Marx: la inversió hegeliana de la dialèctica

Prefaci de la segona edició

[...]El meu mètode dialèctic, no només difereix fonamentalment del de Hegel, sinó que li és directament oposat. Per Hegel, el procés mental, del que arriba fins a fer un subjecte independent sota el nom d'idea, és el demiürg de la realitat, la qual només és la seva manifestació externa. Per a mi, al revés, l'ideal no és més que el material, traslladat i interpretat en el cap de l'home.

He criticat el costat místic de la dialèctica hegeliana fa si fa no fa trenta anys, quan encara estava de moda. Però precisament quan jo treballava en el primer tom de El capital, els fastidiosos, mediocres i pretensiosos epígons que ara dirigeixen l'orquestra de l'Alemanya lletrada, es complaïen a tractar a Hegel com el brau Moses Mendelssohn tractava a Spinoza en temps de Lessing, és a dir, com un «gos mort». Em vaig declarar, doncs, obertament deixeble d'aquell gran pensador i vaig arribar fins i tot a fer gala de la seva manera d'expressió característic en el capítol sobre la teoria del valor. El misticisme en què s'embolica la dialèctica en mans de Hegel no impedeix absolutament que sigui ell qui hagi exposat el primer les seves formes generals de moviment d'una manera comprensiva i conscient. Hegel posa la dialèctica a l'inrevés. No hi ha més que donar-li la volta per a descobrir el nucli racional sota l'embolcall místic.

En la seva forma mística, la dialèctica va estar a la moda a Alemanya, perquè semblava glorificar l'existent. En la seva forma racional, és un escàndol i un horror per a la burgesia i les seves corifeos doctrinarios; perquè en la comprensió positiva de l'existent inclou la intel·ligència de la seva negació, de la seva necessària caiguda; perquè ho concep tot en moviment, i també, per tant, com a formes peribles i transitòries; perquè res la pot dominar, i és essencialment crítica i revolucionària.

És en les alternatives del cicle periòdic que recorre la indústria moderna i, al punt culminant, la crisi general, quan el burgès pràctic sent amb més força el moviment prenyat de contradiccions de la societat capitalista. La crisi s'acosta una altra vegada, i per la universalitat del seu escenari, com per la intensitat de la seva acció, els ficarà dialèctica en el cap als mateixos afortunats paràsits del nou sant imperi prussià-alemany.

Londres, 24 gener de 1873.

El Capital. Crítica de la economía política, en F. Canals, Textos de los grandes filósofos: edad contemporánea, Herder, Barcelona 1990, p.27-28.

---

Original en castellà

Prefacio de la segunda edición

[...]Mi método dialéctico, no sólo difiere fundamentalmente del de Hegel, sino que le es directamente opuesto. Para Hegel, el proceso mental, del que llega hasta hacer un sujeto independiente bajo el nombre de idea, es el demiurgo de la realidad, la cual sólo es su manifestación externa. Para mí, a la inversa, lo ideal no es más que lo material, transpuesto e interpretado en la cabeza del hombre.

He criticado el lado místico de la dialéctica hegeliana hace poco más o menos treinta años, cuando todavía estaba de moda. Pero precisamente cuando yo trabajaba en el primer tomo de El capital, los fastidiosos, mediocres y pretenciosos epígonos que ahora dirigen la orquesta de la Alemania letrada, se complacían en tratar a Hegel como el bravo Moses Mendelssohn trataba a Spinoza en tiempos de Lessing, es decir, como un «perro muerto». Me declaré, pues, abiertamente discípulo de aquel gran pensador y llegué incluso a hacer gala de su modo de expresión característico en el capítulo sobre la teoría del valor. El misticismo en que se envuelve la dialéctica en manos de Hegel no impide absolutamente que sea él quien haya expuesto el primero sus formas generales de movimiento de un modo comprensivo y consciente. Hegel pone la dialéctica al revés. No hay más que darle la vuelta para descubrir el núcleo racional bajo la envoltura mística.

En su forma mística, la dialéctica estuvo a la moda en Alemania, porque parecía glorificar lo existente. En su forma racional, es un escándalo y un horror para la burguesía y sus corifeos doctrinarios; porque en la comprensión positiva de lo existente incluye la inteligencia de su negación, de su necesaria caída; porque lo concibe todo en movimiento, y también, por lo tanto, como formas perecederas y transitorias; porque nada la puede dominar, y es esencialmente crítica y revolucionaria.

Es en las alternativas del ciclo periódico que recorre la industria moderna y, en su punto culminante, la crisis general, cuando el burgués práctico siente con más fuerza el movimiento preñado de contradicciones de la sociedad capitalista. La crisis se acerca otra vez, y por la universalidad de su escenario, como por la intensidad de su acción, va a meterles dialéctica en la cabeza a los mismos afortunados parásitos del nuevo santo imperio prusiano-alemán.

Londres, 24 enero de 1873.