Accions

Recurs

Diferència entre revisions de la pàgina «Mosterín: racionalitat creencial»

De Wikisofia

m (bot: -pugues +pot)
m (bot: - que -encara que necessària per portar a bon terme l'empresa que ens hem proposat- deixem + que –encara que necessària per portar a bon terme l'empresa que ens hem proposat– deixem)
Línia 16: Línia 16:
 
En tercer lloc, proposo que diguem que estem justificats a creure que ''φ'', si la creença que n està vigent en la ciència del nostre temps, és a dir, si n constitueix una opinió generalment compartida per la comunitat científica pertinent. Basta que sapiguem que la comunitat dels geòlegs accepta la hipòtesi de la deriva continental perquè estiguem justificats a creure que els continents es desplacen uns respecte a uns altres. Aquest criteri només pot aplicar-se a idees estudiades per alguna comunitat científica i respecte a les quals hi hagi un ampli acord dels especialistes. No pot aplicar-se a temes no abastats per la ciència del nostre temps o respecte als quals no s'hagi aconseguit acord. Què sigui una comunitat científica i quan pugui considerar-se que hi ha acord en ella són qüestions que anem a deixar de costat aquí. Basti amb assenyalar que l'acord general de la comunitat científica és alguna cosa que pot canviar i amb freqüència canvia. Això implica que un sistema racional de creences no és alguna cosa estàtic, sinó que va variant per diversos factors, un dels quals són les variacions o progressos de la ciència. Així, avui resulta racional que vam crear que el sexe dels infants només depèn del pare i no de la mare, però fa dos segles aquesta mateixa creença no hagués estat racional. Al revés, fa dos segles hagués estat racional creure en la validesa de les lleis de Newton, però avui ja no ho és.
 
En tercer lloc, proposo que diguem que estem justificats a creure que ''φ'', si la creença que n està vigent en la ciència del nostre temps, és a dir, si n constitueix una opinió generalment compartida per la comunitat científica pertinent. Basta que sapiguem que la comunitat dels geòlegs accepta la hipòtesi de la deriva continental perquè estiguem justificats a creure que els continents es desplacen uns respecte a uns altres. Aquest criteri només pot aplicar-se a idees estudiades per alguna comunitat científica i respecte a les quals hi hagi un ampli acord dels especialistes. No pot aplicar-se a temes no abastats per la ciència del nostre temps o respecte als quals no s'hagi aconseguit acord. Què sigui una comunitat científica i quan pugui considerar-se que hi ha acord en ella són qüestions que anem a deixar de costat aquí. Basti amb assenyalar que l'acord general de la comunitat científica és alguna cosa que pot canviar i amb freqüència canvia. Això implica que un sistema racional de creences no és alguna cosa estàtic, sinó que va variant per diversos factors, un dels quals són les variacions o progressos de la ciència. Així, avui resulta racional que vam crear que el sexe dels infants només depèn del pare i no de la mare, però fa dos segles aquesta mateixa creença no hagués estat racional. Al revés, fa dos segles hagués estat racional creure en la validesa de les lleis de Newton, però avui ja no ho és.
  
En quart lloc, proposo que diguem que estem justificats a creure que ''φ'' si hi ha testimoniatges fiables que ''φ''. Així, per exemple, podem dir que estem justificats a creure que el nostre pare i la nostra mare són els humanes que tots els nostres parents i coneguts majors que nosaltres identifiquen com a tals, o que realment una guerra ha esclatat en l'Orient Mitjà, quan tots els periodistes i agències de notícies ens informen d'això, o que efectivament Lluís XVI va ser guillotinat en 1793, doncs així ens ho confirmen els diversos testimoniatges escrits que es conserven d'aquella època, etc. De totes maneres, cal reconèixer que el concepte de «testimoniatge fiable» no és un concepte res precís. És clar que moltes vegades els testimoniatges que posseïm d'alguna cosa no són fiables, sigui perquè és reduït el nombre de testimonis, sigui perquè tenim raons per dubtar de la seva objectivitat o de la seva veracitat, sigui perquè uns testimoniatges contradiuen a uns altres, etc. Caldria precisar el concepte de manera suficient com perquè la frontera entre testimoniatges fiables i no fiables quedés clarament traçada. Però aquesta és una tasca que -encara que necessària per portar a bon terme l'empresa que ens hem proposat- deixem aquí en l'aire, a fi de no perdre'ns en les múltiples ramificacions del nostre problema.
+
En quart lloc, proposo que diguem que estem justificats a creure que ''φ'' si hi ha testimoniatges fiables que ''φ''. Així, per exemple, podem dir que estem justificats a creure que el nostre pare i la nostra mare són els humanes que tots els nostres parents i coneguts majors que nosaltres identifiquen com a tals, o que realment una guerra ha esclatat en l'Orient Mitjà, quan tots els periodistes i agències de notícies ens informen d'això, o que efectivament Lluís XVI va ser guillotinat en 1793, doncs així ens ho confirmen els diversos testimoniatges escrits que es conserven d'aquella època, etc. De totes maneres, cal reconèixer que el concepte de «testimoniatge fiable» no és un concepte res precís. És clar que moltes vegades els testimoniatges que posseïm d'alguna cosa no són fiables, sigui perquè és reduït el nombre de testimonis, sigui perquè tenim raons per dubtar de la seva objectivitat o de la seva veracitat, sigui perquè uns testimoniatges contradiuen a uns altres, etc. Caldria precisar el concepte de manera suficient com perquè la frontera entre testimoniatges fiables i no fiables quedés clarament traçada. Però aquesta és una tasca que –encara que necessària per portar a bon terme l'empresa que ens hem proposat– deixem aquí en l'aire, a fi de no perdre'ns en les múltiples ramificacions del nostre problema.
  
 
Un punt que tothom acceptarà és el que no és racional creure al mateix temps dues idees contradictòries, sinó que en aquest cas el racional serà deixar de creure la una o l'altra, o fins i tot les dues. Però semblaria massa el postular la consistència del nostre sistema de creences com a condició de racionalitat, doncs amb freqüència no està a la nostra mà determinar la consistència o contradictorietat d'un conjunt potencialment infinit d'idees com és el que constitueixen les creences racionals tal com les hem definit. El que podem i hem d'exigir és la nostra disposició a purgar el nostre sistema creencial de contradiccions tan aviat com tinguem consciència o notícia d'elles. A l'hora de renunciar a una de dues creences contradictòries no derivades, normalment considerarem racional mantenir la creença obtinguda per un dels primers criteris abans assenyalats i renunciar a l'obtinguda pel criteri posterior. Així, tindrem màxima reluctància a renunciar a la creença dels enunciats analítics i renunciarem amb la major facilitat a la creença basada en testimoniatges fiables. No obstant això en casos extrems pot no ocórrer això. Així, si la creença en alguna cosa que hem comprovat directament una sola vegada s'oposa a teories científiques bé establertes i a múltiples testimoniatges fiables, més aviat haurem de pensar que hem sofert una al·lucinació. De totes maneres, en la pràctica gairebé totes les nostres creences són creences derivades, raó per la qual la situació és encara molt més complicada. Aquí volem retenir únicament l'exigència de rebutjar del nostre sistema de creences tota contradicció de la qual tinguem notícia.
 
Un punt que tothom acceptarà és el que no és racional creure al mateix temps dues idees contradictòries, sinó que en aquest cas el racional serà deixar de creure la una o l'altra, o fins i tot les dues. Però semblaria massa el postular la consistència del nostre sistema de creences com a condició de racionalitat, doncs amb freqüència no està a la nostra mà determinar la consistència o contradictorietat d'un conjunt potencialment infinit d'idees com és el que constitueixen les creences racionals tal com les hem definit. El que podem i hem d'exigir és la nostra disposició a purgar el nostre sistema creencial de contradiccions tan aviat com tinguem consciència o notícia d'elles. A l'hora de renunciar a una de dues creences contradictòries no derivades, normalment considerarem racional mantenir la creença obtinguda per un dels primers criteris abans assenyalats i renunciar a l'obtinguda pel criteri posterior. Així, tindrem màxima reluctància a renunciar a la creença dels enunciats analítics i renunciarem amb la major facilitat a la creença basada en testimoniatges fiables. No obstant això en casos extrems pot no ocórrer això. Així, si la creença en alguna cosa que hem comprovat directament una sola vegada s'oposa a teories científiques bé establertes i a múltiples testimoniatges fiables, més aviat haurem de pensar que hem sofert una al·lucinació. De totes maneres, en la pràctica gairebé totes les nostres creences són creences derivades, raó per la qual la situació és encara molt més complicada. Aquí volem retenir únicament l'exigència de rebutjar del nostre sistema de creences tota contradicció de la qual tinguem notícia.

Revisió del 22:20, 16 set 2017

Direm que estem justificats a creure que φ si ocorre que φ és deduïble d'altres idees β, γ, etc., que estem justificats a creure. A aquest tipus de justificació podem anomenar-la derivada. Però la justificació derivada no pot ser l'únic tipus de justificació, doncs la cadena de possibles deduccions ha de començar en algun punt, a saber, en idees per les quals posseïm suficient justificació no-derivada.

En quins casos direm que posseïm suficient justificació (no-derivada) que φ?

En primer lloc, en el cas que n sigui una idea analítica, és a dir, una idea la veritat de la qual només depengui de l'estructura gramatical i semàntica del llenguatge en què està formulada. Així, per exemple, podem dir que tenim suficient evidència que demà plourà o no plourà, o que cap solter és casat, o que tots els triangles tenen tres costats, o que el Quixot va ser escrit per l'autor del Quixot, etc., doncs totes aquestes idees són analítiques.

En segon lloc, direm que estem justificats a creure que φ si podem comprovar directa i personalment que φ. Això només ocorre si n és una idea singular que es refereix a algun fet concret directament observable pels nostres sentits en el moment present. Per exemple, podem dir que estem justificats a creure que tenim dues mans, que estem bevent una cervesa, que tenim les sabates posades, que el carrer està ple d'automòbils o que en el cel hi ha lluna plena.

En tercer lloc, proposo que diguem que estem justificats a creure que φ, si la creença que n està vigent en la ciència del nostre temps, és a dir, si n constitueix una opinió generalment compartida per la comunitat científica pertinent. Basta que sapiguem que la comunitat dels geòlegs accepta la hipòtesi de la deriva continental perquè estiguem justificats a creure que els continents es desplacen uns respecte a uns altres. Aquest criteri només pot aplicar-se a idees estudiades per alguna comunitat científica i respecte a les quals hi hagi un ampli acord dels especialistes. No pot aplicar-se a temes no abastats per la ciència del nostre temps o respecte als quals no s'hagi aconseguit acord. Què sigui una comunitat científica i quan pugui considerar-se que hi ha acord en ella són qüestions que anem a deixar de costat aquí. Basti amb assenyalar que l'acord general de la comunitat científica és alguna cosa que pot canviar i amb freqüència canvia. Això implica que un sistema racional de creences no és alguna cosa estàtic, sinó que va variant per diversos factors, un dels quals són les variacions o progressos de la ciència. Així, avui resulta racional que vam crear que el sexe dels infants només depèn del pare i no de la mare, però fa dos segles aquesta mateixa creença no hagués estat racional. Al revés, fa dos segles hagués estat racional creure en la validesa de les lleis de Newton, però avui ja no ho és.

En quart lloc, proposo que diguem que estem justificats a creure que φ si hi ha testimoniatges fiables que φ. Així, per exemple, podem dir que estem justificats a creure que el nostre pare i la nostra mare són els humanes que tots els nostres parents i coneguts majors que nosaltres identifiquen com a tals, o que realment una guerra ha esclatat en l'Orient Mitjà, quan tots els periodistes i agències de notícies ens informen d'això, o que efectivament Lluís XVI va ser guillotinat en 1793, doncs així ens ho confirmen els diversos testimoniatges escrits que es conserven d'aquella època, etc. De totes maneres, cal reconèixer que el concepte de «testimoniatge fiable» no és un concepte res precís. És clar que moltes vegades els testimoniatges que posseïm d'alguna cosa no són fiables, sigui perquè és reduït el nombre de testimonis, sigui perquè tenim raons per dubtar de la seva objectivitat o de la seva veracitat, sigui perquè uns testimoniatges contradiuen a uns altres, etc. Caldria precisar el concepte de manera suficient com perquè la frontera entre testimoniatges fiables i no fiables quedés clarament traçada. Però aquesta és una tasca que –encara que necessària per portar a bon terme l'empresa que ens hem proposat– deixem aquí en l'aire, a fi de no perdre'ns en les múltiples ramificacions del nostre problema.

Un punt que tothom acceptarà és el que no és racional creure al mateix temps dues idees contradictòries, sinó que en aquest cas el racional serà deixar de creure la una o l'altra, o fins i tot les dues. Però semblaria massa el postular la consistència del nostre sistema de creences com a condició de racionalitat, doncs amb freqüència no està a la nostra mà determinar la consistència o contradictorietat d'un conjunt potencialment infinit d'idees com és el que constitueixen les creences racionals tal com les hem definit. El que podem i hem d'exigir és la nostra disposició a purgar el nostre sistema creencial de contradiccions tan aviat com tinguem consciència o notícia d'elles. A l'hora de renunciar a una de dues creences contradictòries no derivades, normalment considerarem racional mantenir la creença obtinguda per un dels primers criteris abans assenyalats i renunciar a l'obtinguda pel criteri posterior. Així, tindrem màxima reluctància a renunciar a la creença dels enunciats analítics i renunciarem amb la major facilitat a la creença basada en testimoniatges fiables. No obstant això en casos extrems pot no ocórrer això. Així, si la creença en alguna cosa que hem comprovat directament una sola vegada s'oposa a teories científiques bé establertes i a múltiples testimoniatges fiables, més aviat haurem de pensar que hem sofert una al·lucinació. De totes maneres, en la pràctica gairebé totes les nostres creences són creences derivades, raó per la qual la situació és encara molt més complicada. Aquí volem retenir únicament l'exigència de rebutjar del nostre sistema de creences tota contradicció de la qual tinguem notícia.

Per resumir, proposem precisar el concepte de racionalitat creencial de la següent manera: Un human determinat x creu racionalment que φ(on φ és una idea qualsevol) si i només si (1) x creu que φ i (2) x està justificat a creure que φ, és a dir, φ és analític, o x pot comprovar directament que φ, o φ és una opinió científica vigent en el temps de x, o hi ha testimoniatges fiables que φ, o φ és deduïble a partir d'altres idees ... β1, ... βn i x està justificat a creure que β1, ... βn (aquesta clàusula converteix a aquesta definició en recursiva) i, a més, (3) x no és conscient que φ estigui en contradicció amb cap altra de les seves creences.

Si un individu creu de fet totes i només les idees en què li resulta racional creure, o almenys està sempre disposat a modificar el seu sistema de creences en tal sentit, direm d'ell que és racional en les seves creences. Si creu més idees que les que racionalment pot creure, direm que és un dogmàtic; si creu menys, un escèptic.

Racionalidad y acción humana, Alianza, Madrid 1978, p. 20-23.

Original en castellà

Diremos que estamos justificados en creer que φ si ocurre que φ es deducible de otras ideas β, γ, etc., que estamos justificados en creer. A este tipo de justificación podemos llamarla derivada. Pero la justificación derivada no puede ser el único tipo de justificación, pues la cadena de posibles deducciones ha de comenzar en algún punto, a saber, en ideas para las que poseamos suficiente justificación no-derivada.

¿En qué casos diremos que poseemos suficiente justificación (no-derivada) de que φ?

En primer lugar, en el caso de que n sea una idea analítica, es decir, una idea cuya verdad sólo dependa de la estructura gramatical y semántica del lenguaje en que está formulada. Así, por ejemplo, podemos decir que tenemos suficiente evidencia de que mañana lloverá o no lloverá, o de que ningún soltero es casado, o de que todos los triángulos tienen tres lados, o de que el Quijote fue escrito por el autor del Quijote, etc., pues todas estas ideas son analíticas.

En segundo lugar, diremos que estamos justificados en creer que φ si podemos comprobar directa y personalmente que φ. Esto sólo ocurre si n es una idea singular que se refiere a algún hecho concreto directamente observable por nuestros sentidos en el momento presente. Por ejemplo, podemos decir que estamos justificados en creer que tenemos dos manos, que estamos bebiendo una cerveza, que tenemos los zapatos puestos, que la calle está llena de automóviles o que en el cielo hay luna llena.

En tercer lugar, propongo que digamos que estamos justificados en creer que φ, si la creencia de que n está vigente en la ciencia de nuestro tiempo, es decir, si n constituye una opinión generalmente compartida por la comunidad científica pertinente. Basta que sepamos que la comunidad de los geólogos acepta la hipótesis de la deriva continental para que estemos justificados en creer que los continentes se desplazan unos respecto a otros. Este criterio sólo puede aplicarse a ideas estudiadas por alguna comunidad científica y respecto a las cuales haya un amplio acuerdo de los especialistas. No puede aplicarse a temas no abarcados por la ciencia de nuestro tiempo o respecto a los que no se haya alcanzado acuerdo. Qué sea una comunidad científica y cuándo pueda considerarse que hay acuerdo en ella son cuestiones que vamos a dejar de lado aquí. Baste con señalar que el acuerdo general de la comunidad científica es algo que puede cambiar y con frecuencia cambia. Esto implica que un sistema racional de creencias no es algo estático, sino que va variando por diversos factores, uno de los cuales son las variaciones o progresos de la ciencia. Así, hoy resulta racional que creamos que el sexo de los infantes sólo depende del padre y no de la madre, pero hace dos siglos esa misma creencia no hubiera sido racional. A la inversa, hace dos siglos hubiera sido racional creer en la validez de las leyes de Newton, pero hoy ya no lo es.

En cuarto lugar, propongo que digamos que estamos justificados en creer que φ si hay testimonios fiables de que φ. Así, por ejemplo, podemos decir que estamos justificados en creer que nuestro padre y nuestra madre son los humanes que todos nuestros parientes y conocidos mayores que nosotros identifican como tales, o que realmente una guerra ha estallado en el Oriente Medio, cuando todos los periodistas y agencias de noticias nos informan de ello, o que efectivamente Luis XVI fue guillotinado en 1793, pues así nos lo confirman los diversos testimonios escritos que se conservan de aquella época, etc. De todos modos, hay que reconocer que el concepto de «testimonio fiable» no es un concepto nada preciso. Está claro que muchas veces los testimonios que poseemos de algo no son fiables, sea porque es reducido el número de testigos, sea porque tengamos razones para dudar de su objetividad o de su veracidad, sea porque unos testimonios contradicen a otros, etc. Habría que precisar el concepto lo suficiente como para que la frontera entre testimonios fiables y no fiables quedase claramente trazada. Pero ésta es una tarea que –aunque necesaria para llevar a buen término la empresa que nos hemos propuesto– dejamos aquí en el aire, a fin de no perdernos en las múltiples ramificaciones de nuestro problema.

Un punto que todo el mundo aceptará es el de que no es racional creer al mismo tiempo dos ideas contradictorias, sino que en este caso lo racional será dejar de creer la una o la otra, o incluso las dos. Pero parecería demasiado el postular la consistencia de nuestro sistema de creencias como condición de racionalidad, pues con frecuencia no está en nuestra mano determinar la consistencia o contradictoriedad de un conjunto potencialmente infinito de ideas como es el que constituyen las creencias racionales tal como las hemos definido. Lo que podemos y debemos exigir es nuestra disposición a purgar nuestro sistema creencial de contradicciones tan pronto como tengamos conciencia o noticia de ellas. A la hora de renunciar a una de dos creencias contradictorias no derivadas, normalmente consideraremos racional mantener la creencia obtenida por uno de los primeros criterios antes señalados y renunciar a la obtenida por el criterio posterior. Así, tendremos máxima reluctancia a renunciar a la creencia de los enunciados analíticos y renunciaremos con la mayor facilidad a la creencia basada en testimonios fiables. Sin embargo en casos extremos puede no ocurrir eso. Así, si la creencia en algo que hemos comprobado directamente una sola vez se opone a teorías científicas bien establecidas y a múltiples testimonios fiables, más bien habremos de pensar que hemos sufrido una alucinación. De todos modos, en la práctica casi todas nuestras creencias son creencias derivadas, por lo que la situación es todavía mucho más complicada. Aquí queremos retener únicamente la exigencia de rechazar de nuestro sistema de creencias toda contradicción de la que tengamos noticia.

Para resumir, proponemos precisar el concepto de racionalidad creencial del siguiente modo: Un humán determinado x cree racionalmente que φ(donde φ es una idea cualquiera) si y sólo si (1) x cree que φ y (2) x está justificado en creer que φ, es decir, φ es analítico, o x puede comprobar directamente que φ, o φ es una opinión científica vigente en el tiempo de x, o hay testimonios fiables de que φ, o φ es deducible a partir de otras ideas ... β1, ... βn y x está justificado en creer que β1, ... βn (esta cláusula convierte a esta definición en recursiva) y, además, (3) x no es consciente de que φ esté en contradicción con ninguna otra de sus creencias.

Si un individuo cree de hecho todas y sólo las ideas en que le resulta racional creer, o al menos está siempre dispuesto a modificar su sistema de creencias en tal sentido, diremos de él que es racional en sus creencias. Si cree más ideas que las que racionalmente puede creer, diremos que es un dogmático; si cree menos, un escéptico.