Accions

Recurs

Diferència entre revisions de la pàgina «Nietzsche: el nihilisme»

De Wikisofia

m (Text de reemplaçament - "dad " a "tat ")
m (Text de reemplaçament - "aquesta destinació" a "aquest destí")
 
(16 revisions intermèdies per 3 usuaris que no es mostren)
Línia 1: Línia 1:
{{RecursWiki|Tipus=Extractes d'obres}}{{RecursBase|Nom=Nietzsche: el nihilisme|Idioma=Español}}
+
{{PendentRev}}{{RecursWiki|Tipus=Extractes d'obres}}{{RecursBase|Nom=Nietzsche: el nihilisme|Idioma=Español}}
1) El que jo conte aquí és la història de les properes dues centúries. Descric el que vindrà, la qual cosa no podrà menys que venir: ''l'adveniment del nihilisme''. Aquesta història pot ser explicada ja ara; doncs opera en ella la necessitat mateixa. Aquest futur parla ja a través de cent signes; aquesta destinació s'anuncia per onsevulla; ja totes les oïdes estan agusats, rampells a captar aquesta música de l'avenir. Des de fa molt tota la nostra cultura europea, presa d'una tensió angoixant que augmenta de dècada en dècada, s'encamina a una catàstrofe -inquieta, violenta i precipitada; com riu que anhela desembocar en el mar, ja no reflexiona, té por de reflexionar. [...]
+
1) El que jo conto aquí és la història de les dues centúries vinents. Descric el que vindrà, el que no podrà menys que venir: ''l'adveniment del nihilisme''. Aquesta història pot ser explicada ja ara; puix hi opera la necessitat mateixa. Aquest futur parla ja a través de cent signes; aquest destí s'anuncia per tot arreu; ja totes les orelles estan agusades, promptes a captar aquesta música de l'avenir. Des de fa molt tota la nostra cultura europea, presa d'una tensió angoixant que augmenta de dècada en dècada, s'encamina a una catàstrofe —inquieta, violenta i precipitada; com riu que anhela desembocar en el mar, ja no reflexiona, té por de reflexionar. [...]
  
23) Què significa el nihilisme? --''Significa que es desvalorizan els més alts valors''. Falta la meta; falta la resposta al «per què?».
+
23) Què significa el nihilisme? --''Significa que es desvaloren els valors més alts''. Falta la meta; falta la resposta al «per què?».
  
 
24) El nihilisme radical és el convenciment que l'existència és absolutament insostenible si es tracta dels més alts valors que es reconeixen; amén de la conclusió que no tenim el menor dret de suposar un «més enllà» o un «en si» de les coses que sigui «diví», moral veritable.
 
24) El nihilisme radical és el convenciment que l'existència és absolutament insostenible si es tracta dels més alts valors que es reconeixen; amén de la conclusió que no tenim el menor dret de suposar un «més enllà» o un «en si» de les coses que sigui «diví», moral veritable.
Línia 8: Línia 8:
 
Aquesta conclusió és conseqüència de la «voluntat de veritat» inculcada en l'home; és a dir, és conseqüència de la fe en la moral.
 
Aquesta conclusió és conseqüència de la «voluntat de veritat» inculcada en l'home; és a dir, és conseqüència de la fe en la moral.
  
25) El nihilisme és ambigu: a) nihilisme com a signe d'augment de poder del ''esperit'': el ''nihilisme actiu''. b) nihilisme com a decadència i minvament del poder de l'esperit: ''el nihilisme passiu.''
+
25) El nihilisme és ambigu: a) nihilisme com a signe d'augment de poder de l{{'}}''esperit'': el ''nihilisme actiu''. b) nihilisme com a decadència i minvament del poder de l'esperit: ''el nihilisme passiu.''
  
 
26) El nihilisme és un estat ''normal''.
 
26) El nihilisme és un estat ''normal''.
  
Pot ser símptoma de ''força''; el poder de l'esperit pot haver acrescut a tal punt que li són inadequades les metes tradicionals («conviccions», articles de fe) (-doncs una fe expressa en general la dictadura de condicions d'existència, la submissió a l'autoritat de les circumstàncies sota les quals un ésser prospera, creix i ''adquireix poder''...); d'altra banda, pot ser símptoma de força insuficient per fixar-se en forma productiva una nova meta, un nou per què, una nova fe.
+
Pot ser símptoma de ''força''; el poder de l'esperit pot haver acrescut a tal punt que li són inadequades les metes tradicionals («conviccions», articles de fe) (-doncs una fe expressa en general la dictadura de condicions d'existència, la submissió a l'autoritat de les circumstàncies sota les quals un ésser prospera, creix i ''adquireix poder''...); d'altra banda, pot ser símptoma de força insuficient per a fixar-se en forma productiva una nova meta, un nou per què, una nova fe.
  
 
Aconsegueix el nihilisme la seva màxima força relativa com a força violenta de destrucció; com a ''nihilisme actiu''.
 
Aconsegueix el nihilisme la seva màxima força relativa com a força violenta de destrucció; com a ''nihilisme actiu''.
  
La seva antítesi és el nihilisme ''cansat'' que ja no ataca i la modalitat del qual més famosa és el budisme: nihilisme ''passiu'', símptoma de debilitat. La força de l'esperit pot estar cansada, ''esgotada'', així que els objectius i els valors existents són inadequats i no es creu més en ells; -—de manera que es dissol la síntesi dels valors i els objectius (en la qual es basa tota cultura forta) i els diferents valors lluiten entre si: ''desintegració''; -—de manera que tot el que reconforta, guareix, aquieta, atordeix, passa a primer plànol baix variat disfressa: religiós, moral, polític, estètic, etc.
+
La seva antítesi és el nihilisme ''cansat'' que ja no ataca i la modalitat del qual més famosa és el budisme: nihilisme ''passiu'', símptoma de debilitat. La força de l'esperit pot estar cansada, ''esgotada'', així que els objectius i els valors existents són inadequats i no es creu més en ells; -—de manera que es dissol la síntesi dels valors i els objectius (en la qual es basa tota cultura forta) i els diferents valors lluiten entre si: ''desintegració''; -—de manera que tot el que reconforta, guareix, aquieta, atordeix, passa a primer pla amb variades disfresses: religiosa, moral, política, estètica, etc.
  
 
27) Representa el nihilisme un ''estat intermedi'' patològic (patològica és la tremenda generalització, el no deduir ''cap sentit''); ja sigui perquè les forces productives encara no són prou poderoses, o perquè la decadència es demora encara i no ha inventat encara els seus recursos.
 
27) Representa el nihilisme un ''estat intermedi'' patològic (patològica és la tremenda generalització, el no deduir ''cap sentit''); ja sigui perquè les forces productives encara no són prou poderoses, o perquè la decadència es demora encara i no ha inventat encara els seus recursos.
Línia 22: Línia 22:
 
''Premissa d'aquesta hipòtesi -no existeix la veritat''; no existeix l'essència absoluta de les coses, la «cosa en si». -—''Això també és res més que nihilisme portat a l'extrem.'' Aquest nihilisme extrem situa el valor de les coses precisament en la circumstància que a aquests valors no ha correspost, i no correspon, cap realitat, sinó que són símptoma de força dels valoradores, simplificació per a la vida, res més.
 
''Premissa d'aquesta hipòtesi -no existeix la veritat''; no existeix l'essència absoluta de les coses, la «cosa en si». -—''Això també és res més que nihilisme portat a l'extrem.'' Aquest nihilisme extrem situa el valor de les coses precisament en la circumstància que a aquests valors no ha correspost, i no correspon, cap realitat, sinó que són símptoma de força dels valoradores, simplificació per a la vida, res més.
  
28) La pregunta del nihilisme: «para què?» té la seva arrel en el costum segons la qual la meta semblava establerta, donada, postulada des de fora, --és a dir, per alguna ''autoritat suprahumana''. Després d'haver perdut la fe en tal autoritat, es camina per costum en procura d'una altra autoritat ''susceptible de parlar en termes absoluts i de fixar metes i tasques''. Llavors, l'autoritat de la ''consciència'' (a mesura que la moral s'emancipa de la teologia, es torna més imperativa) apareix primordialment com a substitut d'una autoritat personal. O l'autoritat de la raó. O l'instint gregari (el ramat). O la Història, amb el seu esperit immanent a ella, que porta en si la seva meta i a la qual un ''pot abandonar-se''. Es volgués eludir la volició, l'aspiració a una meta, el risc inherent a això de fixar-se un mateix una meta, es volgués eludir la responsabilitat (-s'acceptaria el fatalisme). Finalment: la felicitat i, amb certa dosi d'hipocresia, ''la felicitat del major nombre possible de persones''.
+
28) La pregunta del nihilisme: «per a què?» té la seva arrel en el costum segons la qual la meta semblava establerta, donada, postulada des de fora –és a dir, per alguna ''autoritat suprahumana''. Després d'haver perdut la fe en tal autoritat, es camina per costum en procura d'una altra autoritat ''susceptible de parlar en termes absoluts i de fixar metes i tasques''. Llavors, l'autoritat de la ''consciència'' (a mesura que la moral s'emancipa de la teologia, es torna més imperativa) apareix primordialment com a substitut d'una autoritat personal. O l'autoritat de la raó. O l'instint gregari (el ramat). O la Història, amb el seu esperit immanent a ella, que porta en si la seva meta i a la qual un ''pot abandonar-se''. Es volgués eludir la volició, l'aspiració a una meta, el risc inherent a això de fixar-se un mateix una meta, es volgués eludir la responsabilitat (-s'acceptaria el fatalisme). Finalment: la felicitat i, amb certa dosi d'hipocresia, ''la felicitat del major nombre possible de persones''.
  
 
Es diu l'individu:
 
Es diu l'individu:
Línia 34: Línia 34:
 
31) El nihilista filosòfic està convençut que tot esdevenir manca de sentit i és fútil i afirma que no hi hauria d'haver un Ser mancat de sentit i fútil. Però d'on ve aquest «no hauria de»? D'on es treu aquest «sentit», aquest criteri? -—El nihilista entén, en el fons, que tal Ser va i inútil no satisfà al filòsof, l'azora i desespera. Tal consideració està renyida amb la nostra més fina sensibilitat de filòsof; es redueix a la valoració absurda que el caràcter del Ser ''li ha de causar plaer al filòsof...''
 
31) El nihilista filosòfic està convençut que tot esdevenir manca de sentit i és fútil i afirma que no hi hauria d'haver un Ser mancat de sentit i fútil. Però d'on ve aquest «no hauria de»? D'on es treu aquest «sentit», aquest criteri? -—El nihilista entén, en el fons, que tal Ser va i inútil no satisfà al filòsof, l'azora i desespera. Tal consideració està renyida amb la nostra més fina sensibilitat de filòsof; es redueix a la valoració absurda que el caràcter del Ser ''li ha de causar plaer al filòsof...''
  
Es comprèn fàcilment que dins de l'esdevenir el plaer i el displaer només poden significar ''mitjans''; resta llavors preguntar si després de tot, estaria al nostre abast percebre el «sentit», la «fi», si la qüestió d'existència o no existència d'un sentit podria ser resolta per l'home. [...]
+
Es comprèn fàcilment que dins de l'esdevenir el plaer i el desplaure només poden significar ''mitjans''; resta llavors preguntar si després de tot, estaria al nostre abast percebre el «sentit», la «fi», si la qüestió d'existència o no existència d'un sentit podria ser resolta per l'home. [...]
  
 
75) A les posicions extremes no se substitueixen altres moderades, sinó altres extremes, però ''invertides''. Així, la creença en l'amoralitat absoluta de la Naturalesa, en l'absència de finalització i sentit és l'efecte psicològicament necessari quan ja no pot mantenir-se la creença en Déu i un ordre essencialment moral. El nihilisme advé ara, no perquè hagi augmentat l'aversió per l'existència, sinó perquè s'ha arribat a desconfiar de tot «sentit» del mal, i àdhuc de l'existència. S'ha enfonsat una interpretació; però com se la tenia per la interpretació, sembla que l'existència manqués de tot sentit, que tot fos en va.
 
75) A les posicions extremes no se substitueixen altres moderades, sinó altres extremes, però ''invertides''. Així, la creença en l'amoralitat absoluta de la Naturalesa, en l'absència de finalització i sentit és l'efecte psicològicament necessari quan ja no pot mantenir-se la creença en Déu i un ordre essencialment moral. El nihilisme advé ara, no perquè hagi augmentat l'aversió per l'existència, sinó perquè s'ha arribat a desconfiar de tot «sentit» del mal, i àdhuc de l'existència. S'ha enfonsat una interpretació; però com se la tenia per la interpretació, sembla que l'existència manqués de tot sentit, que tot fos en va.
  
Queda per demostrar que aquest «En va!» determina el caràcter del nostre actual nihilisme. La desconfiança que susciten en nosaltres les nostres valoracions tradicionals s'acreix fins a l'extrem de portar-nos a sospitar que tots els «valors» siguin esquers en què la farsa es perllonga, però no s'aproxima en absolut a una solució. La ''durada'', signada per un «en va», sense meta ni fi, és el que més aclapara i anonada, màxim quan un comprèn que és enganyat, però no pot impedir que se l'enganyi.
+
Queda per demostrar que aquest «En va!» determina el caràcter del nostre actual nihilisme. La desconfiança que susciten en nosaltres les nostres valoracions tradicionals s'acreix fins a l'extrem de portar-nos a sospitar que tots els «valors» siguin esquers en què la farsa es perllonga, però no s'aproxima en absolut a una solució. La ''durada'', signada per un «en va», sense meta ni fi, és el que més aclapara i anorrea, màxim quan un comprèn que és enganyat, però no pot impedir que se l'enganyi.
  
 
Concebem aquesta idea en la seva forma més paorosa: l'existència, tal com és, sense sentit ni fi, però repetint-se inexorablement, sense desembocar mai en el no-res: l'''etern retorn''.
 
Concebem aquesta idea en la seva forma més paorosa: l'existència, tal com és, sense sentit ni fi, però repetint-se inexorablement, sense desembocar mai en el no-res: l'''etern retorn''.
  
 
Heus aquí la forma extrema del nihilisme: el no-res (el «mancat de sentit») -''eternament.''
 
Heus aquí la forma extrema del nihilisme: el no-res (el «mancat de sentit») -''eternament.''
{{Ref|Ref=Selecció de ''La voluntat de poder''. en «Obres Completes», vol. IV, Prestigi, Buenos Aires, p. 433-462. .|Cita=true}}
+
{{Ref|Ref=Selección de ''La voluntad de poder''. en «Obras Completas», vol. IV, Prestigio, Buenos Aires, p. 433-462. (Traducción de Pablo Simón).|Cita=true}}
 
{{InfoWiki}}
 
{{InfoWiki}}

Revisió de 22:50, 8 set 2018

 1) El que jo conto aquí és la història de les dues centúries vinents. Descric el que vindrà, el que no podrà menys que venir: l'adveniment del nihilisme. Aquesta història pot ser explicada ja ara; puix hi opera la necessitat mateixa. Aquest futur parla ja a través de cent signes; aquest destí s'anuncia per tot arreu; ja totes les orelles estan agusades, promptes a captar aquesta música de l'avenir. Des de fa molt tota la nostra cultura europea, presa d'una tensió angoixant que augmenta de dècada en dècada, s'encamina a una catàstrofe —inquieta, violenta i precipitada; com riu que anhela desembocar en el mar, ja no reflexiona, té por de reflexionar. [...]

23) Què significa el nihilisme? --Significa que es desvaloren els valors més alts. Falta la meta; falta la resposta al «per què?».

24) El nihilisme radical és el convenciment que l'existència és absolutament insostenible si es tracta dels més alts valors que es reconeixen; amén de la conclusió que no tenim el menor dret de suposar un «més enllà» o un «en si» de les coses que sigui «diví», moral veritable.

Aquesta conclusió és conseqüència de la «voluntat de veritat» inculcada en l'home; és a dir, és conseqüència de la fe en la moral.

25) El nihilisme és ambigu: a) nihilisme com a signe d'augment de poder de l'esperit: el nihilisme actiu. b) nihilisme com a decadència i minvament del poder de l'esperit: el nihilisme passiu.

26) El nihilisme és un estat normal.

Pot ser símptoma de força; el poder de l'esperit pot haver acrescut a tal punt que li són inadequades les metes tradicionals («conviccions», articles de fe) (-doncs una fe expressa en general la dictadura de condicions d'existència, la submissió a l'autoritat de les circumstàncies sota les quals un ésser prospera, creix i adquireix poder...); d'altra banda, pot ser símptoma de força insuficient per a fixar-se en forma productiva una nova meta, un nou per què, una nova fe.

Aconsegueix el nihilisme la seva màxima força relativa com a força violenta de destrucció; com a nihilisme actiu.

La seva antítesi és el nihilisme cansat que ja no ataca i la modalitat del qual més famosa és el budisme: nihilisme passiu, símptoma de debilitat. La força de l'esperit pot estar cansada, esgotada, així que els objectius i els valors existents són inadequats i no es creu més en ells; -—de manera que es dissol la síntesi dels valors i els objectius (en la qual es basa tota cultura forta) i els diferents valors lluiten entre si: desintegració; -—de manera que tot el que reconforta, guareix, aquieta, atordeix, passa a primer pla amb variades disfresses: religiosa, moral, política, estètica, etc.

27) Representa el nihilisme un estat intermedi patològic (patològica és la tremenda generalització, el no deduir cap sentit); ja sigui perquè les forces productives encara no són prou poderoses, o perquè la decadència es demora encara i no ha inventat encara els seus recursos.

Premissa d'aquesta hipòtesi -no existeix la veritat; no existeix l'essència absoluta de les coses, la «cosa en si». -—Això també és res més que nihilisme portat a l'extrem. Aquest nihilisme extrem situa el valor de les coses precisament en la circumstància que a aquests valors no ha correspost, i no correspon, cap realitat, sinó que són símptoma de força dels valoradores, simplificació per a la vida, res més.

28) La pregunta del nihilisme: «per a què?» té la seva arrel en el costum segons la qual la meta semblava establerta, donada, postulada des de fora –és a dir, per alguna autoritat suprahumana. Després d'haver perdut la fe en tal autoritat, es camina per costum en procura d'una altra autoritat susceptible de parlar en termes absoluts i de fixar metes i tasques. Llavors, l'autoritat de la consciència (a mesura que la moral s'emancipa de la teologia, es torna més imperativa) apareix primordialment com a substitut d'una autoritat personal. O l'autoritat de la raó. O l'instint gregari (el ramat). O la Història, amb el seu esperit immanent a ella, que porta en si la seva meta i a la qual un pot abandonar-se. Es volgués eludir la volició, l'aspiració a una meta, el risc inherent a això de fixar-se un mateix una meta, es volgués eludir la responsabilitat (-s'acceptaria el fatalisme). Finalment: la felicitat i, amb certa dosi d'hipocresia, la felicitat del major nombre possible de persones.

Es diu l'individu:

1. no fa falta una meta determinada;

2. no és possible preveure el futur.

Precisament ara que faria falta la voluntat més poderosa, és quan ella està més feble i apocada. Falta absoluta de fe en el poder d'organització de la voluntat pel tot. [...]

31) El nihilista filosòfic està convençut que tot esdevenir manca de sentit i és fútil i afirma que no hi hauria d'haver un Ser mancat de sentit i fútil. Però d'on ve aquest «no hauria de»? D'on es treu aquest «sentit», aquest criteri? -—El nihilista entén, en el fons, que tal Ser va i inútil no satisfà al filòsof, l'azora i desespera. Tal consideració està renyida amb la nostra més fina sensibilitat de filòsof; es redueix a la valoració absurda que el caràcter del Ser li ha de causar plaer al filòsof...

Es comprèn fàcilment que dins de l'esdevenir el plaer i el desplaure només poden significar mitjans; resta llavors preguntar si després de tot, estaria al nostre abast percebre el «sentit», la «fi», si la qüestió d'existència o no existència d'un sentit podria ser resolta per l'home. [...]

75) A les posicions extremes no se substitueixen altres moderades, sinó altres extremes, però invertides. Així, la creença en l'amoralitat absoluta de la Naturalesa, en l'absència de finalització i sentit és l'efecte psicològicament necessari quan ja no pot mantenir-se la creença en Déu i un ordre essencialment moral. El nihilisme advé ara, no perquè hagi augmentat l'aversió per l'existència, sinó perquè s'ha arribat a desconfiar de tot «sentit» del mal, i àdhuc de l'existència. S'ha enfonsat una interpretació; però com se la tenia per la interpretació, sembla que l'existència manqués de tot sentit, que tot fos en va.

Queda per demostrar que aquest «En va!» determina el caràcter del nostre actual nihilisme. La desconfiança que susciten en nosaltres les nostres valoracions tradicionals s'acreix fins a l'extrem de portar-nos a sospitar que tots els «valors» siguin esquers en què la farsa es perllonga, però no s'aproxima en absolut a una solució. La durada, signada per un «en va», sense meta ni fi, és el que més aclapara i anorrea, màxim quan un comprèn que és enganyat, però no pot impedir que se l'enganyi.

Concebem aquesta idea en la seva forma més paorosa: l'existència, tal com és, sense sentit ni fi, però repetint-se inexorablement, sense desembocar mai en el no-res: l'etern retorn.

Heus aquí la forma extrema del nihilisme: el no-res (el «mancat de sentit») -eternament.

Selección de La voluntad de poder. en «Obras Completas», vol. IV, Prestigio, Buenos Aires, p. 433-462. (Traducción de Pablo Simón).

Original en castellà

1) Lo que yo cuento aquí es la historia de las próximas dos centurias. Describo lo que vendrá, lo que no podrá menos que venir: el advenimiento del nihilismo. Esta historia puede ser contada ya ahora; pues opera en ella la necesidad misma. Este futuro habla ya a través de cien signos; este destino se anuncia por doquier; ya todos los oídos están aguzados, prontos a captar esta música del porvenir. Desde hace mucho toda nuestra cultura europea, presa de una tensión angustiosa que aumenta de década en década, se encamina a una catástrofe -inquieta, violenta y precipitada; cual río que ansía desembocar en el mar, ya no reflexiona, tiene miedo de reflexionar. [...]

23) ¿Qué significa el nihilismo? --Significa que se desvalorizan los más altos valores. Falta la meta; falta la respuesta al «¿por qué?».

24) El nihilismo radical es el convencimiento de que la existencia es absolutamente insostenible si se trata de los más altos valores que se reconocen; amén de la conclusión de que no tenemos el menor derecho de suponer un «más allá» o un «en sí» de las cosas que sea «divino», moral verdadera.

Esta conclusión es consecuencia de la «voluntad de verdad» inculcada en el hombre; es decir, es consecuencia de la fe en la moral.

25) El nihilismo es ambiguo: a) nihilismo como signo de aumento de poder del espíritu: el nihilismo activo. b) nihilismo como decadencia y merma del poder del espíritu: el nihilismo pasivo.

26) El nihilismo es un estado normal.

Puede ser síntoma de fuerza; el poder del espíritu puede haber acrecido a tal punto que le son inadecuadas las metas tradicionales («convicciones», artículos de fe) (-pues una fe expresa en general la dictadura de condiciones de existencia, la sumisión a la autoridad de las circunstancias bajo las cuales un ser prospera, crece y adquiere poder...); por otra parte, puede ser síntoma de fuerza insuficiente para fijarse en forma productiva una nueva meta, un nuevo por qué, una nueva fe.

Alcanza el nihilismo su máxima fuerza relativa como fuerza violenta de destrucción; como nihilismo activo.

Su antítesis es el nihilismo cansado que ya no ataca y cuya modalidad más famosa es el budismo: nihilismo pasivo, síntoma de debilidad. La fuerza del espíritu puede estar cansada, agotada, así que los objetivos y los valores existentes son inadecuados y no se cree más en ellos; -—de modo que se disuelve la síntesis de los valores y los objetivos (en la que se basa toda cultura fuerte) y los distintos valores luchan entre sí: desintegración; -—de modo que todo lo que reconforta, cura, aquieta, aturde, pasa a primer plano bajo variado disfraz: religioso, moral, político, estético, etc.

27) Representa el nihilismo un estado intermedio patológico (patológica es la tremenda generalización, el no deducir ningún sentido); ya sea porque las fuerzas productivas aún no son lo suficientemente poderosas, o porque la decadencia se demora aún y no ha inventado todavía sus recursos.

Premisa de esta hipótesis -no existe la verdad; no existe la esencia absoluta de las cosas, la «cosa en sí». -—Esto también es nada más que nihilismo llevado al extremo. Este nihilismo extremo sitúa el valor de las cosas precisamente en la circunstancia de que a estos valores no ha correspondido, y no corresponde, ninguna realidad, sino que son síntoma de fuerza de los valoradores, simplificación para la vida, nada más.

28) La pregunta del nihilismo: «¿para qué?» tiene su raíz en la costumbre según la cual la meta parecía establecida, dada, postulada desde fuera, --es decir, por alguna autoridad suprahumana. Tras haber perdido la fe en tal autoridad, se anda por costumbre en procura de otra autoridad susceptible de hablar en términos absolutos y de fijar metas y tareas. Entonces, la autoridad de la conciencia (a medida que la moral se emancipa de la teología, se vuelve más imperativa) aparece primordialmente como sustituto de una autoridad personal. O la autoridad de la razón. O el instinto gregario (el rebaño). O la Historia, con su espíritu inmanente a ella, que lleva en sí su meta y a la cual uno puede abandonarse. Se quisiera eludir la volición, la aspiración a una meta, el riesgo inherente a eso de fijarse uno mismo una meta, se quisiera eludir la responsabilidad (-se aceptaría el fatalismo). Por último: la felicidad y, con cierta dosis de hipocresía, la felicidad del mayor número posible de personas.

Dícese el individuo:

1. no hace falta una meta determinada;

2. no es posible prever el futuro.

Precisamente ahora que haría falta la voluntad más poderosa, es cuando ella está más débil y apocada. Falta absoluta de fe en el poder de organización de la voluntad para el todo. [...]

31) El nihilista filosófico está convencido de que todo acaecer carece de sentido y es fútil y afirma que no debiera haber un Ser carente de sentido y fútil. Pero ¿de dónde viene ese «no debiera»? ¿De dónde se saca ese «sentido», ese criterio? -—El nihilista entiende, en el fondo, que tal Ser vano e inútil no satisface al filósofo, lo azora y desespera. Tal consideración está reñida con nuestra más fina sensibilidad de filósofo; se reduce a la valoración absurda de que el carácter del Ser le debe causar placer al filósofo...

Se comprende fácilmente que dentro del acaecer el placer y el desplacer sólo pueden significar medios; resta entonces preguntar si después de todo, estaría a nuestro alcance percibir el «sentido», el «fin», si la cuestión de existencia o no existencia de un sentido podría ser resuelta por el hombre. [...]

75) A las posiciones extremas no se sustituyen otras moderadas, sino otras extremas, pero invertidas. Así, la creencia en la amoralidad absoluta de la Naturaleza, en la ausencia de fin y sentido es el efecto psicológicamente necesario cuando ya no puede mantenerse la creencia en Dios y un orden esencialmente moral. El nihilismo adviene ahora, no porque haya aumentado la aversión por la existencia, sino porque se ha llegado a desconfiar de todo «sentido» del mal, y aun de la existencia. Se ha desmoronado una interpretación; pero como se la tenía por la interpretación, parece que la existencia careciese de todo sentido, que todo fuese en vano.

Queda por demostrar que este «¡En vano!» determina el carácter de nuestro actual nihilismo. La desconfianza que suscitan en nosotros nuestras valoraciones tradicionales se acrecienta hasta el extremo de llevarnos a sospechar que todos los «valores» sean cebos en que la farsa se prolonga, pero no se aproxima en absoluto a una solución. La duración, signada por un «en vano», sin meta ni fin, es lo que más abruma y anonada, máxime cuando uno comprende que es engañado, pero no puede impedir que se lo engañe.

Concibamos esta idea en su forma más pavorosa: la existencia, tal como es, sin sentido ni fin, pero repitiéndose inexorablemente, sin desembocar jamás en la nada: el eterno retorno.

He aquí la forma extrema del nihilismo: la nada (lo «carente de sentido») -eternamente.