo dionisíaco. Para hacer posible la música como arte especial se ha inmovilizado a un gran número de sentidos, sobre todo el sentido muscular (al menos relativamente: pues en cierto grado todo ritmo continúa hablando a nuestros músculos): de modo que el hombre ya no imita y representa en seguida corporalmente todo lo que siente. Sin embargo, ése es propiamente el estado dionisíaco normal, en todo caso el estado dionisíaco primordial; la música es la especificación, lentamente conseguida, de ese estado a costa de las facultades más afines a ella.