Accions

Recurs

Marx: la ideologia neohegeliana

De Wikisofia

La revisió el 21:50, 31 ago 2017 per Jaumeortola (discussió | contribucions) (bot: -per la seva banda +per part seva)



la ideologia neogeheliana

Fins als seus últims esforços, la crítica alemanya no ha abandonat el terreny de la filosofia. Lluny de dedicar-se a examinar les bases generals de la filosofia, s'ha limitat exclusivament a plantejar-se preguntes derivades totes elles d'un sistema filosòfic determinat, el sistema hegelià. I no és solament en les respostes, sinó en les pròpies preguntes, on hi ha mixtificació. Aquesta dependència de Hegel és el motiu pel qual no trobarem ni un solament d'aquests crítics fent algun intent de crítica de conjunt del sistema hegelià, per més que tots i cadascun d'ells jurin amb insistència haver sobrepassat a Hegel. La polèmica que es porten entre ells i contra Hegel es limita a aïllar individualment un determinat aspecte del sistema hegelià i utilitzar-ho per combatre el sistema sencer, i també uns aspectes aïllats per uns altres. Es comença escollint categories hegelianes pures, inconfusibles, tals com la substància, la consciència de si; més tard es profanen aquestes categories amb termes més temporals, com el «gènere», l'únic, l'home, etc.

Tota la crítica filosòfica alemanya, de Straus a Stirner, es limita a la crítica de les representacions religioses. Es parteix, en veritat, de la religió i de la teologia pròpiament aquesta. Allò que era identificat per consciència religiosa, per representació religiosa, va rebre molt ràpid diferents determinacions. Va consistir el progrés a subordinar també el cercle de les representacions religioses o teològiques a les representacions metafísiques, polítiques, jurídiques, morals i unes altres que es pretenia predominants; es va proclamar també que la consciència política, jurídica i moral és una consciència religiosa o teològica, i que l'home polític, jurídic i moral, «l'home» en definitiva, és religiós. Es va postular el domini de la religió. I, pas a pas, es va declarar que qualsevol relació dominant era una relació religiosa, fins a convertir-la en culte: culte del dret, culte de l'Estat, etc. Es va entronitzar el dogma i la fe en el dogma. El món va ser canonitzat en mesura cada vegada més extensa fins que el venerable sant Max va poder canonitzarlo en bloc i liquidar-lo així d'una vegada per sempre.

Els vells hegelians havien comprès qualsevol cosa des del moment que l'havien pogut incloure en una categoria de la lògica hegeliana. Els neohegelians ho van criticar tot, substituyendo cada cosa per representacions religioses o bé proclamant-la teològica. Nous i vells hegelians estan d'acord a creure, dins del món existent, en el regne de la religió dels conceptes i de l'universal. Tota la diferència consisteix en el fet que uns combaten com una usurpació aquest domini que els altres celebren com a legítim.

Entre els neohegelians, les representacions, les idees, els conceptes, en una paraula, els productes de la consciència, que ells mateixos han promogut a l'autonomia, passen per cadenes reals dels homes, amb el mateix títol amb què són proclamats com a vincles reals de la societat humana pels vells hegelians. No seria necessari dir, llavors, que els neohegelians han de lluitar únicament contra aquestes il·lusions de la consciència. Com que, en la seva imaginació, les relacions humanes i els fets i les actituds, les cadenes i els límits només són productes de la consciència, els neohegelians, lògics amb si mateixos, proposen als homes aquest postulat moral: canviar la consciència actual per una consciència humana, crítica o egoista i, fent-ho així, abolir els seus límits. Una tal forma d'exigir la transformació de la consciència equival a interpretar diferentment allò que existeix, és a dir, a acceptar-ho per mitjà d'una interpretació modificada. A despit de les seves frases pomposas i que, segons ells pretenen, «commouen el món». Ios ideòlegs de l'escola neohegeliana resulten els més ferms conservadors. Els més joves entre ells han escollit una expressió exacta per qualificar la seva activitat, declarant que lluiten únicament contra una «fraseologia». Però obliden que, per part seva, no oposen una altra cosa que fraseologia a fraseologia, i que realment no lluiten poc ni molt contra el món que existeix, sinó que es limiten a combatre la seva fraseologia. Els únics resultats obtinguts amb aquesta crítica filològica van ser alguns esclariments en història religiosa, i àdhuc des d'un punt de vista bé estret sobre el cristianisme; tota la resta de les seves afirmacions no són més que noves maneres d'adornar les seves pretensions d'haver-nos proveït d'uns descobriments de proporció històrica mitjançant aquests aclariments insignificants.

Cap, ni un solament d'aquests filòsofs va tenir la idea de preguntar-se quin era el vincle entre la filosofia alemanya i la realitat alemanya, el llaç entre la seva crítica i el seu propi mitjà material.

La ideología alemana, en F. Canals, Textos de los grandes filósofos: edad contemporánea, Herder, Barcelona 1990, p.9-11.

Original en castellà

la ideología neogeheliana

Hasta sus últimos esfuerzos, la crítica alemana no ha abandonado el terreno de la filosofía. Lejos de dedicarse a examinar las bases generales de la filosofía, se ha limitado exclusivamente a plantearse preguntas derivadas todas ellas de un sistema filosófico determinado, el sistema hegeliano. Y no es solamente en las respuestas, sino en las propias preguntas, donde hay mixtificación. Esta dependencia de Hegel es el motivo por el cual no encontraremos ni uno solo de estos críticos haciendo algún intento de crítica de conjunto del sistema hegeliano, por más que todos y cada uno de ellos juren con insistencia haber sobrepasado a Hegel. La polémica que se llevan entre ellos y contra Hegel se limita a aislar individualmente un determinado aspecto del sistema hegeliano y utilizarlo para combatir el sistema entero, y también unos aspectos aislados por otros. Se empieza escogiendo categorías hegelianas puras, inconfundibles, tales como la sustancia, la conciencia de sí; más tarde se profanan estas categorías con términos más temporales, como el «género», el único, el hombre, etc.

Toda la crítica filosófica alemana, de Straus a Stirner, se limita a la crítica de las representaciones religiosas. Se parte, en verdad, de la religión y de la teología propiamente dicha. Aquello que era identificado por conciencia religiosa, por representación religiosa, recibió muy pronto diferentes determinaciones. Consistió el progreso en subordinar también el círculo de las representaciones religiosas o teológicas a las representaciones metafísicas, políticas, jurídicas, morales y otras que se pretendía predominantes; se proclamó también que la conciencia política, jurídica y moral es una conciencia religiosa o teológica, y que el hombre político, jurídico y moral, «el hombre» en definitiva, es religioso. Se postuló el dominio de la religión. Y, paso a paso, se declaró que cualquier relación dominante era una relación religiosa, hasta convertirla en culto: culto del derecho, culto del Estado, etc. Se entronizó el dogma y la fe en el dogma. El mundo fue canonizado en medida cada vez más extensa hasta que el venerable san Max pudo canonizarlo en bloque y liquidarlo así de una vez para siempre.

Los viejos hegelianos habían comprendido cualquier cosa desde el momento que la habían podido incluir en una categoría de la lógica hegeliana. Los neohegelianos lo criticaron todo, substituyendo cada cosa por representaciones religiosas o bien proclamándola teológica. Nuevos y viejos hegelianos están de acuerdo en creer, dentro del mundo existente, en el reino de la religión de los conceptos y de lo universal. Toda la diferencia consiste en el hecho de que unos combaten como una usurpación este dominio que los otros celebran como legítimo.

Entre los neohegelianos, las representaciones, las ideas, los conceptos, en una palabra, los productos de la conciencia, que ellos mismos han promovido a la autonomía, pasan por cadenas reales de los hombres, con el mismo título con que son proclamados como vínculos reales de la sociedad humana por los viejos hegelianos. No sería necesario decir, entonces, que los neohegelianos han de luchar únicamente contra estas ilusiones de la conciencia. Como que, en su imaginación, las relaciones humanas y los hechos y las actitudes, las cadenas y los límites sólo son productos de la conciencia, los neohegelianos, lógicos consigo mismos, proponen a los hombres este postulado moral: cambiar la conciencia actual por una conciencia humana, crítica o egoísta y, haciéndolo así, abolir sus límites. Una tal forma de exigir la transformación de la conciencia equivale a interpretar diferentemente aquello que existe, es decir, a aceptarlo por medio de una interpretación modificada. A despecho de sus frases pomposas y que, según ellos pretenden, «conmueven el mundo». Ios ideólogos de la escuela neohegeliana resultan los más firmes conservadores. Los más jóvenes entre ellos han escogido una expresión exacta para calificar su actividad, declarando que luchan únicamente contra una «fraseología». Pero olvidan que, por su parte, no oponen otra cosa que fraseología a fraseología, y que realmente no luchan poco ni mucho contra el mundo que existe, sino que se limitan a combatir su fraseología. Los únicos resultados obtenidos con esta crítica filológica fueron algunos esclarecimientos en historia religiosa, y aun desde un punto de vista bien estrecho sobre el cristianismo; todo el resto de sus afirmaciones no son más que nuevas maneras de adornar sus pretensiones de habernos proveído de unos descubrimientos de proporción histórica mediante estas aclaraciones insignificantes.

Ninguno, ni uno solo de estos filósofos tuvo la idea de preguntarse cuál era el vínculo entre la filosofía alemana y la realidad alemana, el lazo entre su crítica y su propio medio material.